El dia que el Joan M va caure a la dutxa i es va colpejar el cap i diferents parts del cos, com que duia al damunt el medalló de la teleassistència va poder demanar auxili. Si no l'hagués dut, potser ningú no s'hauria assabentat del que li havia passat. I com que viu sol, ves a saber quan l'haurien trobat. El cas és que va poder avisar, i el van poder dur a l'hospital. A l'hospital (això va passar en plena saturació hospitalària a causa del virus), li van fer unes cures i, a continuació, li van dir que no tenia res greu, que podia tornar a casa.
Una neboda el va dur a casa. A la del Joan M. Llavors, la neboda em va trucar, em va dir el que havia passat, i que a l'hospital els havien dit que aquella nit el Joan no s'hauria de quedar sol, per si de cas. I em va demanar si hi podia anar jo.
Em vaig quedar bocabadat. No havia parlat mai amb aquesta neboda, ni amb cap altre familiar del Joan M. De fet, amb el Joan M hi tinc poca relació, ens veiem potser tres o quatre vegades a l'any, compartim un cafè, i poca cosa més. Per no saber, no sé ni on viu; no he estat mai a casa seva. De manera que li vaig explicar això a la neboda. I també li vaig dir que ella ja estava a casa del Joan, i que no em semblava aconsellable que més gent anés d'aquí cap allà, a causa de l'embolic del virus.
Em vaig imaginar l'escena a casa del Joan M, ell i la seva neboda. Ella li devia haver preguntat si hi havia algú a qui se li pogués demanar que vingués a passar la nit (i així ella poder marxar). I el Joan, pressionat d'aquesta manera, va acabar anomenant-me. O ves a saber, potser la neboda li va revisar l'agenda, i li va anar preguntant: I aquest? I aquest? I...?
De vegades és difícil, decidir si el que cal és fer de bon samarità, o fer-te el desentès... De vegades el que és difícil és callar, i no dir el que ben de gust li diries a algú. Per exemple, a aquesta neboda: que era una fresca i que tenia molta barra.
L'endemà de la caiguda, com que el Joan es queixa molt, el tornen a dur a l'hospital (suposo que la neboda al final es va quedar aquella nit amb ell al pis, però de fet no ho sé). Aquesta vegada se'l queden a l'hospital, i després d'uns dies ingressat, com que està molt desmillorat, i segueix amb els forts atacs de dolor al cap, i viu sol, el traslladen a un "sociosanitari".
Quan al cap d'uns dies finalment el puc anar a veure al sociosanitari (al principi només hi podia anar la família), li pregunto si la seva neboda el va a veure, i em diu que si, que un cop a la setmana, perquè només hi ha un dia setmanal de visita autoritzat. I jo em torno a quedar parat, perquè abans d'anar-hi he telefonat al centre i ho he preguntat, i m'han dit que de visita s'hi pot anar cada dia, laborables i festius, des de mig matí fins al vespre... Qui li ha dit a ell que només pot tenir un dia de visita a la setmana? O potser s'ho ha imaginat ell, ja que la neboda només el va a veure un dia?
Per això vaig dir l'altre dia que, ja amb 90 anys, i amb el sobtat deteriorament que ha patit, i amb aquesta parentela (perquè aquesta neboda "és la que hi va", la resta pel que es veu ni apareixen...), segurament el millor que li podria passar al Joan M seria que es morís. Perquè en l'estat que està, ara potser l'únic dubte és si s'acabarà morint de dolor... o de tristesa.
