Nens i gent gran

Vaig escriure el que ve a continuació fa potser un any i mig (llavors va quedar arraconat, com tants altres escrits...). Al parlar fa dos dies del Joseph ho vaig recordar, i he recuperat l'escrit. No n'he volgut tocar res, està tal com el vaig deixar llavors. Els nens als quals em refereixo són els mateixos de l'escrit anterior, els que de vegades tracten desconsideradament el Joseph (llavors, però, jo no n'era conscient).

--

Parlo molt de vells i de malalties i molt poc de nens. A mi mateix se'm fa una mica estrany. De nens, gairebé no en parlo mai, però els tinc molt presents, i sempre em fascina veure'ls. Per què no en parlo, si de fet ocupen tant els meus pensaments? ¿Potser perquè no es pot parlar de tot, i resulta jo m'he "especialitzat" en les peculiaritats i les calamitats de la gent gran...?

Sigui com sigui, el cas és que em fascina veure nens, els seus comportaments, quan estan amb les mares, o quan juguen entre ells, quan estan sols, quan riuen, quan fan rebequeries... I alhora (ja em torna la cosa de vell), sovint també penso "en què es convertirà", aquest nen o nena que miro. ¿En una persona amable, insuportable, ignorant, brillant, compassiva, cruel...? Sovint el cap se me'n va en aquesta direcció, tant en el cas dels nens més petits, els nadons, com més grans, de cinc, deu anys... Com serà, quan sigui gran, aquesta criatura? Tindrà una vida fàcil o accidentada? Serà una persona conflictiva o constructiva? Com serà...?

A un carrer de la vora unes famílies han ocupat uns baixos que feia anys que estaven buits, sense cap ús. No són gent d'aquí, per l'aspecte semblen romanesos, gitanos romanesos, i tenen un munt de mainada. Sovint, pel davant d'aquests baixos, al carrer hi veus nens o nenes petits jugant, de vegades descalços. Corren, criden, riuen... Tenen una gran vitalitat. (1)

Tinc clar tot el que me'n separa, d'aquestes famílies. Per exemple, que els llibres en general (i en particular aquells el contingut dels quals que per a mi és molt valuós), per a ells només deuen tenir el valor del seu pes: tants quilos de paper, tants euros. Perquè l'important, el prioritari, és fer bullir l'olla.

Però a banda del tema de fer bullir l'olla, per descomptat importantíssim, primordial, hi ha alhora unes concepcions del món, unes cultures, molt diferents. I gosar dir que una és millor que l'altra només és possible partint d'un "prejudici previ", el que sigui. De fet, al capdavall el prejudici és sempre el mateix: "el nostre prejudici és millor" (òbviament, sense fer servir la paraula prejudici al construir la frase, perquè els prejudicis sempre són "els dels altres"...). En general som així de primaris i poc espavilats.

De vegades penso en tota la xarxa d'elements culturals que configuren la meva vida, "que em configuren i condicionen", i que per a mi són tan importants... i llavors me'ls imagino "desapareguts". Si hi penso, no m'inquieta, aquest escenari, aquesta eventualitat, perquè tinc molt assumida la relativitat de tot, l'efímeres i en gran manera arbitràries que són totes les construccions culturals, socials...

Les cotorres (el barri n'està ple) m'ajuden a entendre-ho. Penso que de la mateixa manera que aquí cada vegada hi ha més cotorres, i això fa que els equilibris "ornitològics" es reconfigurin, de manera inevitable i bastant irreversible aquests nens descalços també aniran modificant, en la mesura que sigui, l'ecosistema humà en el qual han aterrat. I alhora, ells mateixos i els seus costums també seran "reconfigurats", inevitablement, per aquest entorn nou (per a ells) on ara viuen.

Més que a conservar presumptes pureses ancestrals, suposo que l'aspiració hauria de ser que aquests nens, i els nens d'aquí, els uns i els altres, al marge de les respectives cultures, i de les inevitables barreges, i de tots els canvis culturals que es vagin produint, siguin el més feliços possible.

O si més no, aquest és el meu "prejudici": la meva creença que el millor és apostar per la Felicitat, i no despistar-se amb els succedanis o les enganyifes, com ara la Història, les identitats, les essències, l'eternitat, etc.

--
(1) Suposo que als propietaris d'aquests baixos l'ocupació no els deu fer gens de gràcia. És normal. Però avui, quan escric això, no hi penso, penso només en aquests nens, i en els seus pares, en les seves formes de pensar, de viure...