Surto de casa i dues cantonades més enllà, a un banc, trobo una bossa amb un cartró de quatre flams, caducats el dia abans. La setmana anterior, també al barri, a una altra bossa hi vaig trobar un altre cartró amb tres terrines de xocolata amb nata, caducades feia cinc dies. Quan em menjo els flams els trobo boníssims, exquisits, igual que la xocolata amb nata uns dies abans.
Durant aquests dies també trobo una altra bossa, aquesta amb salsitxes de francfurt ben envasades, caducades feia mitja setmana. En aquest cas, a més, anaven acompanyades de cinc panets d'aquests allargats que és costum fer servir per menjar-se les salsitxes, tot un detall per part de qui va deixar la bossa al carrer. Per acabar-ho d'arrodonir, resulta que a casa hi tinc mostassa, de manera que ja ensalivo pensant en el festí que m'espera al migdia.
Per sort el dia que arreplego les salsitxes a casa no hi dina la meva companya, de manera que me les puc menjar tranquil.lament, sense haver-me de preocupar per les seves previsibles objeccions. Dic tranquil.lament i seria més exacte dir joiosament: les assaboreixo amb veritable delectació.
Evidentment, les terrines, els flams i les salsitxes són aliments de proximitat: tot ho he trobat pels carrers del voltant de casa. Més proximitat, impossible (bé, fa uns mesos em vaig trobar dues barres de pa damunt les bústies de la porteria de casa, encara més a la vora).
A banda de menjar aliments de proximitat, una altra de les recomanacions dels experts en nutrició és menjar variat, i aquestes esporàdiques troballes hi contribueixen. Jo ho noto, que em van bé aquestes aportacions complementàries.
Després d'uns dies de vida urbana torno a agafar el tren i me'n vaig uns dies al poble. El mateix dia que hi arribo, a mitja tarda surto a tombar per les vinyes. Ja fa dies que es va acabar la verema, els pàmpols dels ceps comencen a marronejar i alguns ja cauen. Amb aquesta esclarissada de pàmpols, és més fàcil veure els bagots que han quedat, o fins i tot algun raïm sencer que no van veure els veremadors. A l'hora de collir els raïms els bagots eren molt verds, si s'haguessin collit haurien empitjorat el most, però ara han madurat i són la mar de dolços.
Després de podar els ceps, de les brocades de l'any anterior surten els nous sarments, i dels dos o tres primers nusos dels sarments surten els raïms que es veremen. Més amunt d'aquests nusos, de vegades en surten els bagots (o gotims, penjolls...), els quals, com que floreixen més tard que els raïms, també maduren més tard. Son aquests bagots els que ara puc arreplegar i assaborir, bagots de parellades, l'última varietat de raïm que es cull al poble (els bagots de macabeu i xarel.lo, les altres varietats plantades aquí, ja s'han fet malbé).
Faig un incís: com que cada vegada hi ha més vinyes emparralades i que es cullen amb màquina, les possibilitats de, passada la collita anar a espigolar raïms, es van reduint, perquè les màquines el que no arrepleguen ho maseguen, i es fa malbé sense que ningú ho aprofiti. És un progrés que va en contra dels espigoladors (i dels ocells, ells també espigoladors, i que es queden sense aquest recurs...). Per sort, de moment encara queden bastantes vinyes sense emparralar, que es cullen a mà i en les quals sempre hi queda algun raïm despistat i uns quants bagots.
Seguint la passejada, més enllà m'atanso a un caqui o palossanto, tan carregat que algunes branques toquen al terra. N'hi ha un munt de ben madurs, i me'n menjo quatre o cinc. I entre els raïms i els caquis ja he sopat.
L'endemà, passo per l'hort del Carlos, dono un cop d'ull a la pila del compost i veig que hi ha patates i carbassons. Em sobta que ho hagin llençat, i entre que les patates i els carbassons acabin convertits en compost o que acabin a la meva olla, em sembla millor la segona opció, de manera que m'enduc una bossa de carbassons i una altra de patates (sempre duc bosses de plàstic a les butxaques, tant si estic al poble com a ciutat, perquè tombant no saps mai el que et pots trobar).
De vegades penso que podria escriure un bloc de gastronomia. Se m'acudeixen diferents títols: "Productes d'autèntica proximitat", "Un altre quilòmetre zero és possible", "Si no bades trobes", etc. Potser seria un bloc tonto, però n'hi ha tants, de blocs tontos sobre dietes de tota mena, gastronomies variades, rebuscats sibaritismes alimentaris, etc., que aquest segurament no desentonaria massa.
Hi pensaré...
30 d’oct. 2016
26 d’oct. 2016
Microxips al cervell
Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/10/microxips-al-cervell.html
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/10/microxips-al-cervell.html
24 d’oct. 2016
La casa
Tinc la casa que sembla un museu d'art contemporani, com si estigués plena d'obres que podrien ser perfectament del Tàpies. Parets despintades o escrostonades, amb pintures bufades, mig desintegrades i polsegoses a causa dels anys, parets esquerdades, parets parcialment desenguixades que deixen a la vista la tàpia o la pedra, amb els seus diferents matisos i textures, parets tacades de diferents humitats...
De fet, vist des d'aquest punt de vista, a casa meva tot és com un museu: la porta atrotinada del carrer, i les escales de graons desiguals, i el lavabo, i la cuina, i les canonades, i les bigues, i les finestres, i la teulada... Però ningú m'ho valora. Al contrari, la gent em diu:
-Per què no ho arregles?
Però jo valoro el que tinc: hi estic a gust, en aquesta casa, la veritat és aquesta.
Ara bé, també és cert que si amb una vareta màgica pogués convertir la meva casa en un habitatge més convencional i no tan desballestat no em doldria. Convertir-la en un habitatge de parets ben llises i emblanquinades, de terres uniformes i enrajolats (ara alguns encara són de guix), amb finestres que tanquessin totes bé, bigues que no fessin panxa, revoltons sense esquerdes, etc. Ja m'agradaria.
Però com que no tinc la vareta màgica, mentrestant aprofito i gaudeixo la casa tal com és. I encara que sembli estrany, fins i tot gaudeixo mirant-me les parets boterudes i despintades, els terres desnivellats, les bigues estintolades. Tal com ja he dit, m'hi sento bé, en aquesta casa. Tal com és. Amb les seves cicatrius, el seu desgast i el seu cansament provocat pel pas dels anys. Pel pas dels segles, perquè és una casa molt antiga (una casa de pobre, molt petita, de parets de tàpia i trespols de calç o guix...).
I si tingués un talonari (la vareta màgica econòmica) per fer totes aquestes reparacions i rentar-li la cara i l'estructura... doncs la veritat, la veritat veritable, és que no faria aquestes obres. Perquè em faria vergonya fer servir tants diners per modificar una casa que tal com està ja em serveix.
Em faria vergonya perquè crec que hi ha necessitats molt més importants. Quan em miro les meves parets despintades, i els revoltons esquerdats, i les finestres que no ajusten del tot bé, sempre penso el mateix: penso en la immensa sort que tinc de tenir una casa.
De fet, vist des d'aquest punt de vista, a casa meva tot és com un museu: la porta atrotinada del carrer, i les escales de graons desiguals, i el lavabo, i la cuina, i les canonades, i les bigues, i les finestres, i la teulada... Però ningú m'ho valora. Al contrari, la gent em diu:
-Per què no ho arregles?
Però jo valoro el que tinc: hi estic a gust, en aquesta casa, la veritat és aquesta.
Ara bé, també és cert que si amb una vareta màgica pogués convertir la meva casa en un habitatge més convencional i no tan desballestat no em doldria. Convertir-la en un habitatge de parets ben llises i emblanquinades, de terres uniformes i enrajolats (ara alguns encara són de guix), amb finestres que tanquessin totes bé, bigues que no fessin panxa, revoltons sense esquerdes, etc. Ja m'agradaria.
Però com que no tinc la vareta màgica, mentrestant aprofito i gaudeixo la casa tal com és. I encara que sembli estrany, fins i tot gaudeixo mirant-me les parets boterudes i despintades, els terres desnivellats, les bigues estintolades. Tal com ja he dit, m'hi sento bé, en aquesta casa. Tal com és. Amb les seves cicatrius, el seu desgast i el seu cansament provocat pel pas dels anys. Pel pas dels segles, perquè és una casa molt antiga (una casa de pobre, molt petita, de parets de tàpia i trespols de calç o guix...).
I si tingués un talonari (la vareta màgica econòmica) per fer totes aquestes reparacions i rentar-li la cara i l'estructura... doncs la veritat, la veritat veritable, és que no faria aquestes obres. Perquè em faria vergonya fer servir tants diners per modificar una casa que tal com està ja em serveix.
Em faria vergonya perquè crec que hi ha necessitats molt més importants. Quan em miro les meves parets despintades, i els revoltons esquerdats, i les finestres que no ajusten del tot bé, sempre penso el mateix: penso en la immensa sort que tinc de tenir una casa.
17 d’oct. 2016
Carablanca i August
Un altre Horitzontal:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/10/carablanca-i-august.html
http://horitzontal.blogspot.com.es/2016/10/carablanca-i-august.html
16 d’oct. 2016
15 d’oct. 2016
Escoltar, interpretar, inventar, recordar
Fa uns dies vaig retrobar un antic conegut, feia trenta anys que no ens veiem. Vam parlar de quan érem joves, llavors els dos més lleugers de cames (ara a ell li pesen més que a mi, ha envellit pitjor). Em refereixo en concret a les cames perquè amb la mena de vida que fèiem eren molt importants, per a ell perquè feia de pastor... i per a mi, perquè sovint eren el meu únic mitjà de transport.
Vam parlar d'aquells temps, d'anècdotes de llavors. I vam parlar també del present, de com ens anaven les coses. Em va preguntar com em guanyava ara la vida, i li vaig dir que no me la guanyava, que només la vivia, gràcies a que quan els meus pares van morir em van tocar uns diners d'herència que em van anar (i encara em segueixen anant) la mar de bé. Llavors ell em va dir que és clar, que anys enrere ja li havia dit, que confiava que un dia a mi m'arribaria aquesta ajuda familiar.
Em vaig quedar bocabadat. És absolutament impossible que fa trenta o trenta-cinc anys li hagués dit allò, és del tot impossible perquè quan era jove en cap moment vaig tenir aquesta mena d'idees al cap. No pot ser. No pot ser de cap manera. Sovint dic que de la meva memòria me'n refio poc, però d'algunes coses sí (o una mica més), i aquesta n'és una.
Durant aquells anys vivia de manera molt austera i amb molt pocs diners, de vegades cap ni un, literalment. Amb una economia que em situava, segons les estadístiques, en la franja dels pobres més pobres de la societat. Però jo de pobre no me'n sentia, al contrari, em sentia un privilegiat. Fins i tot ric, potser amb cinc duros a la butxaca per tot patrimoni. Era així, encara que costi de creure. No em preocupava en absolut ni l'austeritat ni les butxaques escurades ni el futur. El futur no existia, vivia només el present. El present era poder estar sota teulada si plovia, poder fer foc si feia fred, poder cuinar el meu plat de farinetes quan tenia gana. I això ho tenia garantit, la teulada, el foc i les farinetes. No em faltava res. I el que em pogués passar més endavant a causa de falta de previsió m'era completament indiferent.
Des del meu punt de vista, això és el que hauria de recordar aquest conegut, ja que més d'un cop n'havíem parlat. Quan fa anys en parlàvem, a ell el sobtava (no era l'únic) el meu "viure despreocupat com la cigala del conte", en lloc de pensar en el futur "i treballar com la formiga" per omplir el graner i no passar fred quan arribés l'hivern (en aquest cas, "l'hivern de la vida", la vellesa).
Després de parlar amb ell, buscant una explicació per a aquell record seu, al final crec que la vaig trobar. Com que no és fàcil de resumir, no ho intento. Diré només que la seva idea que jo de jove confiava acabar rebent algun dia alguna herència té molt poc a veure, per no dir que no res, amb l'episodi que suposo que va fer que a ell li quedés aquesta idea. Diguem que a partir d'uns fets reals (ja he dit que de mal resumir, i a més no són rellevants), en va fer una interpretació molt fantasiosa. O més ben dit, una invenció.
L'única explicació coherent que se m'acudeix és que malgrat les converses que teníem fa dècades sobre el treball, els diners, la seguretat i el futur, en la mesura que allò que jo deia sobre aquests temes per a ell era tan insòlit, no era capaç de creure-s'ho. I com que no era capaç, va treure la seva conclusió ("jo confiava que un dia tindria una herència"), i després la va arrodonir ("jo li havia dit que confiava..."). I és clar, d'aquesta manera ja tot encaixava: el seu prejudici, amb la meva presumpta forma de pensar i amb les meves presumptes paraules.
Després de quedar-me bocabadat, li vaig explicar el que he exposat aquí, és a dir, que no era possible que jo li hagués dit allò, perquè mai ho havia pensat. Li ho vaig dir... i em va semblar que estava tan convençut del seu record que no es creia el que li deia. Cosa d'altra banda normal: en el seu moment ja no em va escoltar (o creure). S'havia inventat el fet original (les meves presumptes expectatives i la conversa sobre aquest tema amb ell), i ara no hi havia cap motiu perquè "realment m'escoltés" i que, escoltant-me, "fos capaç de creure'm". Per a ell, la seva història era més versemblant... i per tant no tenia cap motiu per a canviar d'opinió.
L'anècdota que he explicat m'ha recordat un cop més la fragilitat del món dels records, la subjectivitat de les interpretacions, les eventuals invencions de fets inexistents, el risc d'acabar conformant relats de fets passats que potser s'assemblen poc al que va passar. O, encara pitjor, que com en l'exemple que he posat, ens passi que acabem construint records que són "exactament el contrari de la realitat".
Quins desgavells...
Vam parlar d'aquells temps, d'anècdotes de llavors. I vam parlar també del present, de com ens anaven les coses. Em va preguntar com em guanyava ara la vida, i li vaig dir que no me la guanyava, que només la vivia, gràcies a que quan els meus pares van morir em van tocar uns diners d'herència que em van anar (i encara em segueixen anant) la mar de bé. Llavors ell em va dir que és clar, que anys enrere ja li havia dit, que confiava que un dia a mi m'arribaria aquesta ajuda familiar.
Em vaig quedar bocabadat. És absolutament impossible que fa trenta o trenta-cinc anys li hagués dit allò, és del tot impossible perquè quan era jove en cap moment vaig tenir aquesta mena d'idees al cap. No pot ser. No pot ser de cap manera. Sovint dic que de la meva memòria me'n refio poc, però d'algunes coses sí (o una mica més), i aquesta n'és una.
Durant aquells anys vivia de manera molt austera i amb molt pocs diners, de vegades cap ni un, literalment. Amb una economia que em situava, segons les estadístiques, en la franja dels pobres més pobres de la societat. Però jo de pobre no me'n sentia, al contrari, em sentia un privilegiat. Fins i tot ric, potser amb cinc duros a la butxaca per tot patrimoni. Era així, encara que costi de creure. No em preocupava en absolut ni l'austeritat ni les butxaques escurades ni el futur. El futur no existia, vivia només el present. El present era poder estar sota teulada si plovia, poder fer foc si feia fred, poder cuinar el meu plat de farinetes quan tenia gana. I això ho tenia garantit, la teulada, el foc i les farinetes. No em faltava res. I el que em pogués passar més endavant a causa de falta de previsió m'era completament indiferent.
Des del meu punt de vista, això és el que hauria de recordar aquest conegut, ja que més d'un cop n'havíem parlat. Quan fa anys en parlàvem, a ell el sobtava (no era l'únic) el meu "viure despreocupat com la cigala del conte", en lloc de pensar en el futur "i treballar com la formiga" per omplir el graner i no passar fred quan arribés l'hivern (en aquest cas, "l'hivern de la vida", la vellesa).
Després de parlar amb ell, buscant una explicació per a aquell record seu, al final crec que la vaig trobar. Com que no és fàcil de resumir, no ho intento. Diré només que la seva idea que jo de jove confiava acabar rebent algun dia alguna herència té molt poc a veure, per no dir que no res, amb l'episodi que suposo que va fer que a ell li quedés aquesta idea. Diguem que a partir d'uns fets reals (ja he dit que de mal resumir, i a més no són rellevants), en va fer una interpretació molt fantasiosa. O més ben dit, una invenció.
L'única explicació coherent que se m'acudeix és que malgrat les converses que teníem fa dècades sobre el treball, els diners, la seguretat i el futur, en la mesura que allò que jo deia sobre aquests temes per a ell era tan insòlit, no era capaç de creure-s'ho. I com que no era capaç, va treure la seva conclusió ("jo confiava que un dia tindria una herència"), i després la va arrodonir ("jo li havia dit que confiava..."). I és clar, d'aquesta manera ja tot encaixava: el seu prejudici, amb la meva presumpta forma de pensar i amb les meves presumptes paraules.
Després de quedar-me bocabadat, li vaig explicar el que he exposat aquí, és a dir, que no era possible que jo li hagués dit allò, perquè mai ho havia pensat. Li ho vaig dir... i em va semblar que estava tan convençut del seu record que no es creia el que li deia. Cosa d'altra banda normal: en el seu moment ja no em va escoltar (o creure). S'havia inventat el fet original (les meves presumptes expectatives i la conversa sobre aquest tema amb ell), i ara no hi havia cap motiu perquè "realment m'escoltés" i que, escoltant-me, "fos capaç de creure'm". Per a ell, la seva història era més versemblant... i per tant no tenia cap motiu per a canviar d'opinió.
L'anècdota que he explicat m'ha recordat un cop més la fragilitat del món dels records, la subjectivitat de les interpretacions, les eventuals invencions de fets inexistents, el risc d'acabar conformant relats de fets passats que potser s'assemblen poc al que va passar. O, encara pitjor, que com en l'exemple que he posat, ens passi que acabem construint records que són "exactament el contrari de la realitat".
Quins desgavells...
14 d’oct. 2016
8 d’oct. 2016
4 d’oct. 2016
Escatologia - 3
Fa un parell d'anys. A la vorera d'un carrer hi veig un home tirat pel terra. Malgirbat, barbut, brut. Molt brut. Està quiet, estirat de costat, mig arronsat. Té els pantalons mig abaixats, el cul a l'aire. La cara la té girada cap a la paret, el cul a la vista de la gent. A terra, un petit bassal de diarrea. És l'estiu, fa calor i la fortor és intensa, ofensiva.
No està mort perquè veig que la panxa, immensa, es va movent una mica, compassadament, amb la respiració. La gent que passa... passa de llarg. Jo em quedo paralitzat. Què haig de fer? Què em veig capaç de fer?
Per sort "per a mi", algú ja ha fet alguna cosa, veig que arriba un cotxe de la Guàrdia Urbana. Estic salvat. Quan se li acosten, em sento alliberat: "ells ja faran el que calgui".
Uf...
No està mort perquè veig que la panxa, immensa, es va movent una mica, compassadament, amb la respiració. La gent que passa... passa de llarg. Jo em quedo paralitzat. Què haig de fer? Què em veig capaç de fer?
Per sort "per a mi", algú ja ha fet alguna cosa, veig que arriba un cotxe de la Guàrdia Urbana. Estic salvat. Quan se li acosten, em sento alliberat: "ells ja faran el que calgui".
Uf...
3 d’oct. 2016
Escatologia - 2
"Una gruesa viga, apenas desbastada, encima de la zanja, servía para sentarse. Otras dos vigas, más ligeras, paralelas, fijadas a mayor altura, permitían el apoyo de la espalda de los que se agachaban: dos hileras de deportados culo contra culo. Habitualmente eran docenas de deportados que defecaban al mismo tiempo, en medio de un olor pestilente característico de las letrinas. (...) En efecto, la cagalera era algo habitual entre las dos categorías de presos que poblaban el Campo Pequeño."
Són fragments de "Viviré con su nombre, morirá con el mío", de Jorge Semprún, sobre la seva estada al camp de Buchenwald. (1)
Primo Levi, Imre Kertesz, el mateix Semprun en altres llibres, tots en algun moment parlen de les latrines, de les galledes de merda i pixums, de les diarrees cròniques causades per la mala alimentació i les aigües poc potables. Són imatges poderoses, tant o més que les de les xemeneies dels forns crematoris. Per les xemeneies sortia el fum dels morts, de les latrines la pudor de les diarrees dels futurs cadàvers.
Les pudors i cagarines dels camps nazis em recorden el que passava, durant la Guerra Civil, a alguns pobles i ciutats quan hi arribaven els franquistes. Un cop agafat el control de la localitat, començava la repressió: de vegades dones el delicte de les quals podia ser només ser la parella o germana d'algun república a qui els franquistes no havien pogut detenir, eren rapades i obligades a veure oli de ricí, cosa que els provocava mal de panxa i fortes diarrees, incontrolables. I llavors, cagant-se literalment al damunt, en ocasions les obligaven a sortir al carrer, per tal d'humiliar-les públicament. Amb voluntat pedagògica, exemplaritzant, doblement escatològica: les diarrees al servei del nacionalcatolicisme.
A partir d'aquelles diarrees Franco, amb la el vist-i-plau de l'Església, va anar construint la seva dictadura. A partir de les diarrees dels camps nazis Hitler volia construir el Reich Immortal. Per sort, tan Franco com Hitler (i Stalin, etc.) ja són a la claveguera de la història.
--
(1) Tusquets, 2001 (p. 46). Quan el llegeixo descobreixo que la traducció la va fer Carlos Pujol, a qui vaig conèixer. Ara em sap greu no haver aprofitat més les poques vegades que el vaig veure per preguntar-li coses sobre la seva feina de traductor. Vaig badar. En aquest cas el resultat em sembla esplèndid, assaboreixo cada pàgina del llibre.
Són fragments de "Viviré con su nombre, morirá con el mío", de Jorge Semprún, sobre la seva estada al camp de Buchenwald. (1)
Primo Levi, Imre Kertesz, el mateix Semprun en altres llibres, tots en algun moment parlen de les latrines, de les galledes de merda i pixums, de les diarrees cròniques causades per la mala alimentació i les aigües poc potables. Són imatges poderoses, tant o més que les de les xemeneies dels forns crematoris. Per les xemeneies sortia el fum dels morts, de les latrines la pudor de les diarrees dels futurs cadàvers.
Les pudors i cagarines dels camps nazis em recorden el que passava, durant la Guerra Civil, a alguns pobles i ciutats quan hi arribaven els franquistes. Un cop agafat el control de la localitat, començava la repressió: de vegades dones el delicte de les quals podia ser només ser la parella o germana d'algun república a qui els franquistes no havien pogut detenir, eren rapades i obligades a veure oli de ricí, cosa que els provocava mal de panxa i fortes diarrees, incontrolables. I llavors, cagant-se literalment al damunt, en ocasions les obligaven a sortir al carrer, per tal d'humiliar-les públicament. Amb voluntat pedagògica, exemplaritzant, doblement escatològica: les diarrees al servei del nacionalcatolicisme.
A partir d'aquelles diarrees Franco, amb la el vist-i-plau de l'Església, va anar construint la seva dictadura. A partir de les diarrees dels camps nazis Hitler volia construir el Reich Immortal. Per sort, tan Franco com Hitler (i Stalin, etc.) ja són a la claveguera de la història.
--
(1) Tusquets, 2001 (p. 46). Quan el llegeixo descobreixo que la traducció la va fer Carlos Pujol, a qui vaig conèixer. Ara em sap greu no haver aprofitat més les poques vegades que el vaig veure per preguntar-li coses sobre la seva feina de traductor. Vaig badar. En aquest cas el resultat em sembla esplèndid, assaboreixo cada pàgina del llibre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
