"Volem ser estimats; i a manca d’això, admirats; i a manca d’això, temuts (...) L’ànima s’estremeix davant el buit i necessita el contacte al preu que sigui." Hjalmar Söderberg (1)
Una història molt semblant a la de la Manuela que vaig explicar l'altre dia me la va explicar també no fa molt la Marta, una altra amiga. La Marta va marxar de casa també molt jove, tipa del menyspreu del pare cap a ella, i de l'autoritarisme i la violència cap a la mare i els altres fills. El seu pare era un pare dèspota i cruel, al qual temien tant la mare com els fills. Els fills, en anar-se fent grans van anar marxant, un rere l'altre es van anar alliberant d'aquell infern, però la mare va aguantar el marit tota la vida. Hi va influir molt, en el fet que es quedés, que la gent del seu entorn social i religiós li va anar dient sempre que, com a esposa, la seva obligació era seguir al costat d'aquell home amb el qual s'havia casat.
La mare tenia tan interioritzada aquesta idea, aquest model matrimonial (aquest model d'esclavitud), i li reforçaven tant aquest plantejament les persones que per a ella eren els seus referents, que quan els fills es va anar emancipant i de vegades li van oferir que anés a viure amb ells, no ho va voler o poder acceptar mai.
Al final, amb els fills ja tots emancipats feia anys, un dia el pare, de cop, sense cap explicació, la va deixar, se'n va anar a viure pel seu compte. Però quan una mica més endavant va emmalaltir i es va tornar cada cop més dependent, la mare el va tornar a acollir. I el va cuidar fins al dia que va morir. Sense que en cap moment ell li demostrés cap agraïment.
La Marta, el dia que m'ho va explicar, també em va explicar que, ara que la mare havia mort feia poc (el pare havia mort uns anys abans), ella s'havia dedicat a buidar el pis familiar, per tal de poder-lo vendre. I que li era emocionalment difícil de fer, aquesta feina, perquè tot li portava molts records, en general cap de bo. Per exemple, em va explicar que, al despenjar un quadre, a la paret, encara hi havia els forats de l'escopetada que un dia de fúria va disparar el pare a dins de casa. En el seu moment ni van tapar els forats: hi van penjar un quadre al davant, i l'episodi va quedar "oblidat". Tan presumptament oblidat que, al despenjar el quadre, la Marta es va posar tota ella a tremolar, com quan era petita o adolescent i a casa seva hi havia crits i esbroncades. I escopetades.
La Marta també fa una reflexió. Diu que creu que si el pare es comportava com es comportava era perquè se sentia molt poca cosa, molt insegur. I la manera de tapar-ho era amb aquella actitud agressiva, violenta. Que possiblement humiliava la mare per tal que ella se sentís una inútil, i que així, sentint-se una inútil, no pogués arribar a pensar que podia viure sense ell.
Malauradament, l'estratègia del menyspreu i del terror amb la mare, al pare li va funcionar.
La Manuela va marxar de casa molt jove, tan aviat com va poder, cansada d'un pare que la menyspreava, que la considerava una inútil i incapaç de fer res de bo a la vida. Ja fa més de trenta anys, de quan se'n va anar. Des de llavors, de tant en tant la Manuela havia fet visites breus als pares. Quan marxava, ho feia sempre amb la tristesa que li provocava veure la situació de la seva mare, perquè el pare la tractava també, des de sempre, amb el mateix menyspreu i desconsideració amb què l'havia tractat a ella.
L'última vegada que va anar a veure els pares va ser fa un any. La Manuela se n'havia anat a viure molt lluny, va necessitar aquesta llunyania, i ara no li és fàcil organitzar aquestes visites. Aquest últim cop el pare ja feia temps que estava mentalment malament a causa de l'alzheimer. Encara parlava, segons els dies bastant, però sovint sense que tingués gaire sentit el que deia, i en general sense conèixer ja la gent.
Al cap d'una mica d'arribar ella, el pare es va posar a parlar, com si ella fos una cuidadora. Es veu que el pare tenia un dels seus dies xerraires, i li va explicar, ordenant aquesta vegada bé els raonaments, que ella, la cuidadora, no ho sabia, però que ell tenia una filla que era molt intel.ligent i brillant, moltíssim. Que la seva filla treballava en una organització internacional molt important, i n'era una de les màximes responsables. Que tothom valorava molt la feina que feia de la seva filla, perquè era professionalment molt bona.
La Manuela, bocabadada, no se'n sabia avenir. Ni li va passar pel cap, de dir-li que aquella filla de la qual en presumia era ella. I que abans (abans de la davallada a causa de la demència), sempre l'havia tractat amb un gran menyspreu i duresa, sempre. Va escoltar-lo en silenci, i no va dir res.
M'ho va explicar la Manuela fa poc (fa anys vam coincidir un temps, ella treballant i jo col.laborant en aquella "gran organització" de la qual parlava el pare). També em va explicar una altra cosa: que la mare, ara que el pare a causa de la demència ja no la humiliava, ara era ella mateixa, la que s'humiliava i es culpabilitzava de tot.
Ara, tot allò que de manera tan injusta i cruel li havia anat dient durant dècades el marit, totes aquelles paraules brutes, tòxiques i absurdes, ara que ell ja no les hi deia, de manera incomprensible i reiterada se les anava dient ella mateixa. Vivia trista, encongida i aclaparada a causa d'allò que ella mateixa s'anava repetint.
La Manuela també em va dir que ella pensava que en el cas de la mare, tot i la convivència diària, permanent, amb el marit, no hi havia hagut per part d'ell cap "nova versió" que substituís o atenués l'antiga, l'habitual, la menyspreadora. Segurament, ni un sol dia, ni un sol moment, el marit li havia dit a la seva dona alguna cosa semblant a la que li havia dit aquell últim cop a la Manuela.
