La meva mare: els inicis de la bipolaritat

Llegir llibres que ja tenen uns quants anys sovint és molt educatiu, perquè et fa adonar del que ha costat arribar a les hipòtesis o certeses (o presumptes certeses) amb les que ens movem avui. I ens fa ser prudents (o ens hauria de fer-ho ser) en pensar el que pensaran d'algunes de les nostres certeses actuals les generacions futures.

Els llibres d'aquesta mena en general no els busco, però de vegades me'n trobo per casualitat, ja sigui tafanejant a alguna biblioteca, a alguna llibreria de vell o, fins i tot, mirant els que hi ha a algun punt de reciclatge. De vegades en fullejo algun i no hi trobo res que em cridi l'atenció, i de vegades sí; es el cas, per exemple, del llibre de Le Moal, "El niño excitado y deprimido" (1), del que ja n'he parlat, en el que s'esmenta la utilitat dels electroxocs i la insulinoteràpia en casos de depressions infantils.

Els llibres antics de vegades et sorprenen pels anacronismes que contenen, i d'altres vegades pel moderns que són. I de vegades per les dues coses alhora, com aquest de Le Moal, que en part és anacrònic i en part modern. Per exemple, a més de la opinió sobre els electroxocs infantils inclou una descripció molt afinada de la bipolaritat, tant de manera global com en concret pel que fa a les característiques de les fases maníaca i depressiva.

Per tant, tenim que en un llibre de caràcter divulgatiu de l'any 1960 es descriu molt bé el trastorn bipolar, cosa que d'altra banda segur que no era cap excepció, és a dir, que llavors descripcions acurades de la bipolaritat no era difícil trobar-ne, ja fos en assajos adreçats a especialistes o en publicacions de caràcter divulgatiu, perquè la bipolaritat estava recollida des de principis del segle XX en la classificació de les malalties mentals de Kraepelin (i se'n coneixia l'existència des de molt abans; per exemple, sembla que Jules Baillarger en va fer la primera descripció moderna al voltant del 1850, però és que Areteo de Capadòcia ja n'havia parlat... durant el segle primer abans de Crist!).

Vaja, que als anys seixanta la bipolaritat no era cap malaltia desconeguda. I resulta que va ser llavors, a principis  dels anys seixanta, quan es van començar a manifestar els primers problemes "d'oscil.lacions emocionals" de la meva mare (crec que llavors tenien més pes les depressions que les eufòries). I una de les coses que la meva mare de gran explicava era que els primers metges que la van visitar ni tan sols entenien el que li passava. Deia ella que llavors molts metges desconeixien les característiques de la bipolaritat i de les depressions unipolars. De fet, abans no la van derivar al primer psiquiatra crec que va passar per diferents especialistes d'altres àmbits, que intentaven identificar anèmies o d'altres disfuncions orgàniques (crec que això va durar anys).

La meva mare de vegades era bastant exagerada, i per tant cal contextualitzar en aquest "marc d'exageracions" algunes de les seves afirmacions. Tanmateix, de vegades l'encertava, i a mi no em costa acceptar que quan deia això de la ignorància dels primers metges que la van visitar (pel que fa a la bipolaritat i les depressions), sinó tota, en tenia bastanta, de raó. De fet, la meva experiència (no com a malalt, però sí com a familiar o amic de malalts), en part és semblant. I en el meu cas amb l'agreujant que les meves experiències són molt més recents, quan se suposa que amb el pas dels anys aquesta falta de formació dels professionals de la salut s'hauria d'haver solucionat. Però dissortadament, de vegades no és així.

--
(1) P. Le Moal. El niño excitado y deprimido. Editorial Luis Miracle, 1960