La Manuela va marxar de casa molt jove, tan aviat com va poder, cansada d'un pare que la menyspreava, que la considerava una inútil i incapaç de fer res de bo a la vida. Ja fa més de trenta anys, de quan se'n va anar. Des de llavors, de tant en tant la Manuela havia fet visites breus als pares. Quan marxava, ho feia sempre amb la tristesa que li provocava veure la situació de la seva mare, perquè el pare la tractava també, des de sempre, amb el mateix menyspreu i desconsideració amb què l'havia tractat a ella.
L'última vegada que va anar a veure els pares va ser fa un any. La Manuela se n'havia anat a viure molt lluny, va necessitar aquesta llunyania, i ara no li és fàcil organitzar aquestes visites. Aquest últim cop el pare ja feia temps que estava mentalment malament a causa de l'alzheimer. Encara parlava, segons els dies bastant, però sovint sense que tingués gaire sentit el que deia, i en general sense conèixer ja la gent.
Al cap d'una mica d'arribar ella, el pare es va posar a parlar, com si ella fos una cuidadora. Es veu que el pare tenia un dels seus dies xerraires, i li va explicar, ordenant aquesta vegada bé els raonaments, que ella, la cuidadora, no ho sabia, però que ell tenia una filla que era molt intel.ligent i brillant, moltíssim. Que la seva filla treballava en una organització internacional molt important, i n'era una de les màximes responsables. Que tothom valorava molt la feina que feia de la seva filla, perquè era professionalment molt bona.
La Manuela, bocabadada, no se'n sabia avenir. Ni li va passar pel cap, de dir-li que aquella filla de la qual en presumia era ella. I que abans (abans de la davallada a causa de la demència), sempre l'havia tractat amb un gran menyspreu i duresa, sempre. Va escoltar-lo en silenci, i no va dir res.
M'ho va explicar la Manuela fa poc (fa anys vam coincidir un temps, ella treballant i jo col.laborant en aquella "gran organització" de la qual parlava el pare). També em va explicar una altra cosa: que la mare, ara que el pare a causa de la demència ja no la humiliava, ara era ella mateixa, la que s'humiliava i es culpabilitzava de tot.
Ara, tot allò que de manera tan injusta i cruel li havia anat dient durant dècades el marit, totes aquelles paraules brutes, tòxiques i absurdes, ara que ell ja no les hi deia, de manera incomprensible i reiterada se les anava dient ella mateixa. Vivia trista, encongida i aclaparada a causa d'allò que ella mateixa s'anava repetint.
La Manuela també em va dir que ella pensava que en el cas de la mare, tot i la convivència diària, permanent, amb el marit, no hi havia hagut per part d'ell cap "nova versió" que substituís o atenués l'antiga, l'habitual, la menyspreadora. Segurament, ni un sol dia, ni un sol moment, el marit li havia dit a la seva dona alguna cosa semblant a la que li havia dit aquell últim cop a la Manuela.
