El mateix dia que al matí vaig al torrent a buscar bledes i faig petar la xerrada amb el Manuel, a la tarda faig un tomb cap a l'altra banda del poble. Passo pel costat d'un gran camp tot plantat de calçots. Res a veure amb l'hort del Manuel, aquí, els calçots no es veuen, de tanta herba com hi ha. Probablement es perdran tots, no els colliran, a causa dels embolics derivats de les restriccions provocades pel virus. Per això estan colgats d'herba, abandonats. Així que n'agafo un grapat, i torno cap a casa. I a l'hora de sopar, amb la Lívia fem una olla de bledes, calçots i un petit grapat d'arròs. La mar de bo.
Dos dies després, un altre cop a ciutat, quan al matí surto de casa em trobo primer una barra de pa i, després, un pernil envasat al buit, plastificat. El pa diu que és gallec, i el pernil, "ibèric de Terol". De manera que al migdia, assegut a un banc, em faig un entrepà amb un tros de pa i tot el pernil, gairebé tant pernil com pa. Una meravella. I de postres, em compro una taronja.
Tres dies després, també em toca dinar fora de casa, i aquesta vegada també estic de sort: em trobo un croassant (1) i una bossa de patates fregides. I amb una pastanaga i un grapat de pipes pelades que ja duia, torno a fer un bon dinar.
Sempre ho dic: a ciutat, al poble, anant d'aquí cap allà, on sigui, la Divina Providència sempre em té present, sempre pensa en mi...
--
(1) Croassant: ja ho sé, sempre ho escric diferent, encara no m'he acabat de decidir sobre "com m'agrada més" escriure-ho...
