Saltant d'aquí cap allà

Saltant com una puça d'un tema a un altre, quan escric tinc la sensació de, amb aquests salts i intermitències, protegir-me del fet d'estar, potser, pendent de les eventuals expectatives o reaccions de qui pugui llegir el que escric.

Aquesta arbitrarietat i alternança (de temes i registres) em protegeix una mica de mi mateix (sé que sóc fràgil i influenciable). M'allibera de les meves pròpies pors i censures: escrigui bé o malament (el com), poca-soltades o coses més enraonades (el què), amb aquesta opció de les temàtiques canviants tinc la sensació de poder fer bastant el que em dóna la gana. Sense estar pendent (o procurant no estar-ho massa) de les eventuals opinions dels altres (o potser desencisos, indignacions...).

Aquesta opció de la dispersió temàtica (aquests salts com si fos una llagosta de rostolls literaris), conforma un petit caos autoprotector, a dins del qual m'hi sento de manera confortable.

Una altra explicació d'aquest passejar d'un tema a un altre és la meva dificultat per ser sistemàtic, per perseverar en un mateix projecte i esforç: el cert és que la rutina de vegades (i de vegades sovint) se'm fa carregosa. És un defecte o característica que m'acompanya des de petit.