No saltis!

Pa, cacauets, poma i aigua. Dino assegut a un banc, al costat de l'entrada de l'església del monestir de Sant Cugat. Fa sol i mig banc queda protegit per l'ombra d'un arbre. Al davant, l'esplèndida rosassa de la façana de l'església. Al fons, els turons descendents de Collserola de la banda de Cerdanyola. El cel d'un blau molt viu. Un bon dinar, un esplèndid dinar.

Arriba una dona amb un nen d'uns tres anys. Deuen ser mare i fill, s'assemblen. Ell va d'aquí cap allà, sense saber massa què fer. Ella mentrestant mira el mòbil, escriu amb el mòbil, parla amb el mòbil. De tant en tant clava un cop d'ull al fill. Una de les vegades el veu a la vora i li comença fer fotos. No una, un munt. Després torna a parlar per telèfon, a enviar missatges... Està asseguda a uns quinze o vint metres del meu banc, al mur baix que separa l'espai del davant de l'església dels antics horts de la dreta.

Ara el nen ha pujat dos graons de la plataforma de la creu de terme solitària que hi ha plantada allí al mig. La mare se n'adona i el seu instint maternal s'activa: "Vigila, no saltis!" Després torna al seu mòbil.

El nen no havia fet cap gest de voler saltar, senzillament mirava d'entretenir-se pujant i baixant els graons. I si hagués saltat no li hauria passat res. I si hagués caigut tampoc, potser s'hauria fet alguna rascada i hauria trencat la monotonia. Hauria tingut alguna cosa per explicar, i a més segurament hauria aprés a saltar millor.

És probable que aviat li regalin un mòbil, i llavors ja estarà tot el dia distret. Sense destorbar ni preocupar la seva mare fent corredisses "o pujant de manera imprudent dos graons".