En lloc de còpies de seguretat,
potser hauríem de fer còpies d'inseguretat.
I així, amb una mica de sort,
podríem perdre accidentalment
el que hem anat fent,
el que hem anat acumulant,
tot el nostre historial
(molta palla, molta pols,
més aviat poc gra).
I llavors, alliberats d'aquest llast,
amb el cap més ventilat
anar una mica més lleugers per la vida.
28 de set. 2014
19 de set. 2014
18 de set. 2014
15 de set. 2014
Més ratolins
Em trobo pel carrer la meva veïna, aquest cop aturada a una cantonada, xerrant amb l'amiga seva que fa uns dies li va aconsellar que li posés formatge al ratolí, "perquè així vindria i es menjaria el verí". Fent broma, li dic que ja està bé, que no li doni mals consells a la meva veïna, perquè se la creu, en fa cas i al final s'atabala. I ella, rient ja abans de començar a parlar m'explica que si li poses una bola de formatge al ratolí, llavors ve, i cada dia en va rosegant una mica, fins que se l'acaba, i que "això és com el glaucoma, que asseca el nervi i et quedes cec".
Em quedo bocabadat amb l'explicació, i li pregunto si l'objectiu és matar el ratolí provocant-li glaucoma i que, així, cec, ja no trobi el menjar i es mori. I llavors ella em pregunta si els ratolins pugen escales, i li dic que les pugen i les baixen, i ella em diu que el seu fill ha vist el ratolí que tenen a casa seva al pis de dalt, o que ves a saber, potser és un altre ratolí, no és el del pati.
El cas és que embolicats amb les boles de formatge, el glaucoma, les escales i les famílies de ratolins no aclarim res. Fins que la meva veïna hi fica cullerada dient: "No t'hi esforcis, no l'atraparàs mai". I veig que és cert, que més val que m'aconformi amb les rialles i renunciï a aclarir res.
Amb més de vuitanta anys les dues, l'amiga té una vitalitat desbordant, parla com una metralladora, enfilant una explicació estrambòtica rere l'altra. Té el cap molt ben endreçat, és molt llesta, i també ens explica el motiu de tot plegat, que d'altra banda no és cap novetat, perquè ella sempre és així: "Ho veieu? Ja ens hem fet un tip de riure, és la millor manera de començar el dia!"
I riure val a dir que riem. I alhora jo em quedo sense aclarir "si al seu ratolí també li posa formatge, perquè vingui a menjar-se el verí" (tal com li aconsellava a la meva veïna). L'única pista que aconsegueixo és aquesta: em diu que el seu fill "també li diu el mateix que jo li he dit". Però després de tants desvariejos ja no sé de què parla, ni el que jo li he dit exactament, o el que ella es pensa que li he dit... O potser ho sap tot molt bé, i s'ho ha passat encara més bé prenent-me el pel i fent-nos riure a tots (és el més probable). Rient ella per partida doble, conscient que alhora ens deixa amb la incertesa de com gestiona el ratolí "que fa setmanes que tomba per casa seva".
Em quedo bocabadat amb l'explicació, i li pregunto si l'objectiu és matar el ratolí provocant-li glaucoma i que, així, cec, ja no trobi el menjar i es mori. I llavors ella em pregunta si els ratolins pugen escales, i li dic que les pugen i les baixen, i ella em diu que el seu fill ha vist el ratolí que tenen a casa seva al pis de dalt, o que ves a saber, potser és un altre ratolí, no és el del pati.
El cas és que embolicats amb les boles de formatge, el glaucoma, les escales i les famílies de ratolins no aclarim res. Fins que la meva veïna hi fica cullerada dient: "No t'hi esforcis, no l'atraparàs mai". I veig que és cert, que més val que m'aconformi amb les rialles i renunciï a aclarir res.
Amb més de vuitanta anys les dues, l'amiga té una vitalitat desbordant, parla com una metralladora, enfilant una explicació estrambòtica rere l'altra. Té el cap molt ben endreçat, és molt llesta, i també ens explica el motiu de tot plegat, que d'altra banda no és cap novetat, perquè ella sempre és així: "Ho veieu? Ja ens hem fet un tip de riure, és la millor manera de començar el dia!"
I riure val a dir que riem. I alhora jo em quedo sense aclarir "si al seu ratolí també li posa formatge, perquè vingui a menjar-se el verí" (tal com li aconsellava a la meva veïna). L'única pista que aconsegueixo és aquesta: em diu que el seu fill "també li diu el mateix que jo li he dit". Però després de tants desvariejos ja no sé de què parla, ni el que jo li he dit exactament, o el que ella es pensa que li he dit... O potser ho sap tot molt bé, i s'ho ha passat encara més bé prenent-me el pel i fent-nos riure a tots (és el més probable). Rient ella per partida doble, conscient que alhora ens deixa amb la incertesa de com gestiona el ratolí "que fa setmanes que tomba per casa seva".
6 de set. 2014
5 de set. 2014
Tot el que he escrit és una tonteria
Tot el que he escrit és una tonteria.
També tot el que he dibuixat,
pensat, dit o fet.
Em sembla tot irrellevant,
com les petjades d'un anònim escarabat
damunt d'un terra empolsegat.
No estic deprimit,
crec que és només serena lucidesa.
També tot el que he dibuixat,
pensat, dit o fet.
Em sembla tot irrellevant,
com les petjades d'un anònim escarabat
damunt d'un terra empolsegat.
No estic deprimit,
crec que és només serena lucidesa.
4 de set. 2014
Explicar anècdotes
Per l'Avinguda del Tibidabo puja una limusina llarguíssima. Sense aparcar, s'atura i en baixen dues noies, amb unes minifaldilles que amb prou feines els tapen les calces. Se les baixen, les calces, i ajupides es posen a pixar al mig de la vorera, indiferents a la poca gent que passa. Quan acaben, tranquil.lament, es pugen les calces, s'estiren una mica la minifaldilla i tornen a la limusina.
S'espatlla el tren a una isolada estació. Ve un autobús a recollir els passatgers; és l'estiu, primera hora de la tarda, i fa calor de valent. L'aire condicionat de l'autobús no funciona. Més ben dit, funciona al revés: en lloc de refrigerar escalfa. Diu el conductor que no es pot aturar, perquè si l'atura l'autobús no funciona. És un autobús molt modern, i naturalment no té finestres. L'alternativa és ficar-se a dins d'aquell forn o quedar-se a l'estació solitària i incomunicada. El trajecte dura mitja hora, de sauna, mareig i mal de cap. Gràcies al sofisticat sistema informàtic desgavellat del moderníssim autocar sense finestres.
Estic al poble. Al sortir de casa em trobo la veïna. Viu sola, és una dona gran amb la que tinc molt bona relació. Fem petar la xerrada. M'explica que a la cuina hi té un ratolí i que, tot i haver-li posat verí, no es mor. Li dic que amb tres dies de verí el ratolí hauria de quedar fregit, i ella em diu que ja en fa vuit. Entrem a casa seva, anem a la cuina i m'ensenya l'armari per on es passeja el ratolí. Allí, junt amb el verí, i tot envoltat de cagallons, hi ha també mig tomàquet i un paquet rosegat de pa ratllat. Desconcertat, li pregunto què hi fa, aquell mejar, i em diu que una altra veïna, que també té ratolins, li ha dit que ho posés, perquè així el ratolí vindria i es menjaria el verí.
Tots tenim anècdotes per explicar. Però a qui li interessen? A la majoria de gent el que li interessa no és llegir o escoltar anècdotes dels altres, sinó explicar les pròpies.
Quins embolics...
S'espatlla el tren a una isolada estació. Ve un autobús a recollir els passatgers; és l'estiu, primera hora de la tarda, i fa calor de valent. L'aire condicionat de l'autobús no funciona. Més ben dit, funciona al revés: en lloc de refrigerar escalfa. Diu el conductor que no es pot aturar, perquè si l'atura l'autobús no funciona. És un autobús molt modern, i naturalment no té finestres. L'alternativa és ficar-se a dins d'aquell forn o quedar-se a l'estació solitària i incomunicada. El trajecte dura mitja hora, de sauna, mareig i mal de cap. Gràcies al sofisticat sistema informàtic desgavellat del moderníssim autocar sense finestres.
Estic al poble. Al sortir de casa em trobo la veïna. Viu sola, és una dona gran amb la que tinc molt bona relació. Fem petar la xerrada. M'explica que a la cuina hi té un ratolí i que, tot i haver-li posat verí, no es mor. Li dic que amb tres dies de verí el ratolí hauria de quedar fregit, i ella em diu que ja en fa vuit. Entrem a casa seva, anem a la cuina i m'ensenya l'armari per on es passeja el ratolí. Allí, junt amb el verí, i tot envoltat de cagallons, hi ha també mig tomàquet i un paquet rosegat de pa ratllat. Desconcertat, li pregunto què hi fa, aquell mejar, i em diu que una altra veïna, que també té ratolins, li ha dit que ho posés, perquè així el ratolí vindria i es menjaria el verí.
Tots tenim anècdotes per explicar. Però a qui li interessen? A la majoria de gent el que li interessa no és llegir o escoltar anècdotes dels altres, sinó explicar les pròpies.
Quins embolics...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
