Queridísima Lolín

"Queridísima Lolín. Se acerca el momento de tu Primera Comunión, el más grande y hermoso de la vida. Al recibir al Señor, serás como un ángel. Ruégale por todos, y que Él te haga muy dichosa. Ahora con mayor motivo que antes, continúa siendo buena, trabajadora y simpática, para que el Niño Jesús te quiera mucho, mucho, y tus papás se sientan orgullosos de ti."

Albino Cañada, "Curso práctico de correspondencia general" (Editorial Miquel, 1971, 5a. edició, pàgina 104)

Intercalats entre lectures més interessants o exigents, de tant en tant m'agrada fullejar llibres de temes heterogenis, com per exemple aquest de l'Albino Cañada.

Un altre exemple de llibre curiós fullejat aquests dies, "Sevilla y la Casita de las Pirañas", del Nazario (Anagrama, 2018), del qual en reprodueixo aquest fragment significatiu del contingut general (p. 162):

"Inesperadamente (...) empezaban a besarse, abrazados, calibrándose las pollas (...) se producía una especie de clamor de manos, pollas, braguetas abiertas y pantalones bajados, al tiempo que comenzaba a sonar un concierto de jadeos, chuperreteos, lametones y ruidos de cremalleras bajándose y cinturones desabrochándose."

L'Albino Cañada publicava els seus consells i exemples de redacció de cartes el 1971, i ves per on, resulta que la descripció del Nazário fa referència a l'etapa de la seva vida al voltant també dels anys 70. Establir aquest tipus de paral.lelismes entre textos i autors em diverteix i fascina.

Torno al Nazario. "Sevilla y la Casita de las Pirañas" és el segon volum autobiogràfic que publica, tot i que cronològicament anterior al primer ("La vida cotidiana del dibujante underground", 2016, també d'Anagrama). Les seves referències a les polles i als culs en els dos llibres, com en la seva obra de ficció, és permanent. Segurament, li deu correspondre el Rècord Guinness dels Rècords a la quantitat de referències a polles i culs en una pàgina i en un llibre. (1)

Fullejo aquest llibre (i no m'hi entretinc molt, perquè la seva vida atípica i marginal em crida l'atenció, però alhora em cansen aquests munts de polles i culs), gràcies a una amiga comuna que me'l deixa. La curiositat pel Nazario (al qual no conec directament), em ve a través d'ella, a causa de tot el que me n'ha anat explicant al llarg dels anys: un extraordinari culebrot.

Et caigui més bé o més malament, t'agradi o no el que dibuixa i escriu, el que no se li pot negar al Nazario és que és tot un personatge.

-
(1) Fa gairebé un any ja en vaig parlar:
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2018/03/homosexualitat-transvestisme-i-policia.html
https://eldimoniescuat.blogspot.com/2018/03/nazario.html

L'estampa

Vaig pel carrer i a una cantonada veig un home d'uns quaranta anys que em mira alhora que m'allarga la mà amb una estampa de la Mare de Déu. Amb el dubte de quina és la seva intenció, li pregunto si l'estampa és per a mi, i em diu que sí. Li dic que gràcies (m'agraden les estampes religioses), i estic content perquè veig que ell ho està, perquè li he acceptat l'estampa: somriu, amb una cara a mitges il.luminada, trista i despistada (una cara, i això també m'entendreix, semblant a la de la Mare de Déu de l'estampa).

Després segueixo el meu camí, perquè el Raimon m'està esperant (viu a la vora), i quan li explico la història de l'estampa sap bé de qui li parlo. Em diu que l'Alejandro, aquest és el seu nom, va passar una etapa llarga i molt dolenta a causa de les drogues, que prenia de tot i en grans quantitats, i que va acabar en l'absoluta indigència i vivint al carrer. Però que ara ja fa uns anys que no consumeix res, que viu amb la seva mare i que la seva principal ocupació és aquesta, repartir estampes de la Mare de Déu.

L'Explicació del Raimon sembla versemblant, tot i que alhora penso que ves a saber. Perquè el mateix dia, mentre parlo amb el Raimon, quan li pregunto com li van les coses a ell, em diu que malament, perquè una amiga que tenia ara no vol saber res d'ell.

Com que veig que li ve de gust parlar-ne, n'hi demano detalls, i llavors es comença a embolicar la cosa. Em diu que la tal (no en recordo el nom) és filla del Kennedy, "sí, aquell americà que van assassinar", afegeix. Diu que la va conèixer fa uns dos anys, a Benidorm, i que ella ("la filla del Kennedy", m'ho repeteix), el va acollir a casa seva durant unes setmanes, fins que ell va decidir tornar cap aquí, perquè llavors no veia clara aquella relació.

Al Raimon de vegades li passa això, que sembla que té algun curtcircuit o que se li fonen els ploms. De vegades ell mateix ho reconeix, diu que el seu cap no sempre rutlla bé, des que fa molts anys li va passar un camió pel damunt. I això del camió sí que és cert.

Més tard, quan arribo a casa, em miro bé l'estampa, i llavors penso que l'explicació del Raimon sobre l'Alejandro pot ser veritat, com a mínim en part. Perquè l'estampa l'ha editat la Comunitat del Cenacle.

Aquesta comunitat la va fundar la monja italiana Elvira Petrozzi el 1983, i s'ha anat estenent per diferents països. Consta de grups d'oració que tenen l'objectiu de pregar perquè les persones enganxades a les drogues les deixin i trobin a Déu. Alhora, ofereix espais o cases a les persones enganxades, per tal que a través de l'oració, el treball i la companyonia puguin deixar els consums.

Pel que sé, la gent que hi ha passat en parla bé, i segons diuen l'índex de rehabilitacions és elevat, i això que no compten amb l'ajuda de professionals de la salut mental ni fan servir medicacions.

Jo, que sóc del tot descregut, penso que és possible que sigui així, que sigui un sistema efectiu, si més no per a algunes persones. Perquè al capdavall en aquests casos el més determinant és trobar un sentit a la vida, el que sigui però fort. I òbviament, la fe sobrenatural, la creença en Déu omnipotent, misericordiós i que vetlla per nosaltres, és un gran sentit. I encara més gran i sòlid si està acompanyat per la figura de la Mare de Déu, compassiva i intercessora.

"Els camins del Senyor són un misteri", i els de la sortida del món de les drogues sens dubte també.

Com un pescador a la vora del riu

Suposo que en Francesc Pujols Morgades ho diria així (ves a saber, potser fins i tot ho va dir): "Tot el que sobra, sobra".

Una manera no tan condensada de dir-ho podria ser aquesta altra: "En un text informatiu, tot el que no és necessari és superflu, fa nosa, sobra".

M'agrada llegir llibres que m'agraden, o que m'interessen (són coses diferents). Els que m'agraden m'és fàcil llegir-los, els que m'interessen de vegades no tant.

De vegades llegint un assaig (un llibre sobre un tema que m'interessa) em sento com un pescador a la vora del riu: mentre el cabal de paraules va passant pel meu davant, vaig esperant que en algun moment aparegui algun peix o idea atractiva i la pugui pescar.

De vegades faig una bona pesca, de vegades migrada, i algunes vegades no pesco res de res.

Potser hi ha una imatge millor: sóc un buscador de bolets en mig d'un bosc de paraules i conceptes. Camino i camino (vaig avançant en la lectura) i de tant en tant, amb una mica de sort, potser trobo algun rovelló, alguna frase, alguna idea, que em compensa de la caminada, de la lectura d'aquell text ple de bosc però alhora potser escàs d'idees substancioses.

Si després de llegir un llibre sobre un tema que m'interessa potser només hi trobo alguna cosa aïllada que em sembla rellevant, aprofitable, llavors sovint penso que l'autor (o autora) segurament hauria pogut exposar allò interessant amb més concreció i condensació. Amb més claredat, sense tanta vegetació literària i discursiva (una vegetació sovint només decorativa, sobrera, irrellevant).

Em passa tant amb alguns llibres relacionats amb malestars mentals i psicoteràpies com amb els de filosofia (dos tipus de lectures que m'atrauen). Però alhora puc dir que en altres lectures ocasionals, ben diferents, com per exemple un manual d'informàtica, he tingut la mateixa sensació. De decepció, feixuguesa, impaciència...

Per acabar: és obvi que escriure bé no és fàcil. I també és obvi que parlar del que pensem que els altres no fan bé és més fàcil que fer-ho bé nosaltres. Ho sé: de tot el que dic, a mi em queda molt per aprendre...

Saltant d'aquí cap allà

Saltant com una puça d'un tema a un altre, quan escric tinc la sensació de, amb aquests salts i intermitències, protegir-me del fet d'estar, potser, pendent de les eventuals expectatives o reaccions de qui pugui llegir el que escric.

Aquesta arbitrarietat i alternança (de temes i registres) em protegeix una mica de mi mateix (sé que sóc fràgil i influenciable). M'allibera de les meves pròpies pors i censures: escrigui bé o malament (el com), poca-soltades o coses més enraonades (el què), amb aquesta opció de les temàtiques canviants tinc la sensació de poder fer bastant el que em dóna la gana. Sense estar pendent (o procurant no estar-ho massa) de les eventuals opinions dels altres (o potser desencisos, indignacions...).

Aquesta opció de la dispersió temàtica (aquests salts com si fos una llagosta de rostolls literaris), conforma un petit caos autoprotector, a dins del qual m'hi sento de manera confortable.

Una altra explicació d'aquest passejar d'un tema a un altre és la meva dificultat per ser sistemàtic, per perseverar en un mateix projecte i esforç: el cert és que la rutina de vegades (i de vegades sovint) se'm fa carregosa. És un defecte o característica que m'acompanya des de petit.

Pensaments obsessius

Com un peix que es mossega la cua.
Com un gos que es mossega la cua.
Com una sargantana que es mossega la cua.
Com un lloro que es mossega la cua.
De vegades és així;
potser canviem el peix pel gos,
el gos per la sargantana,
la sargantana per la llangardaixina,
la llangardaixina pel lloro,
el lloro pel periquito...
Tant se val:
esclavitzats pels nostres pensaments,
l'únic que fem és donar voltes,
com el ruquet de la sínia
(llavors, marejats, mirem al voltant
i sempre trobem algú a qui culpar
del nostre mareig).

I vindrà de cop

I vindrà de cop, o lentament.
El vent.
I s'ho endurà tot.
I no quedarà res.
Ni de tu.
Ni de mi.
Ni de ningú.
Tota vida és un esforç
per ignorar aquesta obvietat.

Sobre salut mental

El Ramon i el gas
http://horitzontal.blogspot.com/2019/01/el-ramon-i-el-gas.html

Diners de butxaca (l'Elisabet)
http://horitzontal.blogspot.com/2019/01/diners-de-butxaca-lelisabet.html

Sense novetats als serveis de psiquiatria
https://horitzontal.blogspot.com/2019/01/sense-novetats-als-serveis-de.html

El Revolt de les Monges - 5

Fa unes quatre setmanes vaig tornar a passar pel Revolt de les Monges i vaig tenir una alegria: havien desaparegut les pintades poca-soltes fetes (uns mesos abans) damunt del petit monument en record de les cinc monges assassinades el 1936 (1). La neteja a més estava ben feta, cosa que no era fàcil perquè la pedra és granelluda.

M'imagino que la neteja no l'han dut a terme els responsables de les pintades, perquè suposo que si estan tan enfeinats pintant no es poden dedicar a despintar... Suposo que la neteja la deu haver realitzat el departament "competent en la matèria" del Districte de Sarrià - Sant Gervasi.

Ahir hi vaig tornar a passar i vaig veure que de moment no ha sigut objecte de més actes de vandalisme. A veure si dura, perquè a banda del mal d'ulls que feien les pintades en un lloc així, les neteges òbviament tenen un cost (de manera que el que s'ha d'invertir a causa del gamberrisme s'ha de restar d'altres bandes).

--
(1)
La primera vegada que vaig parlar de la història del Revolt de les Monges i de la meva indirecta i remota relació amb una d'aquelles monges assassinades va ser el 11/07/2018:
https://passavolant.blogspot.com/2018/07/el-revolt-de-les-monges.html
La darrera vegada (seguint el fil del tema de les pintades), el 28/08/2018:
https://passavolant.blogspot.com/2018/08/el-revolt-de-les-monges-4.html

El lloc d'on venim

"La Guerra Civil és la guionista de les nostres vides, és el lloc d'on venim tots." Víctor-M. Amela (1)

Hilari Raguer fa uns mesos va publicar a La Vanguardia (19/8/2018) un article titulat "Requetès a Montserrat". Amb motiu del projecte del Govern Central socialista de retirar del Valle de los Caidos les restes de Franco, es veu que algú (no vaig seguir la notícia) va aprofitar per reivindicar que els cossos dels soldats del Terç de Requetès de Montserrat morts durant la Guerra Civil i enterrats a Montserrat, també fossin retirats. Hilari Raguer deia, crec que assenyadament, que no tenia res a veure una cosa amb l'altra. (2)

A continuació, però, per tal de defensar la seva argumentació, Hilari Raguer es ficava en un embolic. Del tot absurd i innecessari, perquè no li calia empantanegar-se com ho feia. Parlant dels combatents a la Guerra Civil, deia:

"Molts, ni que haguessin de combatre en un o l'altre exèrcit, no s'identificaven amb cap de les dues Espanyes. (...) Els de la cripta de Montserrat no havien volgut la guerra (...) Però amb la revolució desencadenada després del fracàs dels militars revoltats (...) els 'fejocistes' (...) i altres joves catòlics eren caçats com conills (...) Els qui van poder van passar la frontera amb penes i treballs i a l'altra banda, trobant-se en edat militar, abans de dissoldre's en cap unitat de l'exèrcit regular, es van inscriure al Terç de Montserrat (...) però eren de la tercera Espanya."

Primer diu que hi havia uns joves catòlics que no volien la guerra, i que quan comença han de fugir per salvar les seves vides. Fins aquí tot correcte. Però llavors diu que "després de passar la frontera i trobant-se en edat militar", s'allisten al bàndol franquista.

A veure, no és veritat "que passen la frontera", en singular, ja que en passen dues, la primera per salvar la vida, cap a França, i la segona per afegir-se als militars sublevats. Per tant, aquells joves ja no eren "de la tercera Espanya" que ell diu, sinó de la dels sublevats, i la seva motivació principal ja no era salvar la vida (si ho fos, s'haurien quedat a França), sinó jugar-se-la allistant-se.

Ho repeteixo: si realment haguessin sigut d'aquesta tercera Espanya que diu Hilari Raguer, s'haurien mantingut al marge de la guerra. I el que diu Hilari Raguer, com a argument justificador, "que es trobaven en edat militar", és una mena d'acudit. Per partida doble. Primer, perquè l'opció de ser pròfugs o desertors òbviament la tenien (i quedant-se a França no corrien perill). I segon, perquè si la motivació era la de "trobar-se en edat militar", podien haver-se presentat a files des de bon començament, quan els van cridar a la zona republicana. Part d'aquells joves cristians no van ser perseguits per les seves creences, sinó pel fet aquest de no presentar-se quan van ser cridats a files. (3)

"La tercera Espanya" no era la d'aquells joves, sinó la d'aquells altres joves o no joves que, amagats o exiliats, en cap moment no van agafar un fusell. Per exemple, els que només van passar la frontera "una vegada". O els que no la van passar mai i es van estar tota la guerra amagats.

Les guerres són molt complicades, la majoria de gent no les vol (sobretot les dones, "la meitat de la gent", no en són partidàries; el problema són els homes, carregats de testosterona...). Comencen les guerres i tot s'accelera i desgavella, i la gent llavors intenta sobreviure, procura fer el que li sembla o pot, i sovint tot és un desastre, immens, de por, sofriments, fanatismes, embogiments, cementiris, dols... De manera que els judicis posteriors són sempre complicats i arriscats.

Per descomptat és necessari parlar de totes les complexitats, impotències, pors, contradiccions, valenties, covardies, etc. que acompanyen els conflictes bèl.lics. Però el que no està bé és, quan se'n parla, fer trampa. I Hilari Raguer en aquest article des del meu punt de vista fa trampa. Ell sabrà per què. (4)

--
(1) Citat per Llucia Ramis a "El lloc d'on venim", La Vanguardia, 22/12/2019
(2) Dic que "crec que assenyadament" perquè tinc entès que a la cripta de Montserrat no s'hi fa cap mena d'acte reivindicatiu; si no fos així, això d'assenyadament seria més discutible.
(3) Per exemple, el meu pare.
(4) Josep Playà, en un article a La Vanguardia ("Homenatge a Hilari Raguer", 17/9/2018) cita aquestes paraules d'Hilari Raguer: "Jo no pretenc ser imparcial. Pretenc només ser honest." I jo per la meva banda no qüestiono les valuoses aportacions i el prestigi com a historiador d'Hilari Raguer, però crec que com qualsevol altra persona, quan exerceix com a opinador les seves opinions s'han d'aguantar per elles mateixes, no pel seu prestigi global.