El dolor: com un llop d'ullals esmolats - 2

Per sort, jo no he patit mai cap atac greu de dolor. He passat diferents mals i dolors (com la majoria de la gent), però mai d'una intensitat com la que m'han explicat algunes persones. De manera que tot el que jo puc dir sobre "el dolor extrem" és només a partir del que m'han explicat (o dels testimonis recollits en publicacions, i dels assajos sobre aquest tema que he llegit, perquè aquest tipus de lectures sempre m'ha atret).

Per tant, a l'hora de parlar d'aquest tema, el fet de no haver-ne estat víctima reconec que és un desavantatge (no tinc "l'experiència"). Però alhora també considero que això mateix en part és un avantatge, precisament "perquè tinc un punt de vista no condicionat per l'experiència". És a dir, tinc una posició que pot afavorir un "desapassionament" que, a la vegada, em pot ajudar -en teoria-, a ordenar "les idees". Les idees, que són una cosa diferent "de les sensacions"... Però si de cas, d'això que acabo de dir, com que potser és una mica contraintuïtiu o paradoxal, ja en parlaré un altre dia.

Després d'aquests aclariments, ara ja puc exposar quin és, des del meu subjectiu punt de vista, el "mapa que jo em faig" d'aquesta cosa tan terrible que és el dolor extrem i sobtat, i de les possibles maneres d'abordar-lo, de conviure-hi, de malviure-hi, de suportar-lo, etc.

En principi, el dolor sempre es pot anul.lar (només cal augmentar la dosi de morfina). Però de vegades "el preu" de la seva anul.lació és aquest: un grau variable, potser elevat, "de desconnexió de la vida" (i una dosi d'efectes secundaris, de vegades també molt severs, generadors alhora de més possibilitats de dolors...).

En els casos de dolors més extrems i insuportables, pot ser necessari arribar a la sedació profunda. És una sedació que pot ser adequada (i imprescindible), en el cas d'un problema puntual. Però òbviament no pot ser l'alternativa en el cas d'un dolor episòdic crònic, si el que es vol és seguir tenint "alguna mena de vida de debò". Perquè, com més gran és la sedació, més petita és la vida, si per vida entenem la conservació de la consciència, la capacitat de pensar, de decidir, d'actuar... és a dir, "de seguir sent una mica nosaltres", i no només "un cos".

Per això els episodis de dolor greu, imprevistos, sobtats i severs, són els més difícils de combatre, perquè una medicació preventiva capaç d'anestesiar-los de debò hauria de ser tan forta que et deixaria pràcticament anul.lat de manera permanent.

D'altra banda, el recurs a una medicació de rescat quan es produeix un sobtat atac de dolor sever, és fàcil que no serveixi de res, perquè és probable que el fàrmac comenci a fer efecte quan l'atac ja ha passat (és a dir, quan ja no és necessari).

Aquests són els dos motius pels quals els atacs inesperats "de dolor extrem" són tan difícils de gestionar. De suportar, de sobreviure als seus efectes devastadors...

Si a sobre no saps la causa dels atacs, si l'únic que saps "és que venen", però no el motiu pel qual venen, l'estat d'indefensió i desesperació és encara més absolut. Aquest de fet és el cas que vaig explicar del Joan M. Hi ha un origen, un punt d'inici, del seu mal: "la caiguda a la dutxa". Però fins ara ningú no sap "com va afectar al seu cervell", la caiguda. És a dir, ningú no sap "la causa real dels atacs de dolor que pateix", i que converteixen la seva vida en un infern (a ell li diuen que en els resultats de les proves que li han fet "no es detecta cap alteració, lesió o anormalitat cerebral").

Per descomptat, encara hi ha altres opcions, per eliminar definitivament el dolor insuportable: el suïcidi o l'eutanàsia. Però aquestes "altres opcions" no són el tema d'avui, ja en parlo prou altres vegades...