Bell-lloc d'Urgell i Bellpuig

Cases, granges i naus industrials esquitxades desordenadament damunt del paisatge. Habitatges nous, cadascun al seu aire, sense cap harmonia de conjunt, de vegades d'un gran mal gust. O mig acabats, amb el totxo vist com si fos una granja, o un magatzem. Cases velles, mal conservades, escrostonades, amb els remolinats deteriorats. Construccions que no saps si són cases o corrals. Desordre urbanístic, edificacions escampades sense gràcia ni criteri, mal gust nou de trinca i obra vella deteriorada. Deixadesa. Una deixadesa que fins i tot s'encomana als camps, sovint tacats per plàstics o papers arrossegats pel vent. És el que em queda de record després de badar per la finestra del trajecte en tren entre Bell-lloc d'Urgell i Bellpuig, entre aquests dos pobles de noms tan bonics.

Pintades

Pintada al metro: "La llet que et beus quan esmorzes està plena del pus de les mamelles de les vaques. Però no et preocupis, també està plena d'antibiòtics."

El Brabant

Quan vaig fer servir per primer cop un ordinador devia tenir uns trenta cinc anys. Fins aleshores la meva cultura era "de llapis i paper", perquè fins i tot les màquines d'escriure les havia fet servir poc, no m'agradaven. Ara l'ordinador el faig servir sovint, però segueixo sentint-me molt més a gust amb el llapis i el paper, que amb la pantalla i el teclat. Per exemple, aquests textos d'entrada els escric gairebé sempre a mà. A part del gust per escriure així, un altre motiu de pes és què els acostumo a escriure anant d'aquí cap allà, al tren, o als banc de les estacions. Al final ja diré per què precisament avui comento això. De moment, canvio de tema i començo amb el Brabant.

El Brabant era el pare del José, el Manolo, el Domingo i la Maria del Carme. La seva dona era l'Àgueda, encantada, molt justa. El Brabant i l'Àgeda eren aragonesos, i tinc entés que quan van arribar al poble només havia nascut el José, el més just de tots, el més estrany de tots, curt de paraules (encara més de conceptes), gairebé sense conversa, sempre malgirbat, escanyolit, amb una pinta com de guineu atemorida, la mirada esbiaixada i el cap una mica cot; com si hagués viscut sempre al bosc, acabés d'entrar al poble per primer cop i s'hagués engiponat a corre-cuita els parracs que duia.

Els pares, ja morts, i els fills, tots vius, han estat sempre gent una mica fora vol, cadascú a la seva manera. Per exemple, l'Àgueda es passava llargues estones a la botiga del poble, asseguda a una cadira del racó, que ja era com si fos seva. Allí s'hi passava llargues estones, al matí i a la tarda, callada, amb cara d'encantada, amb la seva eterna manteleta damunt les espatlles, amb les mans creuades a la falda. El costum de seure a la botiga els fills l'han heretat. És habitual trobar-te'n algun fent el borinot per la botiga, palplantat al mig i dient qualsevol carallada a qui entra, o embadocat i assegut a la cadira.

El Brabant es deia Manuel, però li deien Brabant perquè era hàbil llaurant amb les mules, amb un tipus d'arada que en deien brabant, un model que es va difondre molt a principis del segle XX: una arada amb rodes, de dues pales que treballaven de forma alterna, només una segons la direcció del solc, de manera que la terra sempre es girava cap a la banda ja llaurada. Cap dels fills va sortir espavilat per a la feina com el pare: el José, per curt, el Manolo, per dropo, el Domingo, per eixelebrat, i la Maria del Carme per una barreja de tot plegat.

El Brabant el recordo fumant sense parar, cigarrets o caliquenyes, i alhora traguinyolant també sense parar. Quan obrien el bar ell ja s'esperava a la porta; abans d'anar al defora havia de passar per la benzinera, si no es veu que no tirava. Al migdia tornava a passar pel bar, al vespre un altre cop, i tot el dia anava arrossegant la bota de vi, no fos cas de quedar-se sec. Va treballar tota la vida com una mula, desafiant totes les lleis de la naturalesa i el sentit comú: sempre anava empudegat de fum i xop d'alcohol, però força seré. Va morir molt gran, sense haver patit cap malaltia greu. De fet, quan la majoria de la gent de la seva edat ja no es movia del banc dels vells, ell si s'esqueia encara s'apuntava a anar a veremar o a l'oliva. I a sobre per no res t'escridassava: "Els joves d'avui no valeu una merda, endavant el terç!" I t'oferia la bota perquè agafessis embranzida.

Fa uns dies estava a l'estació de Sant Vicenç, assegut a un banc, escrivint precisament aquestes coses del Brabant, l'Àgeda i els seus fills. De cop, a l'andana de dues vies més enllà, hi veig el Domingo, i li faig un crit. A base de crits, ens diem quatre coses, "d'on vens, cap on vas", i alhora jo aprofito per a preguntar-li el nom de la seva germana, que se m'havia oblidat. Ell em pregunta que perquè el vull saber, el nom, i no s'acontenta amb una resposta fàcil. Li dic que de cop m'ha vingut al cap preguntar-li, sense cap motiu especial. No em creu; el bo del Domingo és això, que la gent el té per curt de gambals, però molts cops pesca les coses millor que molta gent d'aquesta que es pensa que té el carnet oficial de persona espavilada.

No provo de dir-li la veritat, al Domingo: que estic escrivint això sobre els seus pares, ell i els seus germans. Perquè si li ho digués tampoc em creuria. O potser ho hauria d'haver provat?

Església de Montsió - 2

Fa uns dies parlava de la història de l'Església de Montsió que em va explicar una dona que hi vaig trobar a l'atri. Per parlar amb ella vaig haver de travessar la barrera psicològica de dues captaires, assegudes a les escaletes que hi ha arran de carrer, a les que sens dubte no els interessava gens la història de l'església, ni la de les seves antigues propietàries, les monges dominiques, ni dels efectes sobre l'edifici de la invasió francesa. Una indiferència comprensible, perquè la seva pròpia història de captaires ja deu ser prou complicada.

Una era una dona menuda i mig encargolada, tota ella com un sac de xarpellera rebregat i caigut. La cara amagada, el cap embolicat amb un drap. Immòbil. Podria ser un ninot si no fos perquè del garbuix de roba n'emergia un canell i una mà de debò, aguantant un got amb alguna moneda a dins de cinc i deu cèntims. Una mà seca, ossuda, de pell revellida, amb molts anys o moltes inclemències al damunt, probablement les dues coses alhora.

L'altra era una dona jove, d'uns trenta anys, neta de roba i de cara, una mica refeta, amb aquell punt d'ufana a la carn que en temps dels nostres avis engrescava les mirades dels homes, una mena de lluentor que ara ha perdut aquella requesta, a causa de la imposició de la moda de tirada més aviat anorèxica. Està asseguda a una altra de les tres arcades de l'entrada. Al costat hi té una bossa de roba i una ampolla d'aigua de plàstic de litre i mig. A diferència de la dona menuda i rebregada, ella interpel·la els passants, els demana alguna ajuda, alguna moneda. A terra, al seu costat, un cartellet: "Tinc tres fills que passen gana, necessito una ajuda". Una història potser real o inventada, ves a saber...

Els captaires no em deixen mai indiferent. Sé que n'hi ha de barruts, com el Domingo (del que ja n'he parlat algun cop), que fins i tot presumeix de les seves habilitats engalipant la gent, però la seva fatxenderia desvergonyida no em vacuna, perquè sé que la realitat és molt més complexa, de vegades molt més depriment, molt més incòmoda. Gent realment marginada, molt sola, potser alcoholitzada, potser amb alguna malaltia mental, sense recursos, sense habilitats per demanar-los. Gent que em recorda el que diu el Miquel Fuster (1), un home que després de quinze anys d'indigència i alcoholisme, va aconseguir resocialitzar-se i desintoxicar-se gràcies a l'ajuda de la Fundació Arrels. Diu que no és tan difícil arribar a una situació tan extrema, que encara que ens sembli impossible, en alguna mesura tots hi estem exposats.

Tot és fràgil, en qualsevol moment podem perdre l'estabilitat que hem anat construint i que ens fa sentir segurs. Qualsevol dia, de manera inesperada, ens pot passar que qualsevol situació adversa ens arrossegui. Una situació que mai ens havia passat pel cap que ens pogués tocar a nosaltres. Fins que un dia ens toca. El que sigui, que acabem al carrer, com el Miquel Fuster, o que ens traeixin persones en les que confiem, o que patim malalties invalidants, irreversibles, o que de cop se'ns mori algú a qui estimem molt...

--
(1) Miquel Fuster: miquelfuster.wordpress.com

La Maria del Carme

Quan hi ha un bateig i la mainada va a arreplegar els caramels que per celebrar-ho, seguint la tradició, és llencen des de la finestra de la casa del batejat, la Maria del Carme normalment no hi falta. Barrejada amb la mainada, sobresortint-ne a causa de la seva generosa presència, quan comença la pluja s'ajup i amb el cap cot arreplega caramels amb lleugeresa i desfici, amb molt més delit que molts dels nens i nenes que l'envolten, que de vegades sembla que recullen els caramels de manera rutinària, sense entusiasme, perquè ja tenen de tot i a dojo. La Maria del Carme, en canvi, no perd pistonada, i quan ja en té una bossa prou plena, a punt de petar pel pes, comença a omplir-ne una altra.

Deu tenir uns cinquanta-cinc anys, i la seva silueta sembla la d'una deessa prehistòrica, d'aquestes que representen algunes figuretes de fang de fa milers d'anys. Tota ella arrodonida, té una panxa immensa, uns pits monumentals, com melons (en aquest cas no és una frase feta), uns malucs i un cul encara més immensos. Un munt de quilos tibant-li la samarreta i els pantalons, que és com normalment va vestida. Abans tenia un cos més discret, també arrodonit però no tan desbordat, però d'uns anys ençà se li han anat acumulant els quilos. No és gaire espavilada, més aviat justa, pèro és una bona dona.

Malgrat els quilos, es mou amb agilitat. De fet, és una gran buscadora d'espàrrecs i bolets, i quan n'és el temps fa unes bones caminades. N'hi ha més d'un que li enveja aquesta habilitat. I algun altre que, des que fa ja uns anys es va quedar vídua, potser es deleix per alguna altra cosa...

Diumenge de bateig

Al migdia bategen les dues netes de la Lola de Cal Chicó, unes nenes bessones que van néixer prematures, menudes com dos ratolins. Al sortir de l'església repiquen les campanes. Sonen amb el mateix mecanisme del rellotge, però així com el toc de les hores no molesta, perquè sempre ha estat d'aquesta mena ("un so mecanitzat", tal com s'espera d'un rellotge, monòton i pausat), aquests altres repics, sobretot els festius com el d'avui, accelerats, no són gaire agradables. Des que no hi ha campaner i les campanes funcionen a cop d'interruptor, la veritat és que com més dura el repic es fa més pesat.

Abans cap batec era ben igual a l'anterior, ja que el batall mai picava al mateix punt de la campana. Les campanes, ara immobilitzades, es balancejaven o voltejaven segons el ritme i la força que el campaner els transmetia, de baix estant estirant les cordes, al principi més fresc i amb més delit, després potser ja una mica cansat, si el repic s'anava allargant. Perquè tocar una campana una mica gran requereix un esforç, no és pas com tocar un picarol. Sí, quan el Magí feia de campaner, el so de les campanes era un so molt diferent al d'ara.

De propina, avui sembla que s'han oblidat de l'interruptor. O no; és possible que els sembli que, com més dura el repic, fa més festa, més celebració. Paciència. Quan para el repic i torna el silenci penso que el millor d'aquests repics és ajudar a valorar el silenci habitual del poble, la tranquil.litat de cada dia.

Una mica més tard, al davant de Cal Chicó, s'hi arreplega la mainada esperant que des de les finestres comenci el tradicional llançament de caramels. Un costum simpàtic que ha anat degenerant; abans en llençaven uns quants grapats i cadascú es ficava a les butxaques els que podia. Ara ja hi van amb bosses, ja no es tracta d'anar a arreplegar caramels, sinó bosses de caramels, quilos de caramels. Sembla que les famílies del les criatures batejades no volen ser titllades de ràncies, i el que hauria de ser un detall sovint es converteix en un excés, una cosa fora mida. Que no sigui dit que el dia del bateig d'en tal van llençar més caramels que nosaltres! El resultat és que no és estrany que el carrer quedi empastifat de caramels trepitjats, perquè en plouen tants que és impossible arreplegar-los sense alhora no esclafar-ne. Aquest cop, tanmateix, no és dels dies pitjors, no sé si perquè a Cal Chicó són una mica més assenyats o per allò de la crisi.

Església de Montsió

Barcelona, Rambla de Catalunya, Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, Església de Montsió. Abans l'església era de les monges dominiques i formava part del Monestir de Santa Maria de Montsió, fins que el 1950 les monges se'n van anar a Esplugues de Llobregat, traslladant també el claustre adjunt, pedra a pedra. El claustre, amb l'església, ja havia estat traslladat abans, entre 1882 i 1888, des del portal de l'Àngel a la Rambla de Catalunya. La comunitat, en temps encara més remots, al segle XIV, havia estat al costat de les Drassanes, fora muralles, una ubicació qua van haver d'abandonar a causa dels perills propis d'un lloc tant desprotegit, exposat a les incursions dels pirates sarraïns (que feien per aquí el que els pirates cristians feien per la moreria). Una història llarga, una congregació i un edifici amb un seguit de peripècies del segle XIV ençà; pirates, èpoques de bonança, confiscació dels edificis durant la invasió francesa, restitucions, noves confiscacions, carros carregats de pedres d'aquí cap allà, el pas devastador de la Guerra Civil... M'explica tot això una dona que trobo a l'atri, quan m'hi adreço encuriosit i amb l'excusa de si sap per què se'n diu Parròquia de Sant Ramon de Penyafort i alhora Església de Montsió.

Les reixes que tanquen l'atri per la banda del carrer estan obertes, i també les tres grans portes de l'església. Des del mig de la Rambla Catalunya en veus tot l'interior. Em sobta. Malgrat ser un descregut permanent i un anticlerical a temps parcial, m'atrau el silenci i la penombra de l'interior de les esglésies que trobo obertes. Quan no s'hi celebre cap missa, assegut a un dels bancs del darrera, de vegades m'agrada reposar-hi una estona, aïllar-m'hi del brogit urbà. Però en aquest cas, satisfeta de manera superficial la meva tafaneria, no em tempta gens entrar a dins de l'església i seure-hi. Tantes portes esbatanades, tant rebombori del carrer envaint-la i tanta falta d'intimitat i recolliment trobo que li treuen tot l'encant.

Uns dies després, passo pel davant de l'Església del Pi i tinc la mateixa sensació, en trobar les grans portes obertes de bat a bat. Es veu que ara això es porta, com si alguns rectors volguessin competir amb els aparadors de les botigues. De l'Església del Pi, fa molts anys (però ja ben descregut), n'era un usuari relativament habitual d'un dels darrers bancs. Aprofitant el recolliment i el silenci que m'oferia, en aquella època hi passava l'estona potser fent algun dibuix o senzillament badant, contemplant com, en algun banc més endavant, potser alguna velleta anava pesant figues o resant.

Servei de desinformació

Un parell d'avis carregats de maletes, que han pujat a Sant Vicenç, em pregunten si el tren passa per Tarragona. Els dic que no. Una família amb pinta de polonesos, amb tres criatures, que ho senten, em pregunten el mateix. I també un noi que diu que anava a l'estació del Camp de Tarragona, amb el temps just, explica, per agafar l'AVE cap a Madrid. Els repeteixo que no, que amb aquest tren anem cap a Valls.

Estan desconcertats, neguitosos, desolats i empipats; han pujat a l'estació de Sant Vicenç i diuen que pels altaveus han dit que el tren anava cap a Tarragona. Potser ho han entès malament, però si tanta gent ho ha entès malament és que, en el millor dels casos, no ho han informat amb claredat. I si no han informat amb claredat és que ho han informat malament.

El revisor està desaparegut; m'imagino que deu ser a la cabina del conductor, amagat, per tal d'evitar el xàfec. No és el primer cop que en aquest trajecte a algú li passa això, ja sigui perquè es despista o perquè els informadors de l'estació en lloc de fer la seva feina desinformen.