Els pits de la Rosaura

La Rosaura diu que està disgustada perquè el Joan F. li vol tocar els pits "massa sovint". Diu que alguna vegada, de tant en tant, ja hi està d'acord, però que ell voldria cada dia, i que a ella tanta freqüència (i tanta estona, perquè es veu que el Joan s'hi entreté), l'atabala. La Rosaura diu això i afegeix, seriosa, "que els pits són una part molt important del seu cos".

Un aclariment, abans de seguir i per tal d'evitar eventuals confusions: aquest Joan no té res a veure amb el de fa uns dies, el dels mals de cap. (1)

Estem els tres asseguts al menjador del pis del Joan, ell, la Rosaura i jo. Per descomptat, jo estic la mar d'encuriosit, em fascina l'escena. El Joan, per la seva banda, calla, no diu res, només somriu. La Rosaura, alhora que m'explica això dels pits, em pregunta que a mi què em sembla. I jo li dic que és cosa seva, que els seus pits òbviament són seus, i que és ella qui ha de decidir "quins permisos d'accés i grapeig" concedeix.

El Joan té 80 anys, i la Rosaura 40. Em pensava que fa uns mesos s'havien casat, però es veu que al final ho van deixar en parella de fet. Una parella de fet peculiar, perquè entre altres coses ella segueix vivint a l'habitació que té llogada a un altre pis, i només va a casa del Joan a complir amb la seva jornada laboral. Al principi anava a fer la neteja del pis del Joan un dia a la setmana, però aquell dia de mica en mica s'ha anat ampliant. Ara hi va cada dia, i a més de la neteja de la casa, també s'ocupa de la neteja del Joan (el dutxa), dels metges, de les medicacions... Fa de tot, i sembla que tot ho fa molt bé, de manera impecable.

Pel que fa a les discrepàncies sobre el tema dels pits, sembla evident que tant l'un com l'altre hi han posat de la seva part. Per exemple, recordo que abans la Rosaura anava vestida (ara va una mica més discreta) amb uns escots generosos, amb samarretes curtes i bona part de la panxa airejada, amb pantalonets petits i cenyits, i tot acompanyat de somriures insinuants... Al Joan, per la seva banda, no li feien falta aquelles temptacions, perquè ja és un vell verd de manual, "rematadament verd". I si a sobre la Rosaura se li exhibia, i li parlava amb la seva veu dolça...

La Rosaura em torna a preguntar quina és la meva opinió. I li dic que sap prou bé, igual que el Joan, que cada un dels dos té els seus propis interessos. Que és obvi que els del Joan i els d'ella són ben diferents, i que per descomptat ser parella de fet és només una comèdia, que no sé a qui se li ha acudit, i que ni m'importa. Li dic que el Joan volia una cuidadora, i la té, i cal reconèixer que extraordinària. I que a més ara resulta que també té, de propina, el permís per manipular els seus pits. Perquè ella li ha concedit aquest permís.

Li dic que ella, per la seva banda, té un molt bon sou, perquè d'això no en tinc cap dubte (i ella no ho nega), i que si a sobre ha volgut "complements salarials" a canvi de deixar-se tocar els pits, això és cosa seva, o d'ells, jo no tinc per què dir-hi res. Com tampoc tinc res a dir pel que fa a les eventuals (probables) expectatives d'ella, el dia que es mori el Joan, de beneficiar-se de l'herència. I que si de cas, sobre aquest tema en el qual no m'hi haig de ficar, li faig saber que si un dia es mor el Joan i ella ho hereta tot, me n'alegraré molt, perquè al capdavall fa ja dos anys que s'ocupa d'ell, sense que mentrestant cap familiar del Joan hagi donat el més petit senyal de vida, durant tot aquest temps.

Li dic que cadascú juga les seves cartes, i que en aquest cas totes formen part de la baralla. També els seus pits, ja que ella, lliurement, "ha decidit incloure'ls" en el joc, en les negociacions. Ningú no l'obligava a "comercialitzar-los". De fet, ningú l'obliga a seguir fent la feina de cuidadora del Joan, és lliure de plegar, si vol. I també sap de sobres que si es nega als grapejos, el Joan no l'acomiadarà, perquè per molt vell verd que sigui, el que ara ell més valora no són els seus pits, sinó la seva feina de cuidadora. Sobre això no hi ha cap mena de dubte, perquè n'està molt content, de com ella el cuida.

Mentrestant, tota l'estona d'aquesta conversa entre la Rosaura i jo, el Joan segueix callat, i somrient. Potser pensa en quan li podrà tornar a tocar els pits a la Rosaura...

Quan surto al carrer, respiro a fons. I somric divertit i un punt trist, perquè trobo la història comprensible, alhora vulgar i tendre, ambivalent, curiosa... en definitiva, "humana".

--
(1) D'aquest Joan, del "Joan F.", ja n'he parlat altres vegades. Per exemple aquesta, abans que aparegués la Rosaura (per això he insistit que, per molt vell verd que sigui ell, per sobre de tot el que valora és la feina diària que fa ella):
https://passavolant.blogspot.com/2017/11/solitud-depressions-bruticia.html