Els pits de l'ortopedista

Entra a l'habitació de l'hospital una dona d'uns vint-i-cinc o trenta anys, diu que ve de l'ortopèdia, que porta la fèrula per a l'accidentada. Treu d'una bossa diferents peces de la fèrula, i les va muntant. Després, li diu a l'accidentada, que està estirada al llit, que s'assegui a la vora, per tal de posar-li la fèrula.

L'accidentada s'asseu, l'altra li treu la fèrula provisional que li han posat al sortir del quiròfan, i tot seguit comença a posar-li la nova. L'objectiu és que l'articulació superior de l'húmer de moment no es mogui, ja que és d'això que l'han operat.

Com que l'ortopedista no se'n surt, demana ajuda a les infermeres de la planta, i ve un auxiliar, un noi molt jove. L'ortopedista sembla una model, és alta i esvelta, porta uns pantalons llargs arrapats a les cames, una brusa amb un escot generós, i unes sabates amb taló d'agulla d'un pam. Ella deu pensar que camina molt elegant, amb aquests deu centímetres afegits, però se la veu insegura, amb tanta alçada de taló. Li diu al noi que aguanti el braç de l'accidentada, i quan ella s'ajup per manipular la fèrula, el noi sembla que està més pendent dels seus pits, que del braç que ha d'aguantar.

La situació s'allarga, va passant l'estona, l'ortopedista-model es queixa del fabricant de la fèrula, diu que la fèrula ve d'Alemanya, i que a Alemanya, "ja se sap". Com que malgrat l'ajuda de l'auxiliar no se'n surt, llavors mira el fulletó amb la informació sobre la fèrula. El mira diferents vegades, però fa pocs progressos. Mentrestant, cada vegada que s'inclina per ajustar la fèrula, el noi aprofita per tornar a adelitar-se mirant-li els pits. I com que fer dues coses alhora no és fàcil, el resultat és que de vegades sembla que el noi s'oblidi que la seva funció és aguantar el braç de l'accidentada. Vaja, que l'accidentada, que hauria de ser la protagonista de la intervenció, sembla que compta poc.

Les peces de la fèrula es combinen amb diferents velcros, i cada vegada que l'ortopedista, en una de les seves proves, en desenganxa algun, com que són gruixuts i costa desenganxar-los, l'accidentada sent al braç operat una petita estrebada. Petita, però que fa mal, perquè només fa dues hores que ha sortit del quiròfan, després que li hagin fet bastanta "feina" a l'articulació de l'húmer. Feia setmanes que l'húmer estava dislocat, i per tant no ha sigut fàcil tornar-lo a col.locar al seu lloc. A més, li han hagut de posar un passador a l'os, del qual en surten unes peces ancorades a altres parts de l'articulació, per tal que la cosa s'aguanti i els lligaments funcionin. Per dins li han fet tota aquesta feina, i per fora li ha quedat un bon tall amb un munt de grapes. En resum: que a cada velcro que mou l'ortopedista inexperta, a l'accidentada tot allò se li remou. (1)

Després de vint minuts fent equilibris damunt dels talons d'agulla, ensenyant intermitentment els pits a l'auxiliar, desenganxant i enganxant velcros i mirant el fulletó informatiu, finalment diu que la fèrula ja està llesta. L'accidentada respira alleujada. En canvi, el noi ho deu lamentar, se li ha acabat l'entreteniment visual.

Quan marxen els dos, l'acompanyant de l'accidentada, que ha estat contemplant tota l'escena, després de mirar el fulletó amb les instruccions per muntar la fèrula, li diu a ella, a l'accidentada, que la fèrula està mal muntada. Li ensenya les fotos dels passos que cal seguir, i com ha de quedar. I resulta que no ha quedat com hauria d'haver quedat. D'acord amb ella, sense dir res a ningú, ho arregla, i el resultat immediat de la modificació és que la fèrula és una mica menys incòmoda.

Final de l'episodi. En aquesta història, l'accidentada és la Lívia, i l'acompanyant sóc jo. Per gust, hauria escanyat l'ortopedista incompetent (però el codi penal no admet l'homicidi d'ortopedistes, per molt incompetents que siguin). I al noi li hauria dit que era comprensible la seva fascinació per l'escot i els pits de l'ortopedista, però que la seva feina allí consistia en una altra cosa, no en despistar-se mirant pits. Però no dic res, perquè de moment a la Lívia encara no li donen l'alta, i cal anar amb compte i no crear-se enemics. Després, ja ho veurem.

Per acabar: aquest episodi de la fèrula és només una anècdota entre les diferents calamitats i desencerts que ha patit la Lívia des que es va dislocar el cap de l'húmer fa setmanes; explicar-ho tot, per exemple els diferents incompetents que han intervingut entremig, seria llarg (potser un altre dia ho explicaré). Per sort, al final (al final dels sofriments que es podrien haver evitat amb més professionalitat), hi va haver un bon diagnòstic, i a continuació un bon hospital i un bon cirurgià, que han fet una bona feina. Ara sembla que tot està ben encarrilat.

--
(1) Al sortir del quiròfan es veu que el mateix cirurgià ja ha ordenat que es demanés la fèrula a una ortopèdia que hi ha a tocar de l'hospital, i al cap de dues hores la fèrula ja ha arribat. Aquesta és la part bona. La part dolenta, que l'ortopedista que l'ha dut és una incompetent. Un altre tema: una part del cost de la fèrula l'assumeix la Seguretat Social, l'altra part va a càrrec de la persona accidentada. En aquest cas, l'ortopedista deixa un número de compte on s'ha de fer l'ingrés de la part corresponent a l'usuari (això ho fa bé, deixar el número de compte). Però a l'ortopèdia trigaran una mica a cobrar, entre altres coses, perquè l'ortopedista no deixa una factura amb la informació de qui factura, a qui, per quin concepte i l'import; vaja, tot plegat molt poc seriós...