L'estampa

Vaig pel carrer i a una cantonada veig un home d'uns quaranta anys que em mira alhora que m'allarga la mà amb una estampa de la Mare de Déu. Amb el dubte de quina és la seva intenció, li pregunto si l'estampa és per a mi, i em diu que sí. Li dic que gràcies (m'agraden les estampes religioses), i estic content perquè veig que ell ho està, perquè li he acceptat l'estampa: somriu, amb una cara a mitges il.luminada, trista i despistada (una cara, i això també m'entendreix, semblant a la de la Mare de Déu de l'estampa).

Després segueixo el meu camí, perquè el Raimon m'està esperant (viu a la vora), i quan li explico la història de l'estampa sap bé de qui li parlo. Em diu que l'Alejandro, aquest és el seu nom, va passar una etapa llarga i molt dolenta a causa de les drogues, que prenia de tot i en grans quantitats, i que va acabar en l'absoluta indigència i vivint al carrer. Però que ara ja fa uns anys que no consumeix res, que viu amb la seva mare i que la seva principal ocupació és aquesta, repartir estampes de la Mare de Déu.

L'Explicació del Raimon sembla versemblant, tot i que alhora penso que ves a saber. Perquè el mateix dia, mentre parlo amb el Raimon, quan li pregunto com li van les coses a ell, em diu que malament, perquè una amiga que tenia ara no vol saber res d'ell.

Com que veig que li ve de gust parlar-ne, n'hi demano detalls, i llavors es comença a embolicar la cosa. Em diu que la tal (no en recordo el nom) és filla del Kennedy, "sí, aquell americà que van assassinar", afegeix. Diu que la va conèixer fa uns dos anys, a Benidorm, i que ella ("la filla del Kennedy", m'ho repeteix), el va acollir a casa seva durant unes setmanes, fins que ell va decidir tornar cap aquí, perquè llavors no veia clara aquella relació.

Al Raimon de vegades li passa això, que sembla que té algun curtcircuit o que se li fonen els ploms. De vegades ell mateix ho reconeix, diu que el seu cap no sempre rutlla bé, des que fa molts anys li va passar un camió pel damunt. I això del camió sí que és cert.

Més tard, quan arribo a casa, em miro bé l'estampa, i llavors penso que l'explicació del Raimon sobre l'Alejandro pot ser veritat, com a mínim en part. Perquè l'estampa l'ha editat la Comunitat del Cenacle.

Aquesta comunitat la va fundar la monja italiana Elvira Petrozzi el 1983, i s'ha anat estenent per diferents països. Consta de grups d'oració que tenen l'objectiu de pregar perquè les persones enganxades a les drogues les deixin i trobin a Déu. Alhora, ofereix espais o cases a les persones enganxades, per tal que a través de l'oració, el treball i la companyonia puguin deixar els consums.

Pel que sé, la gent que hi ha passat en parla bé, i segons diuen l'índex de rehabilitacions és elevat, i això que no compten amb l'ajuda de professionals de la salut mental ni fan servir medicacions.

Jo, que sóc del tot descregut, penso que és possible que sigui així, que sigui un sistema efectiu, si més no per a algunes persones. Perquè al capdavall en aquests casos el més determinant és trobar un sentit a la vida, el que sigui però fort. I òbviament, la fe sobrenatural, la creença en Déu omnipotent, misericordiós i que vetlla per nosaltres, és un gran sentit. I encara més gran i sòlid si està acompanyat per la figura de la Mare de Déu, compassiva i intercessora.

"Els camins del Senyor són un misteri", i els de la sortida del món de les drogues sens dubte també.