Lectures sobre els camps nazis
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/08/lectures-sobre-els-camps-nazis.html
El José Vicente
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/08/el-jose-vicente.html
29 d’ag. 2020
26 d’ag. 2020
L'impostor
Surto de casa i em trobo "L'impostor", de Javier Cercas. Me'l fico a la motxilla i segueixo el meu camí, cap a l'estació. Al vestíbul, mentre espero que sigui l'hora de baixar a l'andana, en començo la lectura, i la segueixo després a dalt del tren, durant l'hora i mitja que dura el meu trajecte.
A la tarda, faig el trajecte invers, i el dedico també a la lectura del llibre. I quan, al baixar del tren, torno caminant cap a casa, abans d'arribar-hi m'assec al banc d'una placeta i continuo la lectura.
El llibre em fascina, la complicada personalitat d'Enric Marco, la seva necessitat de protagonisme, la seva impostura en un tema tan delicat i sensible com el dels testimonis de l'experiència en els camps de treball i extermini nazis. Em fascina "el personatge Enric Marco", i m'atrau l'activitat detectivesca, la perseverança, els dubtes i totes les reflexions que fa Javier Cercas al llarg del text.
Quan fa una estona que estic assegut i llegint al banc de la placeta, arriben tres homes grans i seuen a un altre banc, a uns sis metres del meu. Primer, submergit en la lectura, no en faig cas, però després m'hi fixo: dels tres, dos només escolten, mentre l'altre parla i parla.
El que parla explica que va conèixer Fidel Castro; descriu la seva cara, el puro, com anava vestit, amb les botes militars, els pantalons, la camisa, la gorra, la pistola a la cintura... Diu que Fidel Castro un dia es va dirigir a ell i li va dir que havia d'estudiar, perquè calia gent que estudiés, però que si no servia per estudiar, llavors havia d'agafar les armes i anar a lluitar.
L'home de la placeta segueix parlant, i llavors diu que també va conèixer el Che Guevara, que el va tenir al davant, i també descriu amb detall la seva cara, la seva mirada, com anava vestit, etc.
Els altres dos segueixen escoltant, i de tant en tant diuen que sí. Jo estic meravellat amb l'escena. Sobretot, per la coincidència: estic llegint el llibre sobre el mentider Enric Marco, i aquest home de la placeta parla i parla barrejant informació que tothom ha vist en fotos (les cares del Fidel Castro i del Che Guevara, com anaven vestits, etc.), amb les més que probables invencions de les seves trobades amb aquestes persones i les paraules que, "a ell de manera personalitzada", li va dirigir Fidel Castro.
Ara bé, i si fos veritat, el que diu? El més probable és que no, però per descomptat, "amb la informació disponible", és impossible desmentir-ho...
I d'altra banda, si tot és inventat (o "gairebé tot", potser sí que va anar de vacances a Cuba, i va veure pel carrer, de lluny, o va sentir per la ràdio, el Fidel Castro, o el Che Guevara...), quin mal fa inventant aquestes històries i entretenint els altres dos avis? (si és que realment els entreté, potser els explica el mateix cada dia...).
Bé, si aquest home "va anar de vacances a Cuba", i a partir d'això ha teixit el seu relat fantasiós, seria un bon exemple del que conclou Javier Cercas: que les bones mentides o impostures tenen parts de veritat, i és precisament aquesta barreja la que les fa més versemblants i, en conseqüència, de vegades, més difícils de desemmascarar (pel que fa a Enric Marco, Cercas s'esforça per anar destriant veritats i mentides; en el seu cas, un conjunt de veritats "secundàries i parcials" utilitzades per ajudar a construir "la gran mentida" del seu pas com a deportat pel camp de Flossenbürg).
Per acabar. Suposo que tots som una mica com l'Enric Marco (o com el vell de la placeta), perquè tots tenim necessitat de ser reconeguts. I si "tal com som" no ho aconseguim, llavors fem operacions de maquillatge de diferents envergadures. La diferència entre uns i altres segurament és només de grau. És a dir, hi ha petites impostures quotidianes (potser no se n'escapa ningú), que són del tot irrellevants, i de vegades fins i tot poden ser simpàtiques. Altres impostures ja són de més envergadura, i per tant més complicades d'acceptar. I, finalment, hi ha les immenses impostures, del tot intolerables, com la de l'Enric Marco (la seva i les de "tots els Enric Marco", perquè ell no és una excepció; de notables impostors sempre n'hi ha hagut).
Pel que fa a mi, en el meu dia a dia considero que només arribo al grau de petit impostor, no sé si per alguna mena de convicció moral, o potser només per falta d'energia, ves a saber...
A la tarda, faig el trajecte invers, i el dedico també a la lectura del llibre. I quan, al baixar del tren, torno caminant cap a casa, abans d'arribar-hi m'assec al banc d'una placeta i continuo la lectura.
El llibre em fascina, la complicada personalitat d'Enric Marco, la seva necessitat de protagonisme, la seva impostura en un tema tan delicat i sensible com el dels testimonis de l'experiència en els camps de treball i extermini nazis. Em fascina "el personatge Enric Marco", i m'atrau l'activitat detectivesca, la perseverança, els dubtes i totes les reflexions que fa Javier Cercas al llarg del text.
Quan fa una estona que estic assegut i llegint al banc de la placeta, arriben tres homes grans i seuen a un altre banc, a uns sis metres del meu. Primer, submergit en la lectura, no en faig cas, però després m'hi fixo: dels tres, dos només escolten, mentre l'altre parla i parla.
El que parla explica que va conèixer Fidel Castro; descriu la seva cara, el puro, com anava vestit, amb les botes militars, els pantalons, la camisa, la gorra, la pistola a la cintura... Diu que Fidel Castro un dia es va dirigir a ell i li va dir que havia d'estudiar, perquè calia gent que estudiés, però que si no servia per estudiar, llavors havia d'agafar les armes i anar a lluitar.
L'home de la placeta segueix parlant, i llavors diu que també va conèixer el Che Guevara, que el va tenir al davant, i també descriu amb detall la seva cara, la seva mirada, com anava vestit, etc.
Els altres dos segueixen escoltant, i de tant en tant diuen que sí. Jo estic meravellat amb l'escena. Sobretot, per la coincidència: estic llegint el llibre sobre el mentider Enric Marco, i aquest home de la placeta parla i parla barrejant informació que tothom ha vist en fotos (les cares del Fidel Castro i del Che Guevara, com anaven vestits, etc.), amb les més que probables invencions de les seves trobades amb aquestes persones i les paraules que, "a ell de manera personalitzada", li va dirigir Fidel Castro.
Ara bé, i si fos veritat, el que diu? El més probable és que no, però per descomptat, "amb la informació disponible", és impossible desmentir-ho...
I d'altra banda, si tot és inventat (o "gairebé tot", potser sí que va anar de vacances a Cuba, i va veure pel carrer, de lluny, o va sentir per la ràdio, el Fidel Castro, o el Che Guevara...), quin mal fa inventant aquestes històries i entretenint els altres dos avis? (si és que realment els entreté, potser els explica el mateix cada dia...).
Bé, si aquest home "va anar de vacances a Cuba", i a partir d'això ha teixit el seu relat fantasiós, seria un bon exemple del que conclou Javier Cercas: que les bones mentides o impostures tenen parts de veritat, i és precisament aquesta barreja la que les fa més versemblants i, en conseqüència, de vegades, més difícils de desemmascarar (pel que fa a Enric Marco, Cercas s'esforça per anar destriant veritats i mentides; en el seu cas, un conjunt de veritats "secundàries i parcials" utilitzades per ajudar a construir "la gran mentida" del seu pas com a deportat pel camp de Flossenbürg).
Per acabar. Suposo que tots som una mica com l'Enric Marco (o com el vell de la placeta), perquè tots tenim necessitat de ser reconeguts. I si "tal com som" no ho aconseguim, llavors fem operacions de maquillatge de diferents envergadures. La diferència entre uns i altres segurament és només de grau. És a dir, hi ha petites impostures quotidianes (potser no se n'escapa ningú), que són del tot irrellevants, i de vegades fins i tot poden ser simpàtiques. Altres impostures ja són de més envergadura, i per tant més complicades d'acceptar. I, finalment, hi ha les immenses impostures, del tot intolerables, com la de l'Enric Marco (la seva i les de "tots els Enric Marco", perquè ell no és una excepció; de notables impostors sempre n'hi ha hagut).
Pel que fa a mi, en el meu dia a dia considero que només arribo al grau de petit impostor, no sé si per alguna mena de convicció moral, o potser només per falta d'energia, ves a saber...
23 d’ag. 2020
Una altra història de pits (i més coses)
He parlat alguna vegada del grup familiar de presumptes gitanos presumptament romanesos que viuen en uns baixos ocupats. Una de les coses que criden l'atenció d'aquesta família (extensa, de molts membres), és la morfologia de les dones: de poca alçada, i alhora rodones, rotundes, amb uns pits com melons, uns culs i uns sacsons desmesurats, uns immensos malucs...
Ara bé, aquests cossos arrodonits i impressionants, paradoxalment no donen la sensació de molta pesantor, perquè s'hi veu també un nervi, i amb el nervi, la capacitat, si calgués, de moure's amb determinació (m'imagino aquestes dones transformades en foques, submergides al mar i nedant àgils i ràpides...). Vaja, que no són com les figures femenines que pintava Rubens, amb les seves carns abundants, rosades i flàccides, incapaces de ser imaginades amb gestos enèrgics...
El cas d'aquestes dones és curiós sobretot pel contrast amb els homes de la mateixa família, igual de baixets però gens grassos, amb cossos fibrosos. Un misteri. Les criatures, tant nens com nenes, són totes primes, i es veu que és a partir d'una determinada edat que elles, les noies, les dones, es van eixamplant i arrodonint de manera inaturable, inflant-se cada vegada més.
L'excepció és una dona del grup prima com un fideu, exageradament escanyolida, sense malucs, i gairebé sense pits, gairebé plana. Aquesta, a més, fa sempre una cara trista, a diferència de les altres, que sovint riuen o somriuen (els homes riuen poc, en general miren esbiaixats, amb malfiança, amb una mirada fins i tot tèrbola).
Les dones de vegades s'asseuen a la part de fora de l'entrada dels baixos ocupats, i xerren entre elles, i potser fan algun crit a les criatures. Però la prima no hi és mai, a l'entrada. Quan la veig sempre fa el mateix: arrossega un carret (d'aquests de dues rodes, no de supermercat), amb un munt d'ampolles d'aigua. Ampolles buides quan va a la font, i plenes quan torna. Al tornar, com que ella és tant poqueta cosa, se la veu que pateix, encorbada, tensa, a causa del pes. De tant en tant s'atura i reposa. Suposo que l'aigua la tragina perquè als baixos ocupats la tenen tallada, i a ella l'han convertit en aiguadera. La font queda a uns tres-cents metres dels baixos.
No he vist mai, ni una sola vegada, que alguna altra dona (o home), vagi a buscar l'aigua a la font. Sempre és ella, la més fràgil, i la més trista.
Ara bé, aquests cossos arrodonits i impressionants, paradoxalment no donen la sensació de molta pesantor, perquè s'hi veu també un nervi, i amb el nervi, la capacitat, si calgués, de moure's amb determinació (m'imagino aquestes dones transformades en foques, submergides al mar i nedant àgils i ràpides...). Vaja, que no són com les figures femenines que pintava Rubens, amb les seves carns abundants, rosades i flàccides, incapaces de ser imaginades amb gestos enèrgics...
El cas d'aquestes dones és curiós sobretot pel contrast amb els homes de la mateixa família, igual de baixets però gens grassos, amb cossos fibrosos. Un misteri. Les criatures, tant nens com nenes, són totes primes, i es veu que és a partir d'una determinada edat que elles, les noies, les dones, es van eixamplant i arrodonint de manera inaturable, inflant-se cada vegada més.
L'excepció és una dona del grup prima com un fideu, exageradament escanyolida, sense malucs, i gairebé sense pits, gairebé plana. Aquesta, a més, fa sempre una cara trista, a diferència de les altres, que sovint riuen o somriuen (els homes riuen poc, en general miren esbiaixats, amb malfiança, amb una mirada fins i tot tèrbola).
Les dones de vegades s'asseuen a la part de fora de l'entrada dels baixos ocupats, i xerren entre elles, i potser fan algun crit a les criatures. Però la prima no hi és mai, a l'entrada. Quan la veig sempre fa el mateix: arrossega un carret (d'aquests de dues rodes, no de supermercat), amb un munt d'ampolles d'aigua. Ampolles buides quan va a la font, i plenes quan torna. Al tornar, com que ella és tant poqueta cosa, se la veu que pateix, encorbada, tensa, a causa del pes. De tant en tant s'atura i reposa. Suposo que l'aigua la tragina perquè als baixos ocupats la tenen tallada, i a ella l'han convertit en aiguadera. La font queda a uns tres-cents metres dels baixos.
No he vist mai, ni una sola vegada, que alguna altra dona (o home), vagi a buscar l'aigua a la font. Sempre és ella, la més fràgil, i la més trista.
20 d’ag. 2020
Els pits de l'ortopedista
Entra a l'habitació de l'hospital una dona d'uns vint-i-cinc o trenta anys, diu que ve de l'ortopèdia, que porta la fèrula per a l'accidentada. Treu d'una bossa diferents peces de la fèrula, i les va muntant. Després, li diu a l'accidentada, que està estirada al llit, que s'assegui a la vora, per tal de posar-li la fèrula.
L'accidentada s'asseu, l'altra li treu la fèrula provisional que li han posat al sortir del quiròfan, i tot seguit comença a posar-li la nova. L'objectiu és que l'articulació superior de l'húmer de moment no es mogui, ja que és d'això que l'han operat.
Com que l'ortopedista no se'n surt, demana ajuda a les infermeres de la planta, i ve un auxiliar, un noi molt jove. L'ortopedista sembla una model, és alta i esvelta, porta uns pantalons llargs arrapats a les cames, una brusa amb un escot generós, i unes sabates amb taló d'agulla d'un pam. Ella deu pensar que camina molt elegant, amb aquests deu centímetres afegits, però se la veu insegura, amb tanta alçada de taló. Li diu al noi que aguanti el braç de l'accidentada, i quan ella s'ajup per manipular la fèrula, el noi sembla que està més pendent dels seus pits, que del braç que ha d'aguantar.
La situació s'allarga, va passant l'estona, l'ortopedista-model es queixa del fabricant de la fèrula, diu que la fèrula ve d'Alemanya, i que a Alemanya, "ja se sap". Com que malgrat l'ajuda de l'auxiliar no se'n surt, llavors mira el fulletó amb la informació sobre la fèrula. El mira diferents vegades, però fa pocs progressos. Mentrestant, cada vegada que s'inclina per ajustar la fèrula, el noi aprofita per tornar a adelitar-se mirant-li els pits. I com que fer dues coses alhora no és fàcil, el resultat és que de vegades sembla que el noi s'oblidi que la seva funció és aguantar el braç de l'accidentada. Vaja, que l'accidentada, que hauria de ser la protagonista de la intervenció, sembla que compta poc.
Les peces de la fèrula es combinen amb diferents velcros, i cada vegada que l'ortopedista, en una de les seves proves, en desenganxa algun, com que són gruixuts i costa desenganxar-los, l'accidentada sent al braç operat una petita estrebada. Petita, però que fa mal, perquè només fa dues hores que ha sortit del quiròfan, després que li hagin fet bastanta "feina" a l'articulació de l'húmer. Feia setmanes que l'húmer estava dislocat, i per tant no ha sigut fàcil tornar-lo a col.locar al seu lloc. A més, li han hagut de posar un passador a l'os, del qual en surten unes peces ancorades a altres parts de l'articulació, per tal que la cosa s'aguanti i els lligaments funcionin. Per dins li han fet tota aquesta feina, i per fora li ha quedat un bon tall amb un munt de grapes. En resum: que a cada velcro que mou l'ortopedista inexperta, a l'accidentada tot allò se li remou. (1)
Després de vint minuts fent equilibris damunt dels talons d'agulla, ensenyant intermitentment els pits a l'auxiliar, desenganxant i enganxant velcros i mirant el fulletó informatiu, finalment diu que la fèrula ja està llesta. L'accidentada respira alleujada. En canvi, el noi ho deu lamentar, se li ha acabat l'entreteniment visual.
Quan marxen els dos, l'acompanyant de l'accidentada, que ha estat contemplant tota l'escena, després de mirar el fulletó amb les instruccions per muntar la fèrula, li diu a ella, a l'accidentada, que la fèrula està mal muntada. Li ensenya les fotos dels passos que cal seguir, i com ha de quedar. I resulta que no ha quedat com hauria d'haver quedat. D'acord amb ella, sense dir res a ningú, ho arregla, i el resultat immediat de la modificació és que la fèrula és una mica menys incòmoda.
Final de l'episodi. En aquesta història, l'accidentada és la Lívia, i l'acompanyant sóc jo. Per gust, hauria escanyat l'ortopedista incompetent (però el codi penal no admet l'homicidi d'ortopedistes, per molt incompetents que siguin). I al noi li hauria dit que era comprensible la seva fascinació per l'escot i els pits de l'ortopedista, però que la seva feina allí consistia en una altra cosa, no en despistar-se mirant pits. Però no dic res, perquè de moment a la Lívia encara no li donen l'alta, i cal anar amb compte i no crear-se enemics. Després, ja ho veurem.
Per acabar: aquest episodi de la fèrula és només una anècdota entre les diferents calamitats i desencerts que ha patit la Lívia des que es va dislocar el cap de l'húmer fa setmanes; explicar-ho tot, per exemple els diferents incompetents que han intervingut entremig, seria llarg (potser un altre dia ho explicaré). Per sort, al final (al final dels sofriments que es podrien haver evitat amb més professionalitat), hi va haver un bon diagnòstic, i a continuació un bon hospital i un bon cirurgià, que han fet una bona feina. Ara sembla que tot està ben encarrilat.
--
(1) Al sortir del quiròfan es veu que el mateix cirurgià ja ha ordenat que es demanés la fèrula a una ortopèdia que hi ha a tocar de l'hospital, i al cap de dues hores la fèrula ja ha arribat. Aquesta és la part bona. La part dolenta, que l'ortopedista que l'ha dut és una incompetent. Un altre tema: una part del cost de la fèrula l'assumeix la Seguretat Social, l'altra part va a càrrec de la persona accidentada. En aquest cas, l'ortopedista deixa un número de compte on s'ha de fer l'ingrés de la part corresponent a l'usuari (això ho fa bé, deixar el número de compte). Però a l'ortopèdia trigaran una mica a cobrar, entre altres coses, perquè l'ortopedista no deixa una factura amb la informació de qui factura, a qui, per quin concepte i l'import; vaja, tot plegat molt poc seriós...
L'accidentada s'asseu, l'altra li treu la fèrula provisional que li han posat al sortir del quiròfan, i tot seguit comença a posar-li la nova. L'objectiu és que l'articulació superior de l'húmer de moment no es mogui, ja que és d'això que l'han operat.
Com que l'ortopedista no se'n surt, demana ajuda a les infermeres de la planta, i ve un auxiliar, un noi molt jove. L'ortopedista sembla una model, és alta i esvelta, porta uns pantalons llargs arrapats a les cames, una brusa amb un escot generós, i unes sabates amb taló d'agulla d'un pam. Ella deu pensar que camina molt elegant, amb aquests deu centímetres afegits, però se la veu insegura, amb tanta alçada de taló. Li diu al noi que aguanti el braç de l'accidentada, i quan ella s'ajup per manipular la fèrula, el noi sembla que està més pendent dels seus pits, que del braç que ha d'aguantar.
La situació s'allarga, va passant l'estona, l'ortopedista-model es queixa del fabricant de la fèrula, diu que la fèrula ve d'Alemanya, i que a Alemanya, "ja se sap". Com que malgrat l'ajuda de l'auxiliar no se'n surt, llavors mira el fulletó amb la informació sobre la fèrula. El mira diferents vegades, però fa pocs progressos. Mentrestant, cada vegada que s'inclina per ajustar la fèrula, el noi aprofita per tornar a adelitar-se mirant-li els pits. I com que fer dues coses alhora no és fàcil, el resultat és que de vegades sembla que el noi s'oblidi que la seva funció és aguantar el braç de l'accidentada. Vaja, que l'accidentada, que hauria de ser la protagonista de la intervenció, sembla que compta poc.
Les peces de la fèrula es combinen amb diferents velcros, i cada vegada que l'ortopedista, en una de les seves proves, en desenganxa algun, com que són gruixuts i costa desenganxar-los, l'accidentada sent al braç operat una petita estrebada. Petita, però que fa mal, perquè només fa dues hores que ha sortit del quiròfan, després que li hagin fet bastanta "feina" a l'articulació de l'húmer. Feia setmanes que l'húmer estava dislocat, i per tant no ha sigut fàcil tornar-lo a col.locar al seu lloc. A més, li han hagut de posar un passador a l'os, del qual en surten unes peces ancorades a altres parts de l'articulació, per tal que la cosa s'aguanti i els lligaments funcionin. Per dins li han fet tota aquesta feina, i per fora li ha quedat un bon tall amb un munt de grapes. En resum: que a cada velcro que mou l'ortopedista inexperta, a l'accidentada tot allò se li remou. (1)
Després de vint minuts fent equilibris damunt dels talons d'agulla, ensenyant intermitentment els pits a l'auxiliar, desenganxant i enganxant velcros i mirant el fulletó informatiu, finalment diu que la fèrula ja està llesta. L'accidentada respira alleujada. En canvi, el noi ho deu lamentar, se li ha acabat l'entreteniment visual.
Quan marxen els dos, l'acompanyant de l'accidentada, que ha estat contemplant tota l'escena, després de mirar el fulletó amb les instruccions per muntar la fèrula, li diu a ella, a l'accidentada, que la fèrula està mal muntada. Li ensenya les fotos dels passos que cal seguir, i com ha de quedar. I resulta que no ha quedat com hauria d'haver quedat. D'acord amb ella, sense dir res a ningú, ho arregla, i el resultat immediat de la modificació és que la fèrula és una mica menys incòmoda.
Final de l'episodi. En aquesta història, l'accidentada és la Lívia, i l'acompanyant sóc jo. Per gust, hauria escanyat l'ortopedista incompetent (però el codi penal no admet l'homicidi d'ortopedistes, per molt incompetents que siguin). I al noi li hauria dit que era comprensible la seva fascinació per l'escot i els pits de l'ortopedista, però que la seva feina allí consistia en una altra cosa, no en despistar-se mirant pits. Però no dic res, perquè de moment a la Lívia encara no li donen l'alta, i cal anar amb compte i no crear-se enemics. Després, ja ho veurem.
Per acabar: aquest episodi de la fèrula és només una anècdota entre les diferents calamitats i desencerts que ha patit la Lívia des que es va dislocar el cap de l'húmer fa setmanes; explicar-ho tot, per exemple els diferents incompetents que han intervingut entremig, seria llarg (potser un altre dia ho explicaré). Per sort, al final (al final dels sofriments que es podrien haver evitat amb més professionalitat), hi va haver un bon diagnòstic, i a continuació un bon hospital i un bon cirurgià, que han fet una bona feina. Ara sembla que tot està ben encarrilat.
--
(1) Al sortir del quiròfan es veu que el mateix cirurgià ja ha ordenat que es demanés la fèrula a una ortopèdia que hi ha a tocar de l'hospital, i al cap de dues hores la fèrula ja ha arribat. Aquesta és la part bona. La part dolenta, que l'ortopedista que l'ha dut és una incompetent. Un altre tema: una part del cost de la fèrula l'assumeix la Seguretat Social, l'altra part va a càrrec de la persona accidentada. En aquest cas, l'ortopedista deixa un número de compte on s'ha de fer l'ingrés de la part corresponent a l'usuari (això ho fa bé, deixar el número de compte). Però a l'ortopèdia trigaran una mica a cobrar, entre altres coses, perquè l'ortopedista no deixa una factura amb la informació de qui factura, a qui, per quin concepte i l'import; vaja, tot plegat molt poc seriós...
17 d’ag. 2020
Els pits de la Rosaura
La Rosaura diu que està disgustada perquè el Joan F. li vol tocar els pits "massa sovint". Diu que alguna vegada, de tant en tant, ja hi està d'acord, però que ell voldria cada dia, i que a ella tanta freqüència (i tanta estona, perquè es veu que el Joan s'hi entreté), l'atabala. La Rosaura diu això i afegeix, seriosa, "que els pits són una part molt important del seu cos".
Un aclariment, abans de seguir i per tal d'evitar eventuals confusions: aquest Joan no té res a veure amb el de fa uns dies, el dels mals de cap. (1)
Estem els tres asseguts al menjador del pis del Joan, ell, la Rosaura i jo. Per descomptat, jo estic la mar d'encuriosit, em fascina l'escena. El Joan, per la seva banda, calla, no diu res, només somriu. La Rosaura, alhora que m'explica això dels pits, em pregunta que a mi què em sembla. I jo li dic que és cosa seva, que els seus pits òbviament són seus, i que és ella qui ha de decidir "quins permisos d'accés i grapeig" concedeix.
El Joan té 80 anys, i la Rosaura 40. Em pensava que fa uns mesos s'havien casat, però es veu que al final ho van deixar en parella de fet. Una parella de fet peculiar, perquè entre altres coses ella segueix vivint a l'habitació que té llogada a un altre pis, i només va a casa del Joan a complir amb la seva jornada laboral. Al principi anava a fer la neteja del pis del Joan un dia a la setmana, però aquell dia de mica en mica s'ha anat ampliant. Ara hi va cada dia, i a més de la neteja de la casa, també s'ocupa de la neteja del Joan (el dutxa), dels metges, de les medicacions... Fa de tot, i sembla que tot ho fa molt bé, de manera impecable.
Pel que fa a les discrepàncies sobre el tema dels pits, sembla evident que tant l'un com l'altre hi han posat de la seva part. Per exemple, recordo que abans la Rosaura anava vestida (ara va una mica més discreta) amb uns escots generosos, amb samarretes curtes i bona part de la panxa airejada, amb pantalonets petits i cenyits, i tot acompanyat de somriures insinuants... Al Joan, per la seva banda, no li feien falta aquelles temptacions, perquè ja és un vell verd de manual, "rematadament verd". I si a sobre la Rosaura se li exhibia, i li parlava amb la seva veu dolça...
La Rosaura em torna a preguntar quina és la meva opinió. I li dic que sap prou bé, igual que el Joan, que cada un dels dos té els seus propis interessos. Que és obvi que els del Joan i els d'ella són ben diferents, i que per descomptat ser parella de fet és només una comèdia, que no sé a qui se li ha acudit, i que ni m'importa. Li dic que el Joan volia una cuidadora, i la té, i cal reconèixer que extraordinària. I que a més ara resulta que també té, de propina, el permís per manipular els seus pits. Perquè ella li ha concedit aquest permís.
Li dic que ella, per la seva banda, té un molt bon sou, perquè d'això no en tinc cap dubte (i ella no ho nega), i que si a sobre ha volgut "complements salarials" a canvi de deixar-se tocar els pits, això és cosa seva, o d'ells, jo no tinc per què dir-hi res. Com tampoc tinc res a dir pel que fa a les eventuals (probables) expectatives d'ella, el dia que es mori el Joan, de beneficiar-se de l'herència. I que si de cas, sobre aquest tema en el qual no m'hi haig de ficar, li faig saber que si un dia es mor el Joan i ella ho hereta tot, me n'alegraré molt, perquè al capdavall fa ja dos anys que s'ocupa d'ell, sense que mentrestant cap familiar del Joan hagi donat el més petit senyal de vida, durant tot aquest temps.
Li dic que cadascú juga les seves cartes, i que en aquest cas totes formen part de la baralla. També els seus pits, ja que ella, lliurement, "ha decidit incloure'ls" en el joc, en les negociacions. Ningú no l'obligava a "comercialitzar-los". De fet, ningú l'obliga a seguir fent la feina de cuidadora del Joan, és lliure de plegar, si vol. I també sap de sobres que si es nega als grapejos, el Joan no l'acomiadarà, perquè per molt vell verd que sigui, el que ara ell més valora no són els seus pits, sinó la seva feina de cuidadora. Sobre això no hi ha cap mena de dubte, perquè n'està molt content, de com ella el cuida.
Mentrestant, tota l'estona d'aquesta conversa entre la Rosaura i jo, el Joan segueix callat, i somrient. Potser pensa en quan li podrà tornar a tocar els pits a la Rosaura...
Quan surto al carrer, respiro a fons. I somric divertit i un punt trist, perquè trobo la història comprensible, alhora vulgar i tendre, ambivalent, curiosa... en definitiva, "humana".
--
(1) D'aquest Joan, del "Joan F.", ja n'he parlat altres vegades. Per exemple aquesta, abans que aparegués la Rosaura (per això he insistit que, per molt vell verd que sigui ell, per sobre de tot el que valora és la feina diària que fa ella):
https://passavolant.blogspot.com/2017/11/solitud-depressions-bruticia.html
Un aclariment, abans de seguir i per tal d'evitar eventuals confusions: aquest Joan no té res a veure amb el de fa uns dies, el dels mals de cap. (1)
Estem els tres asseguts al menjador del pis del Joan, ell, la Rosaura i jo. Per descomptat, jo estic la mar d'encuriosit, em fascina l'escena. El Joan, per la seva banda, calla, no diu res, només somriu. La Rosaura, alhora que m'explica això dels pits, em pregunta que a mi què em sembla. I jo li dic que és cosa seva, que els seus pits òbviament són seus, i que és ella qui ha de decidir "quins permisos d'accés i grapeig" concedeix.
El Joan té 80 anys, i la Rosaura 40. Em pensava que fa uns mesos s'havien casat, però es veu que al final ho van deixar en parella de fet. Una parella de fet peculiar, perquè entre altres coses ella segueix vivint a l'habitació que té llogada a un altre pis, i només va a casa del Joan a complir amb la seva jornada laboral. Al principi anava a fer la neteja del pis del Joan un dia a la setmana, però aquell dia de mica en mica s'ha anat ampliant. Ara hi va cada dia, i a més de la neteja de la casa, també s'ocupa de la neteja del Joan (el dutxa), dels metges, de les medicacions... Fa de tot, i sembla que tot ho fa molt bé, de manera impecable.
Pel que fa a les discrepàncies sobre el tema dels pits, sembla evident que tant l'un com l'altre hi han posat de la seva part. Per exemple, recordo que abans la Rosaura anava vestida (ara va una mica més discreta) amb uns escots generosos, amb samarretes curtes i bona part de la panxa airejada, amb pantalonets petits i cenyits, i tot acompanyat de somriures insinuants... Al Joan, per la seva banda, no li feien falta aquelles temptacions, perquè ja és un vell verd de manual, "rematadament verd". I si a sobre la Rosaura se li exhibia, i li parlava amb la seva veu dolça...
La Rosaura em torna a preguntar quina és la meva opinió. I li dic que sap prou bé, igual que el Joan, que cada un dels dos té els seus propis interessos. Que és obvi que els del Joan i els d'ella són ben diferents, i que per descomptat ser parella de fet és només una comèdia, que no sé a qui se li ha acudit, i que ni m'importa. Li dic que el Joan volia una cuidadora, i la té, i cal reconèixer que extraordinària. I que a més ara resulta que també té, de propina, el permís per manipular els seus pits. Perquè ella li ha concedit aquest permís.
Li dic que ella, per la seva banda, té un molt bon sou, perquè d'això no en tinc cap dubte (i ella no ho nega), i que si a sobre ha volgut "complements salarials" a canvi de deixar-se tocar els pits, això és cosa seva, o d'ells, jo no tinc per què dir-hi res. Com tampoc tinc res a dir pel que fa a les eventuals (probables) expectatives d'ella, el dia que es mori el Joan, de beneficiar-se de l'herència. I que si de cas, sobre aquest tema en el qual no m'hi haig de ficar, li faig saber que si un dia es mor el Joan i ella ho hereta tot, me n'alegraré molt, perquè al capdavall fa ja dos anys que s'ocupa d'ell, sense que mentrestant cap familiar del Joan hagi donat el més petit senyal de vida, durant tot aquest temps.
Li dic que cadascú juga les seves cartes, i que en aquest cas totes formen part de la baralla. També els seus pits, ja que ella, lliurement, "ha decidit incloure'ls" en el joc, en les negociacions. Ningú no l'obligava a "comercialitzar-los". De fet, ningú l'obliga a seguir fent la feina de cuidadora del Joan, és lliure de plegar, si vol. I també sap de sobres que si es nega als grapejos, el Joan no l'acomiadarà, perquè per molt vell verd que sigui, el que ara ell més valora no són els seus pits, sinó la seva feina de cuidadora. Sobre això no hi ha cap mena de dubte, perquè n'està molt content, de com ella el cuida.
Mentrestant, tota l'estona d'aquesta conversa entre la Rosaura i jo, el Joan segueix callat, i somrient. Potser pensa en quan li podrà tornar a tocar els pits a la Rosaura...
Quan surto al carrer, respiro a fons. I somric divertit i un punt trist, perquè trobo la història comprensible, alhora vulgar i tendre, ambivalent, curiosa... en definitiva, "humana".
--
(1) D'aquest Joan, del "Joan F.", ja n'he parlat altres vegades. Per exemple aquesta, abans que aparegués la Rosaura (per això he insistit que, per molt vell verd que sigui ell, per sobre de tot el que valora és la feina diària que fa ella):
https://passavolant.blogspot.com/2017/11/solitud-depressions-bruticia.html
15 d’ag. 2020
13 d’ag. 2020
Sobre el cost de seguir amb vida
(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2020/08/sobre-el-cost-de-seguir-amb-vida.html
https://miravolant.blogspot.com/2020/08/sobre-el-cost-de-seguir-amb-vida.html
12 d’ag. 2020
9 d’ag. 2020
Nens i gent gran
Vaig escriure el que ve a continuació fa potser un any i mig (llavors va quedar arraconat, com tants altres escrits...). Al parlar fa dos dies del Joseph ho vaig recordar, i he recuperat l'escrit. No n'he volgut tocar res, està tal com el vaig deixar llavors. Els nens als quals em refereixo són els mateixos de l'escrit anterior, els que de vegades tracten desconsideradament el Joseph (llavors, però, jo no n'era conscient).
--
Parlo molt de vells i de malalties i molt poc de nens. A mi mateix se'm fa una mica estrany. De nens, gairebé no en parlo mai, però els tinc molt presents, i sempre em fascina veure'ls. Per què no en parlo, si de fet ocupen tant els meus pensaments? ¿Potser perquè no es pot parlar de tot, i resulta jo m'he "especialitzat" en les peculiaritats i les calamitats de la gent gran...?
Sigui com sigui, el cas és que em fascina veure nens, els seus comportaments, quan estan amb les mares, o quan juguen entre ells, quan estan sols, quan riuen, quan fan rebequeries... I alhora (ja em torna la cosa de vell), sovint també penso "en què es convertirà", aquest nen o nena que miro. ¿En una persona amable, insuportable, ignorant, brillant, compassiva, cruel...? Sovint el cap se me'n va en aquesta direcció, tant en el cas dels nens més petits, els nadons, com més grans, de cinc, deu anys... Com serà, quan sigui gran, aquesta criatura? Tindrà una vida fàcil o accidentada? Serà una persona conflictiva o constructiva? Com serà...?
A un carrer de la vora unes famílies han ocupat uns baixos que feia anys que estaven buits, sense cap ús. No són gent d'aquí, per l'aspecte semblen romanesos, gitanos romanesos, i tenen un munt de mainada. Sovint, pel davant d'aquests baixos, al carrer hi veus nens o nenes petits jugant, de vegades descalços. Corren, criden, riuen... Tenen una gran vitalitat. (1)
Tinc clar tot el que me'n separa, d'aquestes famílies. Per exemple, que els llibres en general (i en particular aquells el contingut dels quals que per a mi és molt valuós), per a ells només deuen tenir el valor del seu pes: tants quilos de paper, tants euros. Perquè l'important, el prioritari, és fer bullir l'olla.
Però a banda del tema de fer bullir l'olla, per descomptat importantíssim, primordial, hi ha alhora unes concepcions del món, unes cultures, molt diferents. I gosar dir que una és millor que l'altra només és possible partint d'un "prejudici previ", el que sigui. De fet, al capdavall el prejudici és sempre el mateix: "el nostre prejudici és millor" (òbviament, sense fer servir la paraula prejudici al construir la frase, perquè els prejudicis sempre són "els dels altres"...). En general som així de primaris i poc espavilats.
De vegades penso en tota la xarxa d'elements culturals que configuren la meva vida, "que em configuren i condicionen", i que per a mi són tan importants... i llavors me'ls imagino "desapareguts". Si hi penso, no m'inquieta, aquest escenari, aquesta eventualitat, perquè tinc molt assumida la relativitat de tot, l'efímeres i en gran manera arbitràries que són totes les construccions culturals, socials...
Les cotorres (el barri n'està ple) m'ajuden a entendre-ho. Penso que de la mateixa manera que aquí cada vegada hi ha més cotorres, i això fa que els equilibris "ornitològics" es reconfigurin, de manera inevitable i bastant irreversible aquests nens descalços també aniran modificant, en la mesura que sigui, l'ecosistema humà en el qual han aterrat. I alhora, ells mateixos i els seus costums també seran "reconfigurats", inevitablement, per aquest entorn nou (per a ells) on ara viuen.
Més que a conservar presumptes pureses ancestrals, suposo que l'aspiració hauria de ser que aquests nens, i els nens d'aquí, els uns i els altres, al marge de les respectives cultures, i de les inevitables barreges, i de tots els canvis culturals que es vagin produint, siguin el més feliços possible.
O si més no, aquest és el meu "prejudici": la meva creença que el millor és apostar per la Felicitat, i no despistar-se amb els succedanis o les enganyifes, com ara la Història, les identitats, les essències, l'eternitat, etc.
--
(1) Suposo que als propietaris d'aquests baixos l'ocupació no els deu fer gens de gràcia. És normal. Però avui, quan escric això, no hi penso, penso només en aquests nens, i en els seus pares, en les seves formes de pensar, de viure...
--
Parlo molt de vells i de malalties i molt poc de nens. A mi mateix se'm fa una mica estrany. De nens, gairebé no en parlo mai, però els tinc molt presents, i sempre em fascina veure'ls. Per què no en parlo, si de fet ocupen tant els meus pensaments? ¿Potser perquè no es pot parlar de tot, i resulta jo m'he "especialitzat" en les peculiaritats i les calamitats de la gent gran...?
Sigui com sigui, el cas és que em fascina veure nens, els seus comportaments, quan estan amb les mares, o quan juguen entre ells, quan estan sols, quan riuen, quan fan rebequeries... I alhora (ja em torna la cosa de vell), sovint també penso "en què es convertirà", aquest nen o nena que miro. ¿En una persona amable, insuportable, ignorant, brillant, compassiva, cruel...? Sovint el cap se me'n va en aquesta direcció, tant en el cas dels nens més petits, els nadons, com més grans, de cinc, deu anys... Com serà, quan sigui gran, aquesta criatura? Tindrà una vida fàcil o accidentada? Serà una persona conflictiva o constructiva? Com serà...?
A un carrer de la vora unes famílies han ocupat uns baixos que feia anys que estaven buits, sense cap ús. No són gent d'aquí, per l'aspecte semblen romanesos, gitanos romanesos, i tenen un munt de mainada. Sovint, pel davant d'aquests baixos, al carrer hi veus nens o nenes petits jugant, de vegades descalços. Corren, criden, riuen... Tenen una gran vitalitat. (1)
Tinc clar tot el que me'n separa, d'aquestes famílies. Per exemple, que els llibres en general (i en particular aquells el contingut dels quals que per a mi és molt valuós), per a ells només deuen tenir el valor del seu pes: tants quilos de paper, tants euros. Perquè l'important, el prioritari, és fer bullir l'olla.
Però a banda del tema de fer bullir l'olla, per descomptat importantíssim, primordial, hi ha alhora unes concepcions del món, unes cultures, molt diferents. I gosar dir que una és millor que l'altra només és possible partint d'un "prejudici previ", el que sigui. De fet, al capdavall el prejudici és sempre el mateix: "el nostre prejudici és millor" (òbviament, sense fer servir la paraula prejudici al construir la frase, perquè els prejudicis sempre són "els dels altres"...). En general som així de primaris i poc espavilats.
De vegades penso en tota la xarxa d'elements culturals que configuren la meva vida, "que em configuren i condicionen", i que per a mi són tan importants... i llavors me'ls imagino "desapareguts". Si hi penso, no m'inquieta, aquest escenari, aquesta eventualitat, perquè tinc molt assumida la relativitat de tot, l'efímeres i en gran manera arbitràries que són totes les construccions culturals, socials...
Les cotorres (el barri n'està ple) m'ajuden a entendre-ho. Penso que de la mateixa manera que aquí cada vegada hi ha més cotorres, i això fa que els equilibris "ornitològics" es reconfigurin, de manera inevitable i bastant irreversible aquests nens descalços també aniran modificant, en la mesura que sigui, l'ecosistema humà en el qual han aterrat. I alhora, ells mateixos i els seus costums també seran "reconfigurats", inevitablement, per aquest entorn nou (per a ells) on ara viuen.
Més que a conservar presumptes pureses ancestrals, suposo que l'aspiració hauria de ser que aquests nens, i els nens d'aquí, els uns i els altres, al marge de les respectives cultures, i de les inevitables barreges, i de tots els canvis culturals que es vagin produint, siguin el més feliços possible.
O si més no, aquest és el meu "prejudici": la meva creença que el millor és apostar per la Felicitat, i no despistar-se amb els succedanis o les enganyifes, com ara la Història, les identitats, les essències, l'eternitat, etc.
--
(1) Suposo que als propietaris d'aquests baixos l'ocupació no els deu fer gens de gràcia. És normal. Però avui, quan escric això, no hi penso, penso només en aquests nens, i en els seus pares, en les seves formes de pensar, de viure...
7 d’ag. 2020
El Joseph
Torno cap a casa a mitja tarda i veig el Joseph assegut a un banc, passant l'estona. Veig que té una crosta bastant gran al front. El Joseph és un sense sostre hongarès (no sé si s'ha d'escriure així, "Joseph", o d'una altra manera), amb el qual de vegades hi parlo una mica. Li pregunto què li ha passat, i em diu que fa uns dies, mentre dormia, un home el va despertar i li va dir que li donés tots els diners que tingués. I com que ell s'hi va negar, li va clavar uns quants cops de puny.
Ell sap qui li va pegar, però diu que no vol posar cap denúncia, perquè no vol embolics amb ningú. Qui li va pegar és un home d'una família de romanesos que des de fa temps viu en uns baixos ocupats, a la vora d'on dorm el Joseph. Es veu que als romanesos no els agrada tenir el Joseph a la vora, perquè deuen considerar "seva" aquesta zona (tot i que el Joseph ja feia anys que dormia aquí, quan ells van arribar). Els romanesos tenen cap a ell una actitud antipàtica, hostil, i fins i tot els seus fills petits, que sovint s'estan al carrer, com que veuen com es comporten els seus pares, es comporten igual amb el Joseph.
Com s'haurien de resoldre aquests embolics? Com es podria protegir el Joseph? I sobretot: què s'hauria de fer perquè els nens i nenes d'aquesta família de romanesos, quan siguin grans i potencialment capaços de robar i clavar cops de puny a gent desvalguda com el Joseph, no ho facin?
Com que són moltes preguntes, el que faig és avisar una entitat que s'ocupa de les persones que viuen al carrer. I a ell li dono el meu número de telèfon (ell té un mòbil), per si un altre dia té problemes com el de l'altra nit.
De dia el Joseph de vegades està a l'entrada d'un supermercat, una mica apartat de la porta, per no fer nosa. És molt discret. No demana res, ni tan sols et mira, si no li parles. Només té, a tall de plateret, una gorra posada a terra, davant seu, mentre ell està assegut a la vorera. Jo no li dono diners, però si haig d'entrar al supermercat li pregunto si vol que li compri alguna cosa, i de vegades em diu que si (també és discret amb aquestes demandes).
Una de les primeres vegades que, a l'entrada del supermercat, vaig parlar amb ell, quan li vaig preguntar si volia alguna cosa em va dir si li podia comprar una cervesa. I li vaig dir que no, que em demanés coses de menjar o beure, però no begudes alcohòliques. I no em va fer cap mala cara, em va dir que d'acord.
Quan el veig borratxo, m'entristeix. No és habitual, però de vegades me'l trobo així, caminant insegur pel carrer, amb la mirada extraviada, fins al punt que ni em veu. I llavors jo tampoc no li dic res, perquè no sabria què dir-li.
No sé si negant-me a comprar-li cerveses sóc molt purità, tenint en compte que potser les estones de borratxeres són les seves estones més fàcils de passar, així estabornides... Però el cas és que a mi les històries de problemes amb l'alcohol em neguitegen molt (ell, en canvi, diu que gràcies a l'alcohol de les cerveses ara no agafa el virus, que és la seva vacuna, i riu...).
Ell sap qui li va pegar, però diu que no vol posar cap denúncia, perquè no vol embolics amb ningú. Qui li va pegar és un home d'una família de romanesos que des de fa temps viu en uns baixos ocupats, a la vora d'on dorm el Joseph. Es veu que als romanesos no els agrada tenir el Joseph a la vora, perquè deuen considerar "seva" aquesta zona (tot i que el Joseph ja feia anys que dormia aquí, quan ells van arribar). Els romanesos tenen cap a ell una actitud antipàtica, hostil, i fins i tot els seus fills petits, que sovint s'estan al carrer, com que veuen com es comporten els seus pares, es comporten igual amb el Joseph.
Com s'haurien de resoldre aquests embolics? Com es podria protegir el Joseph? I sobretot: què s'hauria de fer perquè els nens i nenes d'aquesta família de romanesos, quan siguin grans i potencialment capaços de robar i clavar cops de puny a gent desvalguda com el Joseph, no ho facin?
Com que són moltes preguntes, el que faig és avisar una entitat que s'ocupa de les persones que viuen al carrer. I a ell li dono el meu número de telèfon (ell té un mòbil), per si un altre dia té problemes com el de l'altra nit.
De dia el Joseph de vegades està a l'entrada d'un supermercat, una mica apartat de la porta, per no fer nosa. És molt discret. No demana res, ni tan sols et mira, si no li parles. Només té, a tall de plateret, una gorra posada a terra, davant seu, mentre ell està assegut a la vorera. Jo no li dono diners, però si haig d'entrar al supermercat li pregunto si vol que li compri alguna cosa, i de vegades em diu que si (també és discret amb aquestes demandes).
Una de les primeres vegades que, a l'entrada del supermercat, vaig parlar amb ell, quan li vaig preguntar si volia alguna cosa em va dir si li podia comprar una cervesa. I li vaig dir que no, que em demanés coses de menjar o beure, però no begudes alcohòliques. I no em va fer cap mala cara, em va dir que d'acord.
Quan el veig borratxo, m'entristeix. No és habitual, però de vegades me'l trobo així, caminant insegur pel carrer, amb la mirada extraviada, fins al punt que ni em veu. I llavors jo tampoc no li dic res, perquè no sabria què dir-li.
No sé si negant-me a comprar-li cerveses sóc molt purità, tenint en compte que potser les estones de borratxeres són les seves estones més fàcils de passar, així estabornides... Però el cas és que a mi les històries de problemes amb l'alcohol em neguitegen molt (ell, en canvi, diu que gràcies a l'alcohol de les cerveses ara no agafa el virus, que és la seva vacuna, i riu...).
5 d’ag. 2020
Tres peces de titani
De tant en tant parlo amb el Joaquim per telèfon (abans de vegades ens vèiem, però com que des de fa anys viu molt lluny, ara només ens queda el telèfon). El Joaquim és un dels personatges més pintorescos de la meva galeria de personatges coneguts amb diferents graus de pintoresquisme, una mena (pel que fa a la pinta) d'indigent o sense sostre, alhora extraordinàriament culte, i també extraordinàriament lent a l'hora de fer qualsevol cosa. Alguna altra vegada ja he parlat d'ell; té setanta i alguns anys, és exageradament prim, i el seu aspecte és d'una gran fragilitat. Aquesta última informació és rellevant, de cara al que explico a continuació.
La història que m'explica l'última vegada que hi parlo m'esborrona. Diu que un dia que al vespre tornava cap a casa (amb el seu caminar lent i la seva actitud contemplativa habitual, això ho afegeixo jo), un home el va aturar i li va dir: "Tu estaves l'altre dia a la casa d'en tal?" El Joaquim, amb la seva veu absolutament reposada i educada (aquest afegit sobre les característiques de la resposta també és meu), li va dir que no sabia de qui li parlava. I llavors l'altre, sense dir res més, li va etzibar un cop de puny molt fort a l'ull que el va deixar mig estabornit. I va marxar.
Com que li feia molt mal i alhora sagnava, el Joaquim se'n va anar a l'hospital. Per sort, i de manera gairebé inexplicable, a l'ull no li havia passat res, però van veure que tenia tres fractures de l'os que envolta l'ull. El van ingressar, i al cap d'uns dies (hi havia llista d'espera al quiròfan), el van operar: li van posar tres petites peces de titani per subjectar les fractures, i el van deixar "arreglat".
Després de l'explicació que em fa d'aquest episodi, li pregunto si va denunciar l'agressió, sobretot, per tal de prevenir que un energumen com aquell perpetrés altres agressions semblants (el Joaquim em diu que segurament era algú amb el cap malament...). Sobre això de la denúncia, em diu que quan anava cap a l'hospital va passar pel davant d'una comissaria. Va voler entrar per explicar el que li havia passat, però diu que no el van deixar entrar; em diu que ell pensa que li ho van impedir perquè no volien que els taqués el terra amb la sang que li regalimava...
Sense entrar a la comissaria, allà mateix, al carrer, li van preguntar què li havia passat, i ell els ho va explicar. Li van demanar les seves dades... i diu que des de llavors ningú li ha dit res, i ja fa més de dos anys de l'incident.
La seva explicació és que al barri on viu incidents com aquest, o més greus, són relativament habituals, i que aquesta vegada, "mala sort", li va tocar a ell. I que per això la policia, llevat que siguin casos més greus, només en fa un cas relatiu, perquè "ja hi està acostumada".
La història que m'explica l'última vegada que hi parlo m'esborrona. Diu que un dia que al vespre tornava cap a casa (amb el seu caminar lent i la seva actitud contemplativa habitual, això ho afegeixo jo), un home el va aturar i li va dir: "Tu estaves l'altre dia a la casa d'en tal?" El Joaquim, amb la seva veu absolutament reposada i educada (aquest afegit sobre les característiques de la resposta també és meu), li va dir que no sabia de qui li parlava. I llavors l'altre, sense dir res més, li va etzibar un cop de puny molt fort a l'ull que el va deixar mig estabornit. I va marxar.
Com que li feia molt mal i alhora sagnava, el Joaquim se'n va anar a l'hospital. Per sort, i de manera gairebé inexplicable, a l'ull no li havia passat res, però van veure que tenia tres fractures de l'os que envolta l'ull. El van ingressar, i al cap d'uns dies (hi havia llista d'espera al quiròfan), el van operar: li van posar tres petites peces de titani per subjectar les fractures, i el van deixar "arreglat".
Després de l'explicació que em fa d'aquest episodi, li pregunto si va denunciar l'agressió, sobretot, per tal de prevenir que un energumen com aquell perpetrés altres agressions semblants (el Joaquim em diu que segurament era algú amb el cap malament...). Sobre això de la denúncia, em diu que quan anava cap a l'hospital va passar pel davant d'una comissaria. Va voler entrar per explicar el que li havia passat, però diu que no el van deixar entrar; em diu que ell pensa que li ho van impedir perquè no volien que els taqués el terra amb la sang que li regalimava...
Sense entrar a la comissaria, allà mateix, al carrer, li van preguntar què li havia passat, i ell els ho va explicar. Li van demanar les seves dades... i diu que des de llavors ningú li ha dit res, i ja fa més de dos anys de l'incident.
La seva explicació és que al barri on viu incidents com aquest, o més greus, són relativament habituals, i que aquesta vegada, "mala sort", li va tocar a ell. I que per això la policia, llevat que siguin casos més greus, només en fa un cas relatiu, perquè "ja hi està acostumada".
3 d’ag. 2020
El dolor: com un llop d'ullals esmolats - 3
El dia que el Joan M va caure a la dutxa i es va colpejar el cap i diferents parts del cos, com que duia al damunt el medalló de la teleassistència va poder demanar auxili. Si no l'hagués dut, potser ningú no s'hauria assabentat del que li havia passat. I com que viu sol, ves a saber quan l'haurien trobat. El cas és que va poder avisar, i el van poder dur a l'hospital. A l'hospital (això va passar en plena saturació hospitalària a causa del virus), li van fer unes cures i, a continuació, li van dir que no tenia res greu, que podia tornar a casa.
Una neboda el va dur a casa. A la del Joan M. Llavors, la neboda em va trucar, em va dir el que havia passat, i que a l'hospital els havien dit que aquella nit el Joan no s'hauria de quedar sol, per si de cas. I em va demanar si hi podia anar jo.
Em vaig quedar bocabadat. No havia parlat mai amb aquesta neboda, ni amb cap altre familiar del Joan M. De fet, amb el Joan M hi tinc poca relació, ens veiem potser tres o quatre vegades a l'any, compartim un cafè, i poca cosa més. Per no saber, no sé ni on viu; no he estat mai a casa seva. De manera que li vaig explicar això a la neboda. I també li vaig dir que ella ja estava a casa del Joan, i que no em semblava aconsellable que més gent anés d'aquí cap allà, a causa de l'embolic del virus.
Em vaig imaginar l'escena a casa del Joan M, ell i la seva neboda. Ella li devia haver preguntat si hi havia algú a qui se li pogués demanar que vingués a passar la nit (i així ella poder marxar). I el Joan, pressionat d'aquesta manera, va acabar anomenant-me. O ves a saber, potser la neboda li va revisar l'agenda, i li va anar preguntant: I aquest? I aquest? I...?
De vegades és difícil, decidir si el que cal és fer de bon samarità, o fer-te el desentès... De vegades el que és difícil és callar, i no dir el que ben de gust li diries a algú. Per exemple, a aquesta neboda: que era una fresca i que tenia molta barra.
L'endemà de la caiguda, com que el Joan es queixa molt, el tornen a dur a l'hospital (suposo que la neboda al final es va quedar aquella nit amb ell al pis, però de fet no ho sé). Aquesta vegada se'l queden a l'hospital, i després d'uns dies ingressat, com que està molt desmillorat, i segueix amb els forts atacs de dolor al cap, i viu sol, el traslladen a un "sociosanitari".
Quan al cap d'uns dies finalment el puc anar a veure al sociosanitari (al principi només hi podia anar la família), li pregunto si la seva neboda el va a veure, i em diu que si, que un cop a la setmana, perquè només hi ha un dia setmanal de visita autoritzat. I jo em torno a quedar parat, perquè abans d'anar-hi he telefonat al centre i ho he preguntat, i m'han dit que de visita s'hi pot anar cada dia, laborables i festius, des de mig matí fins al vespre... Qui li ha dit a ell que només pot tenir un dia de visita a la setmana? O potser s'ho ha imaginat ell, ja que la neboda només el va a veure un dia?
Per això vaig dir l'altre dia que, ja amb 90 anys, i amb el sobtat deteriorament que ha patit, i amb aquesta parentela (perquè aquesta neboda "és la que hi va", la resta pel que es veu ni apareixen...), segurament el millor que li podria passar al Joan M seria que es morís. Perquè en l'estat que està, ara potser l'únic dubte és si s'acabarà morint de dolor... o de tristesa.
2 d’ag. 2020
El dolor: com un llop d'ullals esmolats - 2
Per sort, jo no he patit mai cap atac greu de dolor. He passat diferents mals i dolors (com la majoria de la gent), però mai d'una intensitat com la que m'han explicat algunes persones. De manera que tot el que jo puc dir sobre "el dolor extrem" és només a partir del que m'han explicat (o dels testimonis recollits en publicacions, i dels assajos sobre aquest tema que he llegit, perquè aquest tipus de lectures sempre m'ha atret).
Per tant, a l'hora de parlar d'aquest tema, el fet de no haver-ne estat víctima reconec que és un desavantatge (no tinc "l'experiència"). Però alhora també considero que això mateix en part és un avantatge, precisament "perquè tinc un punt de vista no condicionat per l'experiència". És a dir, tinc una posició que pot afavorir un "desapassionament" que, a la vegada, em pot ajudar -en teoria-, a ordenar "les idees". Les idees, que són una cosa diferent "de les sensacions"... Però si de cas, d'això que acabo de dir, com que potser és una mica contraintuïtiu o paradoxal, ja en parlaré un altre dia.
Després d'aquests aclariments, ara ja puc exposar quin és, des del meu subjectiu punt de vista, el "mapa que jo em faig" d'aquesta cosa tan terrible que és el dolor extrem i sobtat, i de les possibles maneres d'abordar-lo, de conviure-hi, de malviure-hi, de suportar-lo, etc.
En principi, el dolor sempre es pot anul.lar (només cal augmentar la dosi de morfina). Però de vegades "el preu" de la seva anul.lació és aquest: un grau variable, potser elevat, "de desconnexió de la vida" (i una dosi d'efectes secundaris, de vegades també molt severs, generadors alhora de més possibilitats de dolors...).
En els casos de dolors més extrems i insuportables, pot ser necessari arribar a la sedació profunda. És una sedació que pot ser adequada (i imprescindible), en el cas d'un problema puntual. Però òbviament no pot ser l'alternativa en el cas d'un dolor episòdic crònic, si el que es vol és seguir tenint "alguna mena de vida de debò". Perquè, com més gran és la sedació, més petita és la vida, si per vida entenem la conservació de la consciència, la capacitat de pensar, de decidir, d'actuar... és a dir, "de seguir sent una mica nosaltres", i no només "un cos".
Per això els episodis de dolor greu, imprevistos, sobtats i severs, són els més difícils de combatre, perquè una medicació preventiva capaç d'anestesiar-los de debò hauria de ser tan forta que et deixaria pràcticament anul.lat de manera permanent.
D'altra banda, el recurs a una medicació de rescat quan es produeix un sobtat atac de dolor sever, és fàcil que no serveixi de res, perquè és probable que el fàrmac comenci a fer efecte quan l'atac ja ha passat (és a dir, quan ja no és necessari).
Aquests són els dos motius pels quals els atacs inesperats "de dolor extrem" són tan difícils de gestionar. De suportar, de sobreviure als seus efectes devastadors...
Si a sobre no saps la causa dels atacs, si l'únic que saps "és que venen", però no el motiu pel qual venen, l'estat d'indefensió i desesperació és encara més absolut. Aquest de fet és el cas que vaig explicar del Joan M. Hi ha un origen, un punt d'inici, del seu mal: "la caiguda a la dutxa". Però fins ara ningú no sap "com va afectar al seu cervell", la caiguda. És a dir, ningú no sap "la causa real dels atacs de dolor que pateix", i que converteixen la seva vida en un infern (a ell li diuen que en els resultats de les proves que li han fet "no es detecta cap alteració, lesió o anormalitat cerebral").
Per descomptat, encara hi ha altres opcions, per eliminar definitivament el dolor insuportable: el suïcidi o l'eutanàsia. Però aquestes "altres opcions" no són el tema d'avui, ja en parlo prou altres vegades...
Per tant, a l'hora de parlar d'aquest tema, el fet de no haver-ne estat víctima reconec que és un desavantatge (no tinc "l'experiència"). Però alhora també considero que això mateix en part és un avantatge, precisament "perquè tinc un punt de vista no condicionat per l'experiència". És a dir, tinc una posició que pot afavorir un "desapassionament" que, a la vegada, em pot ajudar -en teoria-, a ordenar "les idees". Les idees, que són una cosa diferent "de les sensacions"... Però si de cas, d'això que acabo de dir, com que potser és una mica contraintuïtiu o paradoxal, ja en parlaré un altre dia.
Després d'aquests aclariments, ara ja puc exposar quin és, des del meu subjectiu punt de vista, el "mapa que jo em faig" d'aquesta cosa tan terrible que és el dolor extrem i sobtat, i de les possibles maneres d'abordar-lo, de conviure-hi, de malviure-hi, de suportar-lo, etc.
En principi, el dolor sempre es pot anul.lar (només cal augmentar la dosi de morfina). Però de vegades "el preu" de la seva anul.lació és aquest: un grau variable, potser elevat, "de desconnexió de la vida" (i una dosi d'efectes secundaris, de vegades també molt severs, generadors alhora de més possibilitats de dolors...).
En els casos de dolors més extrems i insuportables, pot ser necessari arribar a la sedació profunda. És una sedació que pot ser adequada (i imprescindible), en el cas d'un problema puntual. Però òbviament no pot ser l'alternativa en el cas d'un dolor episòdic crònic, si el que es vol és seguir tenint "alguna mena de vida de debò". Perquè, com més gran és la sedació, més petita és la vida, si per vida entenem la conservació de la consciència, la capacitat de pensar, de decidir, d'actuar... és a dir, "de seguir sent una mica nosaltres", i no només "un cos".
Per això els episodis de dolor greu, imprevistos, sobtats i severs, són els més difícils de combatre, perquè una medicació preventiva capaç d'anestesiar-los de debò hauria de ser tan forta que et deixaria pràcticament anul.lat de manera permanent.
D'altra banda, el recurs a una medicació de rescat quan es produeix un sobtat atac de dolor sever, és fàcil que no serveixi de res, perquè és probable que el fàrmac comenci a fer efecte quan l'atac ja ha passat (és a dir, quan ja no és necessari).
Aquests són els dos motius pels quals els atacs inesperats "de dolor extrem" són tan difícils de gestionar. De suportar, de sobreviure als seus efectes devastadors...
Si a sobre no saps la causa dels atacs, si l'únic que saps "és que venen", però no el motiu pel qual venen, l'estat d'indefensió i desesperació és encara més absolut. Aquest de fet és el cas que vaig explicar del Joan M. Hi ha un origen, un punt d'inici, del seu mal: "la caiguda a la dutxa". Però fins ara ningú no sap "com va afectar al seu cervell", la caiguda. És a dir, ningú no sap "la causa real dels atacs de dolor que pateix", i que converteixen la seva vida en un infern (a ell li diuen que en els resultats de les proves que li han fet "no es detecta cap alteració, lesió o anormalitat cerebral").
Per descomptat, encara hi ha altres opcions, per eliminar definitivament el dolor insuportable: el suïcidi o l'eutanàsia. Però aquestes "altres opcions" no són el tema d'avui, ja en parlo prou altres vegades...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
