Històries de confinaments

(sobre salut mental i més)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/histories-de-confinaments.html

Sobre els drets

Vivim en una societat que confon desitjos amb drets. Que alhora barreja tots els presumptes drets, com si tot fos una sopa homogènia. I llavors a sobre es fa un embolic, amb els drets que no haurien de ser impedits i els que haurien de ser garantits. Com si uns i altres fossin iguals: però garantir o només no impedir són dues coses ben diferents. Vivim, en definitiva, en una societat despistada, infantil i pidolaire, que també oblida que tots els drets, tots, són inventats. I que, per tant, per tal de poder ser exigits, primer haurien de ser consensuats. I aquí i així estem: entre confusions, oblits, susceptibilitats, dogmatismes i altres incapacitats i misèries, van passant els dies...

No totes les morts són iguals

"Y entonces ocurrió (...) Los homínidos comprendieron que ellos, todos ellos, estaban destinados a morir." Juan Luis Arsuaga (1)

Quan la vida que queda és ja molt "petita", molt "deshabitada", quan en la vida d'una persona ja no hi ha cap sentit "ni possibilitat de sentit", a causa de la degeneració i destrucció cerebral, i de la consegüent i inevitable desaparició de la ment, "de la persona", o quan en una vida encara queda ment però la resta tot és sofriment, intens, inalleujable, i irreversible, físic o psicològic, sense cap esperança ni possibilitat d'esperança, en aquests casos, la mort, quan finalment arriba, és una benedicció, un alliberament. És una bona notícia, la seva arribada, perquè suposa el final d'un procés de degradació i de tortura.

Per això, en un moment com l'actual, en què la gent gran és més vulnerable a causa de les conseqüències d'encomanar-se amb el coronavirus, no em sembla fora de lloc fer aquesta referència en el sentit que, "per a algunes persones", el que passa avui, més que un moment de risc, és una oportunitat. I ho dic així no perquè vulgui qüestionar altres discursos d'aquests dies, sinó només perquè em sembla que "completar-los" és positiu.

Dir que "la vida és sempre valuosa" es pot dir des d'una determinada ideologia de la vida, des d'un determinat sistema de creences, però aquesta afirmació és difícil d'encaixar, tant "des de la raó" (la capacitat de reflexionar), com "des de la compassió" (davant la desgràcia i el sofriment d'algú).

Per això, avui, en el context d'aquesta peculiar avinentesa (la crisi del coronavirus i la seva especial mortaldat entre la gent més gran), em sembla oportú dir que la mort pot ser la millor benaurança, quan en una vida ja no hi queda res per celebrar, res per esperar, quan la vida són "dies deshabitats" o "dies de només sofriment".

Ho diré amb més claredat: a moltes residències geriàtriques, no a la planta "que normalment s'ensenya", sinó potser "al pis de dalt", o "al de baix", sobreviuen homes i dones amb característiques com les que he exposat. La seva mort, per a qualsevol persona amb una mica de sentit comú i una mica de compassió, hauria de ser un motiu d'alegria, o si més no d'alleujament. Perquè aquestes persones no serien "víctimes" de la crisi vírica actual, sinó "beneficiàries". Aquesta seria la paraula justa (una paraula que, òbviament, i de manera hipòcrita i poruga, ni gestors de residències, ni polítics, ni representant religiosos, no faran servir mai de manera pública).

En algun moment estaria bé que "les autoritats competents" ens facilitessin dades estadístiques d'aquest tipus de defuncions en concret. D'aquests casos "d'alliberament gràcies al coronavirus". Cosa que és poc probable que passi (que se'ns donin aquestes dades), ja que sobre la situació anorreada, marginada i vegetativa d'aquestes persones es prefereix parlar-ne poc. És com si no existissin.

--
(1) El collar del neandertal. Temas de hoy, 1999 (p. 203)

El llibre de reclamacions

Estem espantats. En el nostre contracte no sortia aquesta possibilitat. On hi ha el llibre de reclamacions? A banda de les incomoditats, dels confinaments i de les repercussions econòmiques, tants contagis i tantes morts ens desconcerten i ens semblen inassumibles.

No, això no estava previst. Aquestes mortaldats només passaven "a altres llocs". És clar, de manera diferent: a aquests altres llocs hi moren, per exemple, majoritàriament criatures desnodrides, o a causa de malalties que tenen remeis fàcils (però passa que el remei no hi és, allí). O moren joves o no tan joves, de fam i problemes i conflictes diversos, potser abandonats en un desert, o anant en una pastera i ofegats al mar...

Aquí, en canvi, principalment mor la gent molt gran (ara i abans d'ara; la gent gran és la que està més a la vora de la mort). Gent gran que a aquests altres llocs no es mor... perquè ja s'ha mort abans. Ja no arriba a aquesta franja d'edat, "la de l'especial vulnerabilitat a causa d'un coronavirus".

Aquest episodi d'ara ens toca "a nosaltres", i nosaltres, a sobre de ser rics (comparats amb "els altres"), tenim molta por a morir. Segurament tenim més por per això, perquè som rics (encara que ens puguem considerar o sentir pobres; les consideracions i els sentiments van com van...). La por a morir "nosaltres": tu, jo, ell... Mentre que "ells", els altres (els de més enllà, lluny), segueixen i seguiran morint, "a causa de les seves causes". Que no són només seves, algunes són també nostres, "externalitzades".

Ens falta deseiximent, i l'excés d'aferrament alimenta la por, l'esclavitud de la por, la insolidaritat de la por. I aquesta por ens torna, en definitiva, "ridículs". I també "moralment més lletjos". I és que el nostre aferrament sovint implica un encongiment de les expectatives dels altres. És així, en la vida real els pans i els peixos no es multipliquen de cop i, per tant, els pans i peixos que es posen en un cistell en general no es poden posar en un altre cistell.

I a causa de la falta de deseiximent també ens falta compassió. Perquè "més vida a qualsevol preu" és menys vida per als altres (i això val no només per als coronavirus, sinó també per als càncers, les cardiopaties, les sides, etc.). Els llibres d'aritmètica de quan era petit ho explicaven bé: "Si entre el Joan i el Josep tenen cinc pomes, i el Joan en té quatre i mitja, quantes en té el Josep?"

Les pomes... La realitat és que l'amenaça vírica més gran avui no és la que ens amenaça a nosaltres, sinó que aquesta amenaça es traslladi, s'escampi i castigui encara més "els castigats de sempre".

Ja ho hauríem de saber una mica, que som molt poqueta cosa. Ho hauríem de saber, tenir-ho assumit, i no estar tan pendents de les nostres petites i porugues vides, ja que la seva importància (la importància d'aquestes vides nostres, de cadascú), "hauria de tenir un límit". Perquè sense aquest límit "d'importància individual", la vida social, global, és molt conflictiva. I tal com he dit abans, "també moralment lletja".

Mentre encara vivim, segurament ens faria millors no obsessionar-nos tant amb la nostra por, no estar tan pendents de nosaltres mateixos, i de les nostres eventuals morts, i de la dels nostres avis. El món és molt gran, i hi ha també "avis llunyans", amb fills, i nets, que avui no es moren a causa del coronavirus (encara), sinó per qualsevol altra causa, cada dia... mentre nosaltres, "confinats", potser mirem la tele o el mòbil, o ens prenem un vermut amb olives.

En el "còmput global", i que ningú s'enfadi, les nostres adversitats i els nostres morts són bastant insignificants.

Una altra història de trilers: la ketamina

(sobre salut mental i abusos farmacèutics)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/una-altra-historia-de-trilers-la.html

Sobre salut mental

La Noèlia i les finestres
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/la-noelia-i-les-finestres.html

Saber caure
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/saber-caure.html

El semàfor vermell
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/el-semafor-vermell.html

Estudi i treball
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/estudi-i-treball.html

Temes familiars

L'altra opció
https://442m.blogspot.com/2020/03/laltra-opcio.html

L'altra opció - 2
https://442m.blogspot.com/2020/03/laltra-opcio-2.html

Subjectada

(temes familiars)
https://442m.blogspot.com/2020/03/subjectada.html

Puré i teologia

Faig puré de patata de sobre (trobat), amb cigrons cuits (trobats, després congelats i ara descongelats), amb una mica de sal, oli, comí i gingebre (tot això comprat). De postres, un tros de torró d'Alacant (trobat), i una taronja (comprada).

Mentre dino, fullejo "¿Existe Dios?", de Hans Küng. Fascinant: gairebé 1000 pàgines (és un d'aquests llibres que si et cau al peu et fa mal), plenes d'erudició i de grans argumentacions (i ho dic sense cap mena d'ironia), això sí, tot per acabar amb una conclusió de "Catecisme de Primer Grau" (el primer que jo vaig tenir, crec que durant la preparació de la primera comunió, al voltant dels set anys): "Déu existeix perquè Déu existeix".

L'altra cosa que em fascina d'aquest llibre, tan extens, tan ben documentat, amb el munt de cites i referències que conté, és la capacitat de l'autor per gestionar "aquest text oceànic", desmesuradament extens, sobretot tenint en compte que està escrit "abans dels ordinadors". Sens dubte, Hans Küng tenia un cap molt privilegiat, amb independència que totes aquestes capacitats i tot aquest esforç intel.lectual i teològic al final desemboqui en la conclusió "màgica" que ja he apuntat.

PD: El llibre de Hans Küng és, com el puré, els cigrons i el torró, "trobat", en concret al costat d'un contenidor, junt amb altres llibres de teologia (alguna altra estona potser parlaré d'algun altre llibre d'aquests). Suposo que la propietària (hi surt el seu nom, fins i tot hi ha una targeta amb l'adreça), es deu haver mort, i els familiars (o qui sigui), han trobat aquesta manera de desfer-se de part de les seves pertinences. És un bon recordatori: tots acabarem igual, morts, i tot allò material que estimem, més aviat o més tard (segurament aviat, potser de manera fulgurant), anirà a un abocador. I ja que hi som, potser encara podríem entretenir-nos (mentre encara vivim), amb aquesta altra divagació: A "quin" abocador ens agradaria que anessin a parar les nostres coses? Quines són les nostres preferències? Bé, potser d'aquesta idea fins i tot en podria sortir alguna nova iniciativa empresarial, "pensi en el futur dels seus objectes estimats, triï el seu abocador preferit". Ves a saber...

Sobre salut mental i addiccions

El Josep Maria: jo controlo
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/el-josep-maria-jo-controlo.html

Treu-te la jaqueta
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/treu-te-la-jaqueta.html

Amb la Fina, al cap de molts anys

Quedo un dia amb la Fina després de molts anys de no tenir-hi cap contacte, tants anys, que d'entrada ni la reconec. La trobada ha estat idea meva. Feia molt de temps que la tenia pendent, des que em vaig equivocar, una vegada que no la vaig tractar bé, i a sobre després no vaig saber disculpar-me. I es va trencar la relació d'amistat que teníem.

El que va passar concretament tant se val, el rellevant és el que he dit, una equivocació meva i la incapacitat també meva de reaccionar llavors.

Quan ens trobem, d'entrada em sento una mica insegur. Però ella em fa un gran somriure. I es posa a xerrar, d'una manera viva, alegra. Em fa preguntes i no espera les respostes, parla d'una cosa, una altra... fins que el final, al cap d'una estona, fa una pausa, i llavors em pregunta que com és que l'he buscat.

M'ho havia preparat, i li començo a explicar el motiu... però no puc acabar. Perquè ella m'interromp, i em diu que d'allò que li dic no en recorda res. Que fa molt de temps, i que de les coses desagradables sempre se n'oblida. Que només recorda les bones, que sempre ho ha fet així.

M'ho diu molt convençuda, i jo no sé si és veritat que no recorda el que li començava a dir, o si és que prefereix fer com que no ho recorda. A més, podria no recordar-ho però tenir interès perquè li ho expliqués. Però no és així, diu que no li interessa. I m'ho diu somrient i riallera, parlant-me amb afecte, i jo em sento alleujat. Alleujat de veure-la contenta, i alhora content d'haver fet aquest pas.

Dic que no puc saber si ella realment ha oblidat aquest episodi de fa anys, però el que sí que tinc clar és que si oblidar-lo li va facilitar la vida, ben fet que va fer (en aquella època, durant uns anys, i per diferents motius, el cert és que a ella tirar endavant li va costar, no li va ser fàcil).

En canvi, jo no tenia aquest dret a l'oblit, no me'l podia permetre, mentre no hagués parlat amb ella, o si més no mentre no ho hagués intentat (òbviament, també hauria pogut passar que ella no hagués volgut parlar amb mi).

El cas és que ha anat així, i jo m'he tret un pes de sobre. Sé, per tant, que el que he fet té un important component interessat, egoista: "la meva tranquil.litat". Però també sé que quan no tractem bé algú, si ens disculpem, en general l'altra persona ho agraeix. Encara que hagin passat anys, o dècades (com en aquest cas).

El Benet, el Barceló i Déu

Fa una estona que parlo amb el Benet, "de quan érem joves i no ens feien mal les articulacions". De cop, ell passa d'un tema a un altre i, amb els ulls mig desorbitats, posant-se dret i fent grans gesticulacions, diu "que si Déu realment existís, hauria fulminat amb un llamp el Barceló [el pintor], per haver fet la 'cagarada' [sic] que va fer a la capella de la catedral de Mallorca [un recobriment ceràmic monumental, acabat el 2006]". Diu que fulminar-lo és el que hauria fet "qualsevol dels autèntics deus grecs", que ells sí que no tenien contemplacions, en casos així.

Ho repeteix algunes vegades més, de vegades (al referir-se a l'obra de la catedral), parlant de merda, o tifa, o vomitada, però conservant la idea de la no existència de Déu pel fet de no haver-se "mostrat" i fulminat el Barceló. Perquè és, diu, "un veritable pallasso" (jo ja no sé si el Barceló o Déu). (1)

M'agraden aquestes explosions del Benet, aquestes opinions contundents i desmesurades. És una persona diferent, original, i sempre s'agraeix, el trencament de les rutines, de la previsibilitat. I en segon lloc, m'agrada perquè de vegades potser diu coses que altra gent potser també diria, si no se sentís acovardida pel prestigi d'algunes patums.

Li dic al Benet que de petit li devia passar com a l'Obèlix, que va caure a dins d'una caldera de beuratge màgic, però que ell en va sortir, no amb una força sobrehumana, sinó electrificat i amb una intermitent incontinència verbal. Diu que no ho recorda, però que potser sí, que va caure a dins d'una caldera d'aquestes...

Per sort, quan el Benet era petit no hi havia diagnòstics de TDAH. En cas contrari, segur que li haurien receptat metilfenidat, i la seva vida potser (ves a saber...) hauria sigut més tranquil.la i normal (ho ha sigut poc), però segurament també hauria sigut molt més avorrida. I pel que fa a això, l'important és que ell n'està content, de la seva vida: detesta visceralment les normalitats i els convencionalismes.

Dic que la seva vida hauria sigut més monòtona... i la de la gent del seu voltant també. Jo mateix me n'alegro, que ell i la seva vida siguin com són. Perquè si me'l trobo, com aquesta vegada, em puc fer un tip de riure, gràcies a les seves múltiples i originals ocurrències.

--
(1) Per tal de reblar la seva argumentació, a continuació fa el mateix tipus de valoració "escatològica" del sostre que va fer el Barceló a la Sala dels Drets Humans de la seu de l'ONU de Ginebra. Diu que si Déu no ensorra la cúpula, "si no té els pebrots de fer-ho", doncs que tan de bo s'ensorri sola, que s'ensorri i no en quedi ni el record (per cert, i gustos al marge, aquesta cúpula, a més de tenir un cost estratosfèric, va ser finançada en part amb partides de les Nacions Unides "destinades a l'ajuda al desenvolupament"...).

Temes familiars

Sobre la mort de la meva mare
https://442m.blogspot.com/2020/03/sobre-la-mort-de-la-meva-mare.html

Néts amb problemes
https://442m.blogspot.com/2020/03/nets-amb-problemes.html