Al matí, baixo al torrent, a buscar bledes silvestres. Hi trobo el Manuel, que ve del seu hort, torrent avall, més lluny. Del seu hort, o del que en queda, després de la torrentada de fa uns mesos. Em diu que després de l'aiguat, un veí li va oferir un altre hort, més amunt, en un lloc protegit de les torrentades, un espai gran, pla, amb bona terra, fàcil de treballar, i amb aigua abundant. Un dels millors horts del poble. El Manuel va acceptar l'oferiment, i ara ja en té bona part plantat, i net d'herbes. El Manuel és molt treballador.
D'altra banda, alhora em diu que no ha volgut abandonar l'altre hort, d'on ara en ve, i li pregunto el motiu, tenint en compte que el que li deixen és molt millor, i més a la vora de casa seva. I ell em diu que és veritat, però que no se sap mai, i que potser un dia l'amo ja no li deixa, o se'l ven, aquest hort, i llavors, què? Es quedaria sense res, si no mantingués el seu petit hort, el que va desmanegar la torrentada. Perquè aquest, el petit, el de torrent avall, és seu; m'ho repeteix, ho subratlla.
Li dic que té raó, que podria passar això que diu, perquè tot és possible. Però que vaja, que és molt més fàcil que ens morim abans tant ell com jo, abans que passi això que diu "que podria passar"... Que ell sap, igual que jo sé, que el propietari de l'hort que li deixen no té cap necessitat ni intenció de vendre-se'l. A més, el Manuel ja té un munt d'anys, passa dels vuitanta, i se li noten, camina ajudant-se amb un bastó, i cada vegada li pesa més l'aixada, el rasclet...
De jove, el Manuel va haver de treballar molt, i a canvi de poc. I tota la vida ha seguit treballant molt. Sap, alhora, que quan ell deixi d'anar al petit hort, ningú el continuarà, i la primera nova torrentada se'l tornarà a emportar, definitivament. I llavors, aquella llenca de terra que tant valora i que durant tants anys, dècades, ha estat treballant (periòdicament enfrontant-se als efectes devastadors de les torrentades), aleshores, quan ell ja no hi pugui anar, l'aniran colonitzant les ginestes, les bardisses, les canyes... Desapareixerà.
No li agrada verbalitzar-ho, però ho sap, que el final serà aquest, i segurament per això, precisament per això, insisteix en seguir-lo treballant, per tal de retardar al màxim allò que és del tot inevitable.
