muere con la muerte fuerte;
luego la muerte es mejor,
porque el dolor de la muerte
es la muerte del dolor."
Francisco de la Torre y Sevil (1625-1681)
Per tancar (si més no de moment) aquest tema de les residències, els avis i les defuncions, una última consideració.
Aquestes persones de les quals he estat parlant, és a dir, aquests "cossos que havien sigut persones", que sobreviuen perquè aquells que se n'ocupen s'esforcen perquè sobrevisquin (familiars o professionals de residències), aquests cossos de ments dements o absents, amb mirades extraviades o absents (o amb els ulls clucs, com si "a dins" no hi quedés ningú), aquests cossos immòbils (de manera natural o immobilitzats amb corretges), aquests cossos sovint llagats, i que l'únic que fan és respirar encara una mica, amb dificultats, de vegades amb l'ajuda permanent d'oxigen, peixats quan toca, de vegades intubats, i que van omplint bolquers i més bolquers, aquestes restes del que havien sigut persones... Quin sentit té, seguir-se esforçant per mantenir amb vida aquestes "no vides"?
És clar, si ho exposes així, sobretot amb aquestes paraules i contundència, el primer que de vegades et diuen (per exemple, aquells que pensen el mateix que pensen i diuen els bisbes quan parlen d'aquest tema), és la lletania aquesta que, quan es parla d'això, s'ha de tenir una mica de respecte, que totes les vides són valuoses, dignes, i que una vida no té preu (això, quan no t'acusen de fer apologia genocida, "com Hitler i els nazis", així, sense embuts).
Sobre la primera part, el valor i la dignitat, no hi ha res a dir, perquè cadascú té les opinions que té. Però pel que fa al preu, ja és una altra història.
No cal tenir cap llicenciatura en matemàtiques o econòmiques per saber que, un euro que es gasta en una cosa, el mateix euro, no es pot gastar en una altra. I passa igual amb el temps: l'estona que es dedica a algú, no es pot dedicar a algú altre.
Per tant, no costa gaire adonar-se que mentre es dediquen recursos (humans i econòmics, temps i diners), a mantenir "les constants vitals" de cossos que havien sigut persones i ara només són cossos deshabitats, alhora hi ha persones, "cossos habitats", que no reben una atenció adequada, o tota l'atenció que necessiten.
De manera que, ho torno a dir: la vida sí que té preu. Sempre. Els diners són limitats, i el temps de les persones també ho és. La vida té preu, i de vegades aquest preu és molt elevat, de vegades del tot desproporcionat, estratosfèricament i vergonyosament desproporcionat. Per exemple, que ho preguntin a aquests milionaris que gràcies als seus milions de vegades poden superar malalties que a altres persones, sense recursos, les porten al cementiri. Sobretot, a segons quins països, en els quals hi ha persones que acaben al cementiri a causa de malalties que es podrien curar amb una milionèsima part del que costa el tractament mèdic, o part del tractament, a altres països, d'alguns privilegiats (del seu tractament mèdic, o de la seva cirurgia estètica...).
I a la sanitat pública passa exactament el mateix: si es prioritza una atenció, no se'n pot prioritzar una altra. L'euro que va a una banda, no pot anar a una altra. I si no, que ho preguntin als gerents dels centres sanitaris.
L'altre dia deia que si la covid entrés en una residència i d'una revolada s'emportés tots aquests avis dels quals he parlat, se'ls faria un immens favor (parlo només d'aquests, no faig generalitzacions; ho repeteixo, del total de la gent ingressada en residències, ara només parlo d'aquelles persones en aquestes condicions absolutament lamentables a les que m'he referit).
Es faria un favor a aquests avis, i també al conjunt de la societat. Perquè pot ser que algun dia acabem com aquests avis, i si hi ha aquest risc, sembla que ens hauríem de fer aquesta pregunta: realment volem acabar així, gastant muntanyes de bolquers, dements i llagats?
És això el què volem? Aquest és el llegat i l'exemple que volem deixar als nostres fills i nets, si és que els tenim?
Bé, i ara potser que ja ho deixi, perquè potser avui, reblant aquest tema, ja m'he fet prou incòmode, pesat i antipàtic.
