El Benet, el Barceló i Déu

Fa una estona que parlo amb el Benet, "de quan érem joves i no ens feien mal les articulacions". De cop, ell passa d'un tema a un altre i, amb els ulls mig desorbitats, posant-se dret i fent grans gesticulacions, diu "que si Déu realment existís, hauria fulminat amb un llamp el Barceló [el pintor], per haver fet la 'cagarada' [sic] que va fer a la capella de la catedral de Mallorca [un recobriment ceràmic monumental, acabat el 2006]". Diu que fulminar-lo és el que hauria fet "qualsevol dels autèntics deus grecs", que ells sí que no tenien contemplacions, en casos així.

Ho repeteix algunes vegades més, de vegades (al referir-se a l'obra de la catedral), parlant de merda, o tifa, o vomitada, però conservant la idea de la no existència de Déu pel fet de no haver-se "mostrat" i fulminat el Barceló. Perquè és, diu, "un veritable pallasso" (jo ja no sé si el Barceló o Déu). (1)

M'agraden aquestes explosions del Benet, aquestes opinions contundents i desmesurades. És una persona diferent, original, i sempre s'agraeix, el trencament de les rutines, de la previsibilitat. I en segon lloc, m'agrada perquè de vegades potser diu coses que altra gent potser també diria, si no se sentís acovardida pel prestigi d'algunes patums.

Li dic al Benet que de petit li devia passar com a l'Obèlix, que va caure a dins d'una caldera de beuratge màgic, però que ell en va sortir, no amb una força sobrehumana, sinó electrificat i amb una intermitent incontinència verbal. Diu que no ho recorda, però que potser sí, que va caure a dins d'una caldera d'aquestes...

Per sort, quan el Benet era petit no hi havia diagnòstics de TDAH. En cas contrari, segur que li haurien receptat metilfenidat, i la seva vida potser (ves a saber...) hauria sigut més tranquil.la i normal (ho ha sigut poc), però segurament també hauria sigut molt més avorrida. I pel que fa a això, l'important és que ell n'està content, de la seva vida: detesta visceralment les normalitats i els convencionalismes.

Dic que la seva vida hauria sigut més monòtona... i la de la gent del seu voltant també. Jo mateix me n'alegro, que ell i la seva vida siguin com són. Perquè si me'l trobo, com aquesta vegada, em puc fer un tip de riure, gràcies a les seves múltiples i originals ocurrències.

--
(1) Per tal de reblar la seva argumentació, a continuació fa el mateix tipus de valoració "escatològica" del sostre que va fer el Barceló a la Sala dels Drets Humans de la seu de l'ONU de Ginebra. Diu que si Déu no ensorra la cúpula, "si no té els pebrots de fer-ho", doncs que tan de bo s'ensorri sola, que s'ensorri i no en quedi ni el record (per cert, i gustos al marge, aquesta cúpula, a més de tenir un cost estratosfèric, va ser finançada en part amb partides de les Nacions Unides "destinades a l'ajuda al desenvolupament"...).