"Si tú me dices: '¡Arreglemos el mundo!', y hace un mes que no visitas a tu abuela..., ¿de qué arreglos me estás hablando?" Kase.O (Javier Ibarra), La Vanguardia, 29/6/2021
Per què la gent gran mor a les residències? D'una banda, perquè arriba un dia que tots ens morim. I si estem en una residència, doncs és allí on ens morim. I d'una altra banda, si ens morim a una residència és perquè, "abans", hem anat o ens han dut a una residència. Òbviament, si no estem ingressats en una residència, no hi podem morir (llevat que hi morim un dia que hi anem de visita...).
Per què cada vegada hi ha més residències i més gent gran que hi viu? Doncs perquè és el resultat d'un model de societat que entre tots hem anat conformant. La gent jove (o ja no tan jove), té les seves vides, i els avis en general fan nosa, sobretot quan es comencen a tornar dependents. De manera que, llavors, "si hi ha algú que se n'ocupi", doncs de primera (potser no per als avis, però sí per als seus familiars).
Per tant, en relació amb l'etapa pitjor de la pandèmia de la covid, quan tants avis morien a les residències (primavera de 2020), no s'hi val, a criticar només el funcionament de les residències i el funcionament de l'Administració. Potser, primer, ens hauríem de fer alguna pregunta, cadascú de nosaltres. Per exemple: com he contribuït jo (per acció o omissió), a aquest estat de coses? L'he donat per bo, o he fet alguna cosa perquè fos diferent?
Per descomptat que algunes residències no han fet totes les coses bé (de vegades, perquè és impossible fer-les bé si no es compta amb els recursos necessaris). I l'Administració també ha fallat. Entre altres coses, perquè la societat no ha considerat que aquest tema havia d'estar millor tractat, i per tant no ha pressionat en aquest sentit (només cal repassar els motius de manifestacions i crispacions col.lectives recents, enfocats en altres direccions, però suposo que ara és millor no remenar aquest tema, només ho apunto...).
Després, quan va arribar el caos, els contagis massius i les morts a les residències, acompanyats de les queixes dels familiars perquè consideraven que els avis no estaven ben atesos, i perquè no els podien veure, tot va ser un desgavell, amb moltes emocions pel mig... Sovint, amb molta indignació, poca serenitat, poca clarividència... i poca humilitat.
En aquests casos passa això, que és més fàcil enfocar només sobre una part del conflicte, i evitar les parts que poden incomodar-nos. Per exemple: per què es va encomanar el meu familiar a la residència, i llavors no el vaig poder visitar, i finalment va morir? Bé, doncs potser no ens hauríem d'oblidar que, en primer lloc, si va anar així va ser perquè potser jo, o algú altre de la família, havia portat abans aquest avi a la residència. Si aquest avi hagués estat a casa, potser hauria mort igual, però no a la residència.
Segurament, a partir d'aquí, i només a partir d'aquí, és quan llavors podríem començar a parlar, "de manera legítima", de tot el que convingui...
(per descomptat, no estic en contra de l'existència de residències geriàtriques, al contrari, per sort existeix aquest recurs, per sort hi ha gent que hi pot anar; el problema no és la seva existència, el problema, si de cas, és l'ús que en fem, i en cada cas concret, perquè cada història és diferent; hauríem de reflexionar sobre el model de societat que tenim, que volem, com tractem en general la gent gran... i després, si hi ha coses que no ens agraden, en lloc de queixar-nos, mirar de canviar-les)
