Tres peces de titani

De tant en tant parlo amb el Joaquim per telèfon (abans de vegades ens vèiem, però com que des de fa anys viu molt lluny, ara només ens queda el telèfon). El Joaquim és un dels personatges més pintorescos de la meva galeria de personatges coneguts amb diferents graus de pintoresquisme, una mena (pel que fa a la pinta) d'indigent o sense sostre, alhora extraordinàriament culte, i també extraordinàriament lent a l'hora de fer qualsevol cosa. Alguna altra vegada ja he parlat d'ell; té setanta i alguns anys, és exageradament prim, i el seu aspecte és d'una gran fragilitat. Aquesta última informació és rellevant, de cara al que explico a continuació.

La història que m'explica l'última vegada que hi parlo m'esborrona. Diu que un dia que al vespre tornava cap a casa (amb el seu caminar lent i la seva actitud contemplativa habitual, això ho afegeixo jo), un home el va aturar i li va dir: "Tu estaves l'altre dia a la casa d'en tal?" El Joaquim, amb la seva veu absolutament reposada i educada (aquest afegit sobre les característiques de la resposta també és meu), li va dir que no sabia de qui li parlava. I llavors l'altre, sense dir res més, li va etzibar un cop de puny molt fort a l'ull que el va deixar mig estabornit. I va marxar.

Com que li feia molt mal i alhora sagnava, el Joaquim se'n va anar a l'hospital. Per sort, i de manera gairebé inexplicable, a l'ull no li havia passat res, però van veure que tenia tres fractures de l'os que envolta l'ull. El van ingressar, i al cap d'uns dies (hi havia llista d'espera al quiròfan), el van operar: li van posar tres petites peces de titani per subjectar les fractures, i el van deixar "arreglat".

Després de l'explicació que em fa d'aquest episodi, li pregunto si va denunciar l'agressió, sobretot, per tal de prevenir que un energumen com aquell perpetrés altres agressions semblants (el Joaquim em diu que segurament era algú amb el cap malament...). Sobre això de la denúncia, em diu que quan anava cap a l'hospital va passar pel davant d'una comissaria. Va voler entrar per explicar el que li havia passat, però diu que no el van deixar entrar; em diu que ell pensa que li ho van impedir perquè no volien que els taqués el terra amb la sang que li regalimava...

Sense entrar a la comissaria, allà mateix, al carrer, li van preguntar què li havia passat, i ell els ho va explicar. Li van demanar les seves dades... i diu que des de llavors ningú li ha dit res, i ja fa més de dos anys de l'incident.

La seva explicació és que al barri on viu incidents com aquest, o més greus, són relativament habituals, i que aquesta vegada, "mala sort", li va tocar a ell. I que per això la policia, llevat que siguin casos més greus, només en fa un cas relatiu, perquè "ja hi està acostumada".