Una altra vegada a un hospital. Una altra vegada d'acompanyant. Amb aquesta sensació d'estranyesa d'altres vegades. Com si jo fos un escarabat bocabadat o desconcertat, enmig d'aquest entorn, d'aquest ambient mèdic, sanitari... És una estranyesa, la meva, provocada sobretot per la peculiar atmosfera del lloc, una atmosfera d'una certa quietud i inquietud, de vulnerabilitat, de por, de silenci... de fet, no és que jo senti això, sinó que més aviat sóc un observador que sento, percebo (o m'ho imagino), el que sent "la gent que hi ha per aquí", que m'envolta...
Som tan fràgils, i ens espanta tant ser-ho... I a sobre de ser-ho, ser-ne conscients: sentir les urpades dels malestars, de les malalties, les factures i les fractures de la decadència i les limitacions associades al pas dels anys, o dels incidents i accidents, de les diferents circumstàncies que ens situen en escenaris de precarietat, de dependències, potser temporals i reversibles, o definitives i creixents...
I el dolor. Pel damunt de tot, amarant-ho tot, el dolor. Sempre invasiu, inoportú, indesitjat, temut. I que fa mal per partida doble: pel mal que fa, i pel segon mal, el dels pensaments al voltant del primer mal. De vegades, el segon mal fins i tot és més gran que el primer. De vegades, és tan gran el segon que és com si només hi hagués segon mal... En un hospital, els dos mals són omnipresents.
Estic aquí, a una sala d'espera, fent d'acompanyant, i el temps passa. Amb lentitud. Amb aquesta lentitud que m'és tan coneguda, i a la qual m'hi adapto, no sé per què, amb tanta facilitat, fins i tot amb comoditat, sense neguitejar-me mai. És com si fes un "clic", i llavors entrés en una fase de "situació hospitalària", el rellotge aturat, temps mort, una altra realitat...
El temps parat i, alhora, amb aquesta barreja de sensacions estranyes que deia al principi: el fet de sentir-me aquí una mena de cuca extraviada, perduda en un món estrany (cuca, escarabat, una forma de parlar, perquè és clar, no sé quines poden ser les sensacions dels escarabats, si és que les tenen...).
A estones bado, miro, escolto, oloro... em deixo bressolar en aquest lloc i ambient particular, m'hi abandono. O em quedo encantat, desconnectat de la realitat. O agafo els papers i el llapis, i escric. Com avui.
Avui no sóc l'acompanyant principal, sinó l'acompanyant de l'acompanyant: la Lívia acompanya l'Elisabet, i jo acompanyo la Lívia. Al cap d'una estona, apareixen l'Elisabet i la Lívia, i l'Elisabet (que "té mala peça al teler", un pronòstic dolent, i intenta anar-lo paint), ens explica un acudit:
"Una persona arriba al Cel i truca a la porta. Des de dins diuen:
-Qui hi ha?
-San Miguel!
I contesten des de dins:
-Tres caixes!"
Tot i que l'acudit és ben beneit, o precisament per això, l'Elisabet, la Lívia i jo sortim de l'hospital rient. I és que quan les coses van malament, és millor agafar-te-les bé, si pots. I riure ajuda...
(l'acudit li ha explicat a l'Elisabet algú de la seva residència, i té la gràcia afegida que, tot i que està prohibit, tant a dins com a fora de la residència, que els residents beguin alcohol, alguns, quan surten a fer un vol, de vegades aprofiten, entren al supermercat i es compren algunes llaunes de cervesa... i en general es veu que no passa res, llevat que al tornar arribin "amb un estat alterat de la consciència" massa visible o conflictiu)
