Una altra vegada. Pel carrer, en direcció contrària, ve el Joseph. Fent esses, amb el cap oscil.lant com un batall, els ulls enterbolits, el nas morat. Em passa a tocar, sense veure'm. I jo, com sempre que el veig en aquest estat i ell no em veu, no li dic res.
Dos dies després el trobo "treballant", tal com diu ell: captant a l'entrada del supermercat. Parlem una mica. Em diu que, d'aquí a cinc anys, "finito". Li pregunto: què vol dir, això de finito? I amb el seu castellà "txeroqui" entenc que em diu que, d'aquí uns cinc anys, un dia anirà a la platja, es veurà l'alcohol que li faci falta, es ficarà mar endins, i tot s'acabarà. I per què d'aquí a cinc anys? I ell em diu que perquè ja és molt gran, i està cansat de la vida que du. El Joseph ara deu tenir uns cinquanta anys.
Al Joseph sempre li ha agradat el mar: a l'estiu, els diumenges sovint va a la platja, i alguns dies entre setmana, si fa molta calor, també hi va. Quan va a la platja, li agrada nedar, entrar mar endins. Això és el que m'ha dit alguna vegada.
Com que de moment, segons el seu programa, abans del "finito" encara li queden cinc anys, li dic que, mentrestant, a veure si aprèn una mica més de castellà, perquè a mi em costa molt entendre'l, amb la seva barreja de romanès-txeroqui-castellà. I ell somriu, i diu que sí. Que català no, perquè és molt difícil, però castellà sí...
Sempre em diu el mateix, que sí, quan li dic que ha d'aprendre una mica més de castellà. Però passen els mesos, i no aprèn res. Però és que res de res, zero: segueix només amb les seves quatre escasses paraules (i fa anys que tomba per aquí).
Aquesta vegada, al final em diu: no tens uns pantalons? I jo li dic, i no sé si em creu, que la roba la recullo del carrer, que no me'n compro mai. No li dic que podria comprar-me'n, que si no me'n compro és perquè tinc altres prioritats; no li ho dic perquè, de la mateixa manera que a mi em costa entendre'l, compto que a ell li passa el mateix amb el que jo li dic, llevat que també parli com ell, només amb quatre paraules, "fa fred", "fa calor", "ha plogut", "covid", "treball" (captar), "dormir", "platja", "cervesa", "bé", "malament", i poc vocabulari més.
El que sí li dic és que ell això de la roba no ho té difícil, perquè en pot demanar a un dels dos robers del barri. Ell ja ho sap, i em diu que sí, i alhora fa una ganyota (com que té poques paraules, complementa la comunicació amb gestos i ganyotes). I m'imagino que en aquest cas el motiu de la ganyota és que la roba que li deuen donar al rober no li deu agradar prou.
El Joseph és així, crec que és així; un sense sostre amb una vida molt solitària i dura, amb les seves "hores de feina" captant, les seves cerveses, les seves nits dormint al carrer... Però també amb els seus gustos i principis: es veu que qualsevol cosa no se la posa, li ha d'agradar. Per exemple, el que li agrada molt són les samarretes i les gorres del Barça (o potser no, potser només se les posa com a "estratègia comercial", per tal de generar més simpatia entre la gent del barri).
La Lívia de vegades em diu que el Joseph va més ben vestit que jo. No ho sé, potser sí...
