La casa

Tinc la casa que sembla un museu d'art contemporani, com si estigués plena d'obres que podrien ser perfectament del Tàpies. Parets despintades o escrostonades, amb pintures bufades, mig desintegrades i polsegoses a causa dels anys, parets esquerdades, parets parcialment desenguixades que deixen a la vista la tàpia o la pedra, amb els seus diferents matisos i textures, parets tacades de diferents humitats...

De fet, vist des d'aquest punt de vista, a casa meva tot és com un museu: la porta atrotinada del carrer, i les escales de graons desiguals, i el lavabo, i la cuina, i les canonades, i les bigues, i les finestres, i la teulada... Però ningú m'ho valora. Al contrari, la gent em diu:

-Per què no ho arregles?

Però jo valoro el que tinc: hi estic a gust, en aquesta casa, la veritat és aquesta.

Ara bé, també és cert que si amb una vareta màgica pogués convertir la meva casa en un habitatge més convencional i no tan desballestat no em doldria. Convertir-la en un habitatge de parets ben llises i emblanquinades, de terres uniformes i enrajolats (ara alguns encara són de guix), amb finestres que tanquessin totes bé, bigues que no fessin panxa, revoltons sense esquerdes, etc. Ja m'agradaria.

Però com que no tinc la vareta màgica, mentrestant aprofito i gaudeixo la casa tal com és. I encara que sembli estrany, fins i tot gaudeixo mirant-me les parets boterudes i despintades, els terres desnivellats, les bigues estintolades. Tal com ja he dit, m'hi sento bé, en aquesta casa. Tal com és. Amb les seves cicatrius, el seu desgast i el seu cansament provocat pel pas dels anys. Pel pas dels segles, perquè és una casa molt antiga (una casa de pobre, molt petita, de parets de tàpia i trespols de calç o guix...).

I si tingués un talonari (la vareta màgica econòmica) per fer totes aquestes reparacions i rentar-li la cara i l'estructura... doncs la veritat, la veritat veritable, és que no faria aquestes obres. Perquè em faria vergonya fer servir tants diners per modificar una casa que tal com està ja em serveix.

Em faria vergonya perquè crec que hi ha necessitats molt més importants. Quan em miro les meves parets despintades, i els revoltons esquerdats, i les finestres que no ajusten del tot bé, sempre penso el mateix: penso en la immensa sort que tinc de tenir una casa.