Església de Montsió - 2

Fa uns dies parlava de la història de l'Església de Montsió que em va explicar una dona que hi vaig trobar a l'atri. Per parlar amb ella vaig haver de travessar la barrera psicològica de dues captaires, assegudes a les escaletes que hi ha arran de carrer, a les que sens dubte no els interessava gens la història de l'església, ni la de les seves antigues propietàries, les monges dominiques, ni dels efectes sobre l'edifici de la invasió francesa. Una indiferència comprensible, perquè la seva pròpia història de captaires ja deu ser prou complicada.

Una era una dona menuda i mig encargolada, tota ella com un sac de xarpellera rebregat i caigut. La cara amagada, el cap embolicat amb un drap. Immòbil. Podria ser un ninot si no fos perquè del garbuix de roba n'emergia un canell i una mà de debò, aguantant un got amb alguna moneda a dins de cinc i deu cèntims. Una mà seca, ossuda, de pell revellida, amb molts anys o moltes inclemències al damunt, probablement les dues coses alhora.

L'altra era una dona jove, d'uns trenta anys, neta de roba i de cara, una mica refeta, amb aquell punt d'ufana a la carn que en temps dels nostres avis engrescava les mirades dels homes, una mena de lluentor que ara ha perdut aquella requesta, a causa de la imposició de la moda de tirada més aviat anorèxica. Està asseguda a una altra de les tres arcades de l'entrada. Al costat hi té una bossa de roba i una ampolla d'aigua de plàstic de litre i mig. A diferència de la dona menuda i rebregada, ella interpel·la els passants, els demana alguna ajuda, alguna moneda. A terra, al seu costat, un cartellet: "Tinc tres fills que passen gana, necessito una ajuda". Una història potser real o inventada, ves a saber...

Els captaires no em deixen mai indiferent. Sé que n'hi ha de barruts, com el Domingo (del que ja n'he parlat algun cop), que fins i tot presumeix de les seves habilitats engalipant la gent, però la seva fatxenderia desvergonyida no em vacuna, perquè sé que la realitat és molt més complexa, de vegades molt més depriment, molt més incòmoda. Gent realment marginada, molt sola, potser alcoholitzada, potser amb alguna malaltia mental, sense recursos, sense habilitats per demanar-los. Gent que em recorda el que diu el Miquel Fuster (1), un home que després de quinze anys d'indigència i alcoholisme, va aconseguir resocialitzar-se i desintoxicar-se gràcies a l'ajuda de la Fundació Arrels. Diu que no és tan difícil arribar a una situació tan extrema, que encara que ens sembli impossible, en alguna mesura tots hi estem exposats.

Tot és fràgil, en qualsevol moment podem perdre l'estabilitat que hem anat construint i que ens fa sentir segurs. Qualsevol dia, de manera inesperada, ens pot passar que qualsevol situació adversa ens arrossegui. Una situació que mai ens havia passat pel cap que ens pogués tocar a nosaltres. Fins que un dia ens toca. El que sigui, que acabem al carrer, com el Miquel Fuster, o que ens traeixin persones en les que confiem, o que patim malalties invalidants, irreversibles, o que de cop se'ns mori algú a qui estimem molt...

--
(1) Miquel Fuster: miquelfuster.wordpress.com