Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2016/04/si-et-fas-gran.html
28 d’abr. 2016
19 d’abr. 2016
No saltis!
Pa, cacauets, poma i aigua. Dino assegut a un banc, al costat de l'entrada de l'església del monestir de Sant Cugat. Fa sol i mig banc queda protegit per l'ombra d'un arbre. Al davant, l'esplèndida rosassa de la façana de l'església. Al fons, els turons descendents de Collserola de la banda de Cerdanyola. El cel d'un blau molt viu. Un bon dinar, un esplèndid dinar.
Arriba una dona amb un nen d'uns tres anys. Deuen ser mare i fill, s'assemblen. Ell va d'aquí cap allà, sense saber massa què fer. Ella mentrestant mira el mòbil, escriu amb el mòbil, parla amb el mòbil. De tant en tant clava un cop d'ull al fill. Una de les vegades el veu a la vora i li comença fer fotos. No una, un munt. Després torna a parlar per telèfon, a enviar missatges... Està asseguda a uns quinze o vint metres del meu banc, al mur baix que separa l'espai del davant de l'església dels antics horts de la dreta.
Ara el nen ha pujat dos graons de la plataforma de la creu de terme solitària que hi ha plantada allí al mig. La mare se n'adona i el seu instint maternal s'activa: "Vigila, no saltis!" Després torna al seu mòbil.
El nen no havia fet cap gest de voler saltar, senzillament mirava d'entretenir-se pujant i baixant els graons. I si hagués saltat no li hauria passat res. I si hagués caigut tampoc, potser s'hauria fet alguna rascada i hauria trencat la monotonia. Hauria tingut alguna cosa per explicar, i a més segurament hauria aprés a saltar millor.
És probable que aviat li regalin un mòbil, i llavors ja estarà tot el dia distret. Sense destorbar ni preocupar la seva mare fent corredisses "o pujant de manera imprudent dos graons".
Arriba una dona amb un nen d'uns tres anys. Deuen ser mare i fill, s'assemblen. Ell va d'aquí cap allà, sense saber massa què fer. Ella mentrestant mira el mòbil, escriu amb el mòbil, parla amb el mòbil. De tant en tant clava un cop d'ull al fill. Una de les vegades el veu a la vora i li comença fer fotos. No una, un munt. Després torna a parlar per telèfon, a enviar missatges... Està asseguda a uns quinze o vint metres del meu banc, al mur baix que separa l'espai del davant de l'església dels antics horts de la dreta.
Ara el nen ha pujat dos graons de la plataforma de la creu de terme solitària que hi ha plantada allí al mig. La mare se n'adona i el seu instint maternal s'activa: "Vigila, no saltis!" Després torna al seu mòbil.
El nen no havia fet cap gest de voler saltar, senzillament mirava d'entretenir-se pujant i baixant els graons. I si hagués saltat no li hauria passat res. I si hagués caigut tampoc, potser s'hauria fet alguna rascada i hauria trencat la monotonia. Hauria tingut alguna cosa per explicar, i a més segurament hauria aprés a saltar millor.
És probable que aviat li regalin un mòbil, i llavors ja estarà tot el dia distret. Sense destorbar ni preocupar la seva mare fent corredisses "o pujant de manera imprudent dos graons".
15 d’abr. 2016
Sempre el dubte
Sempre el dubte,
entre a o b,
entre cap aquí o cap allà,
entre fred o calent,
entre del dret o del revés,
entre blanc o negre...
Sempre el dubte.
I la frustració:
perquè si tria a,
després enyora b,
si tira cap aquí,
després enyora cap allà...
La bona opció sempre és
la que no ha triat!
entre a o b,
entre cap aquí o cap allà,
entre fred o calent,
entre del dret o del revés,
entre blanc o negre...
Sempre el dubte.
I la frustració:
perquè si tria a,
després enyora b,
si tira cap aquí,
després enyora cap allà...
La bona opció sempre és
la que no ha triat!
13 d’abr. 2016
11 d’abr. 2016
Pensar globalment, actuar localment
Assemblea d'una important associació dedicada als drets humans. Ordre del dia: aprovació de l'acta de l'anterior assemblea, balanç de l'últim exercici, presentació del nou pla d'acció, dels pressupostos...
Durant l'estona dedicada a l'economia (no entenc gairebé res, no perquè no s'expliqui bé el tema sinó a causa de les meves limitacions en aquest àmbit) surto un moment a fer un riu.
Sorpresa desagradable, la tassa del vàter està bruta. Per sort, hi ha tot el que cal: escombreta, paper i l'aigua de la cisterna baixa abundant. Ho deixo net.
Penso que no anem bé. Trobar-se el vàter net és un dret humà? A més de drets, hi ha també deures? Ho comento quan arribi el torn de precs i preguntes?
Durant l'estona dedicada a l'economia (no entenc gairebé res, no perquè no s'expliqui bé el tema sinó a causa de les meves limitacions en aquest àmbit) surto un moment a fer un riu.
Sorpresa desagradable, la tassa del vàter està bruta. Per sort, hi ha tot el que cal: escombreta, paper i l'aigua de la cisterna baixa abundant. Ho deixo net.
Penso que no anem bé. Trobar-se el vàter net és un dret humà? A més de drets, hi ha també deures? Ho comento quan arribi el torn de precs i preguntes?
6 d’abr. 2016
El rei del nas vermell
Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell.
Quan venien dignataris estrangers,
com que el pis del rei era petit (de protecció oficial),
feia les recepcions a la plaça.
Allí, si s'esqueia, obsequiava els visitants
amb un got d'aigua de la font.
O de gasosa del super de la cantonada,
quan el personatge era de molta categoria
(la gasosa estava inclosa en la partida extra
de despeses de representació,
de manera que calia guardar el tiquet de compra).
El rei tenia el nas vermell no perquè bebès vi de tetrabric
(que era l'únic que s'hauria pogut pagar),
sinó perquè passava fred.
A més del nas vermell,
també tenia penellons a les mans i a les orelles.
Com que el sou de rei era escàs,
sovint no arribava a final de mes:
estava escurat, feia mesos que no pagava les factures
i li havien tallat el gas i la llum.
A l'hivern casa seva era com una nevera.
I a l'estiu com un forn,
perquè quan feia calor
no es podia permetre l'aire condicionat.
Era el rei del nas vermell a l'hivern,
i el rei de la samarreta suada a l'estiu.
Això sí, era un rei molt estimat,
perquè els seus súbdits eren com ell:
tots amb el nas vermell a l'hivern
i la samarreta suada a l'estiu.
Quan venien dignataris estrangers,
com que el pis del rei era petit (de protecció oficial),
feia les recepcions a la plaça.
Allí, si s'esqueia, obsequiava els visitants
amb un got d'aigua de la font.
O de gasosa del super de la cantonada,
quan el personatge era de molta categoria
(la gasosa estava inclosa en la partida extra
de despeses de representació,
de manera que calia guardar el tiquet de compra).
El rei tenia el nas vermell no perquè bebès vi de tetrabric
(que era l'únic que s'hauria pogut pagar),
sinó perquè passava fred.
A més del nas vermell,
també tenia penellons a les mans i a les orelles.
Com que el sou de rei era escàs,
sovint no arribava a final de mes:
estava escurat, feia mesos que no pagava les factures
i li havien tallat el gas i la llum.
A l'hivern casa seva era com una nevera.
I a l'estiu com un forn,
perquè quan feia calor
no es podia permetre l'aire condicionat.
Era el rei del nas vermell a l'hivern,
i el rei de la samarreta suada a l'estiu.
Això sí, era un rei molt estimat,
perquè els seus súbdits eren com ell:
tots amb el nas vermell a l'hivern
i la samarreta suada a l'estiu.
1 d’abr. 2016
El Rei
El Rei cobra el salari mínim interprofessional,
viu en un pis de cinquanta metres quadrats
i es desplaça per la ciutat en metro o autobús.
Si ha d'anar més lluny, hi va en tren o cotxe de línia
(en AVE no, el seu pressupost no li ho permet).
Les seves filles van a una escola pública
i a l'hora del pati aprenen molts idiomes.
Si algú de la família està malalt va al CAP del barri.
I si ha d'anar a un especialista
o li han de fer alguna intervenció
assumeix pacientment les llistes d'espera.
El Rei no necessita criats, a casa seva ell i la reina cuinen,
freguen, planxen, netegen els vàters, fan els llits...
són molt bons reis.
De guardaespatlles tampoc no en necessiten,
perquè ningú té cap interès en liquidar-los.
Ni en segrestar-los,
perquè amb el seu sou mínim interprofessional
no podrien pagar cap rescat.
Si algun cop el Rei no arriba a final de mes pot anar,
com tothom que ho necessiti, a fer cua al Banc d'Aliments
(si és l'hivern i té fred, també pot anar al rober de la parròquia).
I si es cansa de fer de rei ningú l'obliga a seguir.
Pot plegar quan vulgui, no és cap problema.
Perquè quan cal un rei nou es fa una convocatòria oberta
i es publica al Butlletí Oficial de l'Estat,
amb tots el requisits requerits
i el detall de les condicions laborals.
El sou de rei és migrat,
però com que hi ha qui de sou no en té cap,
sempre hi ha candidats.
És clar, a canvi del sou mínim interprofessional que cobra,
el Rei ha de treballar una mica, ha de donar exemple.
Una de les seves competències és inaugurar coses,
deixar-se fotografiar pels reporters (i reporteres)
de les revistes del cor i passejar pels mercats i els carrers.
La gent, quan el veu,
aprofita l'ocasió i se li queixa de les retallades de pensions,
de l'escalada dels preus, de les llistes d'espera, etc.
Llavors, afligit, el Rei diu:
"Faig tot el que puc, sóc el primer interessat en què millori la situació".
I la gent el creu, no com els reis que teníem abans,
que vivien com vivien, ens costaven el que ens costaven...
i no eren més útils que aquest que només cobra
el salari mínim interprofessional.
viu en un pis de cinquanta metres quadrats
i es desplaça per la ciutat en metro o autobús.
Si ha d'anar més lluny, hi va en tren o cotxe de línia
(en AVE no, el seu pressupost no li ho permet).
Les seves filles van a una escola pública
i a l'hora del pati aprenen molts idiomes.
Si algú de la família està malalt va al CAP del barri.
I si ha d'anar a un especialista
o li han de fer alguna intervenció
assumeix pacientment les llistes d'espera.
El Rei no necessita criats, a casa seva ell i la reina cuinen,
freguen, planxen, netegen els vàters, fan els llits...
són molt bons reis.
De guardaespatlles tampoc no en necessiten,
perquè ningú té cap interès en liquidar-los.
Ni en segrestar-los,
perquè amb el seu sou mínim interprofessional
no podrien pagar cap rescat.
Si algun cop el Rei no arriba a final de mes pot anar,
com tothom que ho necessiti, a fer cua al Banc d'Aliments
(si és l'hivern i té fred, també pot anar al rober de la parròquia).
I si es cansa de fer de rei ningú l'obliga a seguir.
Pot plegar quan vulgui, no és cap problema.
Perquè quan cal un rei nou es fa una convocatòria oberta
i es publica al Butlletí Oficial de l'Estat,
amb tots el requisits requerits
i el detall de les condicions laborals.
El sou de rei és migrat,
però com que hi ha qui de sou no en té cap,
sempre hi ha candidats.
És clar, a canvi del sou mínim interprofessional que cobra,
el Rei ha de treballar una mica, ha de donar exemple.
Una de les seves competències és inaugurar coses,
deixar-se fotografiar pels reporters (i reporteres)
de les revistes del cor i passejar pels mercats i els carrers.
La gent, quan el veu,
aprofita l'ocasió i se li queixa de les retallades de pensions,
de l'escalada dels preus, de les llistes d'espera, etc.
Llavors, afligit, el Rei diu:
"Faig tot el que puc, sóc el primer interessat en què millori la situació".
I la gent el creu, no com els reis que teníem abans,
que vivien com vivien, ens costaven el que ens costaven...
i no eren més útils que aquest que només cobra
el salari mínim interprofessional.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
