Per tancar (si més no de moment) aquest tema de les residències, els avis i les defuncions, una última consideració.
Aquestes persones de les quals he estat parlant, és a dir, aquests "cossos que havien sigut persones", que sobreviuen perquè aquells que se n'ocupen s'esforcen perquè sobrevisquin (familiars o professionals de residències), aquests cossos de ments dements o absents, amb mirades extraviades o absents (o amb els ulls clucs, com si "a dins" no hi quedés ningú), aquests cossos immòbils (de manera natural o immobilitzats amb corretges), aquests cossos sovint llagats, i que l'únic que fan és respirar encara una mica, amb dificultats, de vegades amb l'ajuda permanent d'oxigen, peixats quan toca, de vegades intubats, i que van omplint bolquers i més bolquers, aquestes restes del que havien sigut persones... Quin sentit té, seguir-se esforçant per mantenir amb vida aquestes "no vides"?
És clar, si ho exposes així, sobretot amb aquestes paraules i contundència, el primer que de vegades et diuen (per exemple, aquells que pensen el mateix que pensen i diuen els bisbes quan parlen d'aquest tema), és la lletania aquesta que, quan es parla d'això, s'ha de tenir una mica de respecte, que totes les vides són valuoses, dignes, i que una vida no té preu (això, quan no t'acusen de fer apologia genocida, "com Hitler i els nazis", així, sense embuts).
Sobre la primera part, el valor i la dignitat, no hi ha res a dir, perquè cadascú té les opinions que té. Però pel que fa al preu, ja és una altra història.
No cal tenir cap llicenciatura en matemàtiques o econòmiques per saber que, un euro que es gasta en una cosa, el mateix euro, no es pot gastar en una altra. I passa igual amb el temps: l'estona que es dedica a algú, no es pot dedicar a algú altre.
Per tant, no costa gaire adonar-se que mentre es dediquen recursos (humans i econòmics, temps i diners), a mantenir "les constants vitals" de cossos que havien sigut persones i ara només són cossos deshabitats, alhora hi ha persones, "cossos habitats", que no reben una atenció adequada, o tota l'atenció que necessiten.
De manera que, ho torno a dir: la vida sí que té preu. Sempre. Els diners són limitats, i el temps de les persones també ho és. La vida té preu, i de vegades aquest preu és molt elevat, de vegades del tot desproporcionat, estratosfèricament i vergonyosament desproporcionat. Per exemple, que ho preguntin a aquests milionaris que gràcies als seus milions de vegades poden superar malalties que a altres persones, sense recursos, les porten al cementiri. Sobretot, a segons quins països, en els quals hi ha persones que acaben al cementiri a causa de malalties que es podrien curar amb una milionèsima part del que costa el tractament mèdic, o part del tractament, a altres països, d'alguns privilegiats (del seu tractament mèdic, o de la seva cirurgia estètica...).
I a la sanitat pública passa exactament el mateix: si es prioritza una atenció, no se'n pot prioritzar una altra. L'euro que va a una banda, no pot anar a una altra. I si no, que ho preguntin als gerents dels centres sanitaris.
L'altre dia deia que si la covid entrés en una residència i d'una revolada s'emportés tots aquests avis dels quals he parlat, se'ls faria un immens favor (parlo només d'aquests, no faig generalitzacions; ho repeteixo, del total de la gent ingressada en residències, ara només parlo d'aquelles persones en aquestes condicions absolutament lamentables a les que m'he referit).
Es faria un favor a aquests avis, i també al conjunt de la societat. Perquè pot ser que algun dia acabem com aquests avis, i si hi ha aquest risc, sembla que ens hauríem de fer aquesta pregunta: realment volem acabar així, gastant muntanyes de bolquers, dements i llagats?
És això el què volem? Aquest és el llegat i l'exemple que volem deixar als nostres fills i nets, si és que els tenim?
Bé, i ara potser que ja ho deixi, perquè potser avui, reblant aquest tema, ja m'he fet prou incòmode, pesat i antipàtic.
"En cuanto a la tercera edad, tampoco parece que tenga mucho sentido vacunarse. Los ancianos internados en residencias pueden morir pronto igualmente, y para aquellos con baja calidad de vida (por ejemplo, los que padecen de demencia avanzada, incontinencia fecal y urinaria y otros males), una infección que acabe con su vida puede suponer un alivio. A menudo hablamos de las vidas que se salvan gracias a la atención sanitaria, pero casi nunca se menciona qué clase de vidas son." Peter C. Gotzsche. (1)
L'altre dia vaig parlar del principal motiu pel qual mor gent a les residències: "perquè hi són". Sobre això, siguem sincers: a molts familiars (també a molts dels que més es queixen de la insuficient atenció que reben els seus avis a les residències), allò que més els esgarrifaria seria "que els hi tornessin els avis". Quin espant, només de pensar en aquesta possibilitat!
Continuo. Després de repetir que el costum d'enviar als avis a les residències, en general, a qui afavoreix més, és als familiars (amb les excepcions que faci falta), quan parles d'aquests temes i la gent se sent incòmoda, si vols encara et pots fer més antipàtic. Només cal que, a continuació, també diguis que a molts avis que hi ha a les residències, a causa de l'estat en què estan, el millor que els pot passar és que es morin. Com més aviat millor. Així de clar.
Ara bé, si dius això, amb aquesta claredat, llavors és probable que fins i tot molta gent que pensa com tu, o "encara més que tu", aleshores et critiqui per parlar d'aquesta manera. Passa, que sovint som així, força contradictoris.
Fa uns dies vaig parlar del Martí, dement, lligat, llagat, incontinent, des de fa anys (vaig parlar d'ell, però no és l'únic cas que conec, com el seu). Bé, si a les residències tinguessin apartades les persones com el Martí (és a dir, les persones a les quals el millor que els podria passar seria que es morissin), si les tinguessin aïllades de les altres persones grans per a les quals encara té algun sentit la vida... ¿No seria una benedicció, que aquestes persones "vegetatives i deshabitades", amb una mica de sort poguessin aprofitar l'oportunitat de la covid (o del que sigui), i finalment, es poguessin morir d'una vegada? (2)
Doncs no. Al Martí, quan li va tocar, fins i tot el van vacunar. Cal imaginar l'escena: lligat a la cadira, completament dement, absent, llagat... i una infermera clavant-li la vacuna. Absolutament esperpèntic. Ho van fer per protegir-lo a ell? Per protegir els altres avis? Per protegir els protocols? Per protegir els directius? No hi havia ningú, capaç de sentir una mica de compassió pel Martí, "pel que quedava del Martí"?
El cas és que el van vacunar, a ell i a tots els altres avis com ell. I d'aquesta manera, a aquestes persones els van negar "una possible oportunitat" de morir-se, de posar fi al seu calvari i a l'absurditat de la seva existència. Perquè, és clar, només faltaria, que en una residència un d'aquests cossos deshabitats, dements, incontinents i llagats morís "a causa de la covid"! Quin escàndol! Quina mala propaganda!
Tot plegat és una bogeria. A la qual, és clar, hi han contribuït també molts dels familiars (inclosos els del Martí).
Pendents uns i altres "de què es diria", i captius de les diferents pors (les que siguin, raonables o inconfessables), mentrestant segueix el desgavell. El manteniment de les vides d'aquestes persones com el Martí, que ja no són elles, que ja fa molt temps que no ho són, perquè d'elles només en queden els seus cossos deshabitats... uns cossos cuidats o torturats (segons els punts de vista), per totes les atencions i cures que reben i que serveixen per allargar les agonies.
En el cas concret del Martí, amb un agreujant afegit: havia dit diferents vegades que, abans de viure com viu des de fa tres anys, preferia mil vegades morir-se, i que si calia es mataria. Pobre Martí, tot li ha sortit al revés.
"Si tú me dices: '¡Arreglemos el mundo!', y hace un mes que no visitas a tu abuela..., ¿de qué arreglos me estás hablando?" Kase.O (Javier Ibarra), La Vanguardia, 29/6/2021
Per què la gent gran mor a les residències? D'una banda, perquè arriba un dia que tots ens morim. I si estem en una residència, doncs és allí on ens morim. I d'una altra banda, si ens morim a una residència és perquè, "abans", hem anat o ens han dut a una residència. Òbviament, si no estem ingressats en una residència, no hi podem morir (llevat que hi morim un dia que hi anem de visita...).
Per què cada vegada hi ha més residències i més gent gran que hi viu? Doncs perquè és el resultat d'un model de societat que entre tots hem anat conformant. La gent jove (o ja no tan jove), té les seves vides, i els avis en general fan nosa, sobretot quan es comencen a tornar dependents. De manera que, llavors, "si hi ha algú que se n'ocupi", doncs de primera (potser no per als avis, però sí per als seus familiars).
Per tant, en relació amb l'etapa pitjor de la pandèmia de la covid, quan tants avis morien a les residències (primavera de 2020), no s'hi val, a criticar només el funcionament de les residències i el funcionament de l'Administració. Potser, primer, ens hauríem de fer alguna pregunta, cadascú de nosaltres. Per exemple: com he contribuït jo (per acció o omissió), a aquest estat de coses? L'he donat per bo, o he fet alguna cosa perquè fos diferent?
Per descomptat que algunes residències no han fet totes les coses bé (de vegades, perquè és impossible fer-les bé si no es compta amb els recursos necessaris). I l'Administració també ha fallat. Entre altres coses, perquè la societat no ha considerat que aquest tema havia d'estar millor tractat, i per tant no ha pressionat en aquest sentit (només cal repassar els motius de manifestacions i crispacions col.lectives recents, enfocats en altres direccions, però suposo que ara és millor no remenar aquest tema, només ho apunto...).
Després, quan va arribar el caos, els contagis massius i les morts a les residències, acompanyats de les queixes dels familiars perquè consideraven que els avis no estaven ben atesos, i perquè no els podien veure, tot va ser un desgavell, amb moltes emocions pel mig... Sovint, amb molta indignació, poca serenitat, poca clarividència... i poca humilitat.
En aquests casos passa això, que és més fàcil enfocar només sobre una part del conflicte, i evitar les parts que poden incomodar-nos. Per exemple: per què es va encomanar el meu familiar a la residència, i llavors no el vaig poder visitar, i finalment va morir? Bé, doncs potser no ens hauríem d'oblidar que, en primer lloc, si va anar així va ser perquè potser jo, o algú altre de la família, havia portat abans aquest avi a la residència. Si aquest avi hagués estat a casa, potser hauria mort igual, però no a la residència.
Segurament, a partir d'aquí, i només a partir d'aquí, és quan llavors podríem començar a parlar, "de manera legítima", de tot el que convingui...
(per descomptat, no estic en contra de l'existència de residències geriàtriques, al contrari, per sort existeix aquest recurs, per sort hi ha gent que hi pot anar; el problema no és la seva existència, el problema, si de cas, és l'ús que en fem, i en cada cas concret, perquè cada història és diferent; hauríem de reflexionar sobre el model de societat que tenim, que volem, com tractem en general la gent gran... i després, si hi ha coses que no ens agraden, en lloc de queixar-nos, mirar de canviar-les)
