L'impostor

Surto de casa i em trobo "L'impostor", de Javier Cercas. Me'l fico a la motxilla i segueixo el meu camí, cap a l'estació. Al vestíbul, mentre espero que sigui l'hora de baixar a l'andana, en començo la lectura, i la segueixo després a dalt del tren, durant l'hora i mitja que dura el meu trajecte.

A la tarda, faig el trajecte invers, i el dedico també a la lectura del llibre. I quan, al baixar del tren, torno caminant cap a casa, abans d'arribar-hi m'assec al banc d'una placeta i continuo la lectura.

El llibre em fascina, la complicada personalitat d'Enric Marco, la seva necessitat de protagonisme, la seva impostura en un tema tan delicat i sensible com el dels testimonis de l'experiència en els camps de treball i extermini nazis. Em fascina "el personatge Enric Marco", i m'atrau l'activitat detectivesca, la perseverança, els dubtes i totes les reflexions que fa Javier Cercas al llarg del text.

Quan fa una estona que estic assegut i llegint al banc de la placeta, arriben tres homes grans i seuen a un altre banc, a uns sis metres del meu. Primer, submergit en la lectura, no en faig cas, però després m'hi fixo: dels tres, dos només escolten, mentre l'altre parla i parla.

El que parla explica que va conèixer Fidel Castro; descriu la seva cara, el puro, com anava vestit, amb les botes militars, els pantalons, la camisa, la gorra, la pistola a la cintura... Diu que Fidel Castro un dia es va dirigir a ell i li va dir que havia d'estudiar, perquè calia gent que estudiés, però que si no servia per estudiar, llavors havia d'agafar les armes i anar a lluitar.

L'home de la placeta segueix parlant, i llavors diu que també va conèixer el Che Guevara, que el va tenir al davant, i també descriu amb detall la seva cara, la seva mirada, com anava vestit, etc.

Els altres dos segueixen escoltant, i de tant en tant diuen que sí. Jo estic meravellat amb l'escena. Sobretot, per la coincidència: estic llegint el llibre sobre el mentider Enric Marco, i aquest home de la placeta parla i parla barrejant informació que tothom ha vist en fotos (les cares del Fidel Castro i del Che Guevara, com anaven vestits, etc.), amb les més que probables invencions de les seves trobades amb aquestes persones i les paraules que, "a ell de manera personalitzada", li va dirigir Fidel Castro.

Ara bé, i si fos veritat, el que diu? El més probable és que no, però per descomptat, "amb la informació disponible", és impossible desmentir-ho...

I d'altra banda, si tot és inventat (o "gairebé tot", potser sí que va anar de vacances a Cuba, i va veure pel carrer, de lluny, o va sentir per la ràdio, el Fidel Castro, o el Che Guevara...), quin mal fa inventant aquestes històries i entretenint els altres dos avis? (si és que realment els entreté, potser els explica el mateix cada dia...).

Bé, si aquest home "va anar de vacances a Cuba", i a partir d'això ha teixit el seu relat fantasiós, seria un bon exemple del que conclou Javier Cercas: que les bones mentides o impostures tenen parts de veritat, i és precisament aquesta barreja la que les fa més versemblants i, en conseqüència, de vegades, més difícils de desemmascarar (pel que fa a Enric Marco, Cercas s'esforça per anar destriant veritats i mentides; en el seu cas, un conjunt de veritats "secundàries i parcials" utilitzades per ajudar a construir "la gran mentida" del seu pas com a deportat pel camp de Flossenbürg).

Per acabar. Suposo que tots som una mica com l'Enric Marco (o com el vell de la placeta), perquè tots tenim necessitat de ser reconeguts. I si "tal com som" no ho aconseguim, llavors fem operacions de maquillatge de diferents envergadures. La diferència entre uns i altres segurament és només de grau. És a dir, hi ha petites impostures quotidianes (potser no se n'escapa ningú), que són del tot irrellevants, i de vegades fins i tot poden ser simpàtiques. Altres impostures ja són de més envergadura, i per tant més complicades d'acceptar. I, finalment, hi ha les immenses impostures, del tot intolerables, com la de l'Enric Marco (la seva i les de "tots els Enric Marco", perquè ell no és una excepció; de notables impostors sempre n'hi ha hagut).

Pel que fa a mi, en el meu dia a dia considero que només arribo al grau de petit impostor, no sé si per alguna mena de convicció moral, o potser només per falta d'energia, ves a saber...