Vaig a un dinar d'un petit grup d'amics al qual cadascú hi aporta alguna cosa per menjar: aperitius, amanides, pollastre rostit, embotits, formatges, truites, coques de recapte, begudes, postres dolços, fruita...
El protagonisme del menú l'acapara una aportació especial, una gran plata d'ànecs amb peres. El seu autor dona tota mena de detalls de la seva elaboració; llarga, tan llarga que ha durat més de vint-i-quatre hores (des del dia abans), entre passos previs per la paella dels diferents ingredients, les entrades i sortides del forn de la cassola a mesura que els ingredients s'hi anaven afegint...
Després de tanta feina, òbviament toca fer l'elogi del plat, "fins i tot abans d'haver-lo tastat": tanta dedicació mereix una reverència, incondicional. Però s'esdevé una cosa estranya: tothom fa elogis, però passa l'estona i la plata es buida poc. Les paraules i els fets van descompassats.
No sé si les altres persones pensen el mateix que jo. Si pensen que tota la llarga feinada de l'elaboració d'aquest plat tan sofisticat sembla una mica malaguanyada. El cas és que, jo, no trobo que sigui cap requisit especial; al contrari, amb tantes hores de forn trobo que els gustos s'han evaporat, que l'ànec s'ha eixarreït... Penso que, amb els mateixos ingredients, "amb menys temps, menys cuina i menys feina", segurament hauria sigut més bo. Molt més bo. I també em passa una altra cosa, que el fet de menjar un plat tan elaborat, i que a sobre no és res de l'altre món, em produeix una sensació no només d'estranyesa, sinó fins i tot d'absurditat.
Tanmateix, repeteixo. I al repetir torno a fer els elogis de rigor, ja que veig que omplen de satisfacció l'autor. I és que sense algunes petites mentides de tant en tant, la vida social segurament seria molt complicada.
(un aclariment: aquesta anècdota és de fa temps, d'abans del virus, els confinaments i tot aquest embolic)
