El llibre de reclamacions

Estem espantats. En el nostre contracte no sortia aquesta possibilitat. On hi ha el llibre de reclamacions? A banda de les incomoditats, dels confinaments i de les repercussions econòmiques, tants contagis i tantes morts ens desconcerten i ens semblen inassumibles.

No, això no estava previst. Aquestes mortaldats només passaven "a altres llocs". És clar, de manera diferent: a aquests altres llocs hi moren, per exemple, majoritàriament criatures desnodrides, o a causa de malalties que tenen remeis fàcils (però passa que el remei no hi és, allí). O moren joves o no tan joves, de fam i problemes i conflictes diversos, potser abandonats en un desert, o anant en una pastera i ofegats al mar...

Aquí, en canvi, principalment mor la gent molt gran (ara i abans d'ara; la gent gran és la que està més a la vora de la mort). Gent gran que a aquests altres llocs no es mor... perquè ja s'ha mort abans. Ja no arriba a aquesta franja d'edat, "la de l'especial vulnerabilitat a causa d'un coronavirus".

Aquest episodi d'ara ens toca "a nosaltres", i nosaltres, a sobre de ser rics (comparats amb "els altres"), tenim molta por a morir. Segurament tenim més por per això, perquè som rics (encara que ens puguem considerar o sentir pobres; les consideracions i els sentiments van com van...). La por a morir "nosaltres": tu, jo, ell... Mentre que "ells", els altres (els de més enllà, lluny), segueixen i seguiran morint, "a causa de les seves causes". Que no són només seves, algunes són també nostres, "externalitzades".

Ens falta deseiximent, i l'excés d'aferrament alimenta la por, l'esclavitud de la por, la insolidaritat de la por. I aquesta por ens torna, en definitiva, "ridículs". I també "moralment més lletjos". I és que el nostre aferrament sovint implica un encongiment de les expectatives dels altres. És així, en la vida real els pans i els peixos no es multipliquen de cop i, per tant, els pans i peixos que es posen en un cistell en general no es poden posar en un altre cistell.

I a causa de la falta de deseiximent també ens falta compassió. Perquè "més vida a qualsevol preu" és menys vida per als altres (i això val no només per als coronavirus, sinó també per als càncers, les cardiopaties, les sides, etc.). Els llibres d'aritmètica de quan era petit ho explicaven bé: "Si entre el Joan i el Josep tenen cinc pomes, i el Joan en té quatre i mitja, quantes en té el Josep?"

Les pomes... La realitat és que l'amenaça vírica més gran avui no és la que ens amenaça a nosaltres, sinó que aquesta amenaça es traslladi, s'escampi i castigui encara més "els castigats de sempre".

Ja ho hauríem de saber una mica, que som molt poqueta cosa. Ho hauríem de saber, tenir-ho assumit, i no estar tan pendents de les nostres petites i porugues vides, ja que la seva importància (la importància d'aquestes vides nostres, de cadascú), "hauria de tenir un límit". Perquè sense aquest límit "d'importància individual", la vida social, global, és molt conflictiva. I tal com he dit abans, "també moralment lletja".

Mentre encara vivim, segurament ens faria millors no obsessionar-nos tant amb la nostra por, no estar tan pendents de nosaltres mateixos, i de les nostres eventuals morts, i de la dels nostres avis. El món és molt gran, i hi ha també "avis llunyans", amb fills, i nets, que avui no es moren a causa del coronavirus (encara), sinó per qualsevol altra causa, cada dia... mentre nosaltres, "confinats", potser mirem la tele o el mòbil, o ens prenem un vermut amb olives.

En el "còmput global", i que ningú s'enfadi, les nostres adversitats i els nostres morts són bastant insignificants.