La Maria del Carme

Quan hi ha un bateig i la mainada va a arreplegar els caramels que per celebrar-ho, seguint la tradició, és llencen des de la finestra de la casa del batejat, la Maria del Carme normalment no hi falta. Barrejada amb la mainada, sobresortint-ne a causa de la seva generosa presència, quan comença la pluja s'ajup i amb el cap cot arreplega caramels amb lleugeresa i desfici, amb molt més delit que molts dels nens i nenes que l'envolten, que de vegades sembla que recullen els caramels de manera rutinària, sense entusiasme, perquè ja tenen de tot i a dojo. La Maria del Carme, en canvi, no perd pistonada, i quan ja en té una bossa prou plena, a punt de petar pel pes, comença a omplir-ne una altra.

Deu tenir uns cinquanta-cinc anys, i la seva silueta sembla la d'una deessa prehistòrica, d'aquestes que representen algunes figuretes de fang de fa milers d'anys. Tota ella arrodonida, té una panxa immensa, uns pits monumentals, com melons (en aquest cas no és una frase feta), uns malucs i un cul encara més immensos. Un munt de quilos tibant-li la samarreta i els pantalons, que és com normalment va vestida. Abans tenia un cos més discret, també arrodonit però no tan desbordat, però d'uns anys ençà se li han anat acumulant els quilos. No és gaire espavilada, més aviat justa, pèro és una bona dona.

Malgrat els quilos, es mou amb agilitat. De fet, és una gran buscadora d'espàrrecs i bolets, i quan n'és el temps fa unes bones caminades. N'hi ha més d'un que li enveja aquesta habilitat. I algun altre que, des que fa ja uns anys es va quedar vídua, potser es deleix per alguna altra cosa...