Una altra història de pits (i més coses)

He parlat alguna vegada del grup familiar de presumptes gitanos presumptament romanesos que viuen en uns baixos ocupats. Una de les coses que criden l'atenció d'aquesta família (extensa, de molts membres), és la morfologia de les dones: de poca alçada, i alhora rodones, rotundes, amb uns pits com melons, uns culs i uns sacsons desmesurats, uns immensos malucs...

Ara bé, aquests cossos arrodonits i impressionants, paradoxalment no donen la sensació de molta pesantor, perquè s'hi veu també un nervi, i amb el nervi, la capacitat, si calgués, de moure's amb determinació (m'imagino aquestes dones transformades en foques, submergides al mar i nedant àgils i ràpides...). Vaja, que no són com les figures femenines que pintava Rubens, amb les seves carns abundants, rosades i flàccides, incapaces de ser imaginades amb gestos enèrgics...

El cas d'aquestes dones és curiós sobretot pel contrast amb els homes de la mateixa família, igual de baixets però gens grassos, amb cossos fibrosos. Un misteri. Les criatures, tant nens com nenes, són totes primes, i es veu que és a partir d'una determinada edat que elles, les noies, les dones, es van eixamplant i arrodonint de manera inaturable, inflant-se cada vegada més.

L'excepció és una dona del grup prima com un fideu, exageradament escanyolida, sense malucs, i gairebé sense pits, gairebé plana. Aquesta, a més, fa sempre una cara trista, a diferència de les altres, que sovint riuen o somriuen (els homes riuen poc, en general miren esbiaixats, amb malfiança, amb una mirada fins i tot tèrbola).

Les dones de vegades s'asseuen a la part de fora de l'entrada dels baixos ocupats, i xerren entre elles, i potser fan algun crit a les criatures. Però la prima no hi és mai, a l'entrada. Quan la veig sempre fa el mateix: arrossega un carret (d'aquests de dues rodes, no de supermercat), amb un munt d'ampolles d'aigua. Ampolles buides quan va a la font, i plenes quan torna. Al tornar, com que ella és tant poqueta cosa, se la veu que pateix, encorbada, tensa, a causa del pes. De tant en tant s'atura i reposa. Suposo que l'aigua la tragina perquè als baixos ocupats la tenen tallada, i a ella l'han convertit en aiguadera. La font queda a uns tres-cents metres dels baixos.

No he vist mai, ni una sola vegada, que alguna altra dona (o home), vagi a buscar l'aigua a la font. Sempre és ella, la més fràgil, i la més trista.