Escoltar, interpretar, inventar, recordar

Fa uns dies vaig retrobar un antic conegut, feia trenta anys que no ens veiem. Vam parlar de quan érem joves, llavors els dos més lleugers de cames (ara a ell li pesen més que a mi, ha envellit pitjor). Em refereixo en concret a les cames perquè amb la mena de vida que fèiem eren molt importants, per a ell perquè feia de pastor... i per a mi, perquè sovint eren el meu únic mitjà de transport.

Vam parlar d'aquells temps, d'anècdotes de llavors. I vam parlar també del present, de com ens anaven les coses. Em va preguntar com em guanyava ara la vida, i li vaig dir que no me la guanyava, que només la vivia, gràcies a que quan els meus pares van morir em van tocar uns diners d'herència que em van anar (i encara em segueixen anant) la mar de bé. Llavors ell em va dir que és clar, que anys enrere ja li havia dit, que confiava que un dia a mi m'arribaria aquesta ajuda familiar.

Em vaig quedar bocabadat. És absolutament impossible que fa trenta o trenta-cinc anys li hagués dit allò, és del tot impossible perquè quan era jove en cap moment vaig tenir aquesta mena d'idees al cap. No pot ser. No pot ser de cap manera. Sovint dic que de la meva memòria me'n refio poc, però d'algunes coses sí (o una mica més), i aquesta n'és una.

Durant aquells anys vivia de manera molt austera i amb molt pocs diners, de vegades cap ni un, literalment. Amb una economia que em situava, segons les estadístiques, en la franja dels pobres més pobres de la societat. Però jo de pobre no me'n sentia, al contrari, em sentia un privilegiat. Fins i tot ric, potser amb cinc duros a la butxaca per tot patrimoni. Era així, encara que costi de creure. No em preocupava en absolut ni l'austeritat ni les butxaques escurades ni el futur. El futur no existia, vivia només el present. El present era poder estar sota teulada si plovia, poder fer foc si feia fred, poder cuinar el meu plat de farinetes quan tenia gana. I això ho tenia garantit, la teulada, el foc i les farinetes. No em faltava res. I el que em pogués passar més endavant a causa de falta de previsió m'era completament indiferent.

Des del meu punt de vista, això és el que hauria de recordar aquest conegut, ja que més d'un cop n'havíem parlat. Quan fa anys en parlàvem, a ell el sobtava (no era l'únic) el meu "viure despreocupat com la cigala del conte", en lloc de pensar en el futur "i treballar com la formiga" per omplir el graner i no passar fred quan arribés l'hivern (en aquest cas, "l'hivern de la vida", la vellesa).

Després de parlar amb ell, buscant una explicació per a aquell record seu, al final crec que la vaig trobar. Com que no és fàcil de resumir, no ho intento. Diré només que la seva idea que jo de jove confiava acabar rebent algun dia alguna herència té molt poc a veure, per no dir que no res, amb l'episodi que suposo que va fer que a ell li quedés aquesta idea. Diguem que a partir d'uns fets reals (ja he dit que de mal resumir, i a més no són rellevants), en va fer una interpretació molt fantasiosa. O més ben dit, una invenció.

L'única explicació coherent que se m'acudeix és que malgrat les converses que teníem fa dècades sobre el treball, els diners, la seguretat i el futur, en la mesura que allò que jo deia sobre aquests temes per a ell era tan insòlit, no era capaç de creure-s'ho. I com que no era capaç, va treure la seva conclusió ("jo confiava que un dia tindria una herència"), i després la va arrodonir ("jo li havia dit que confiava..."). I és clar, d'aquesta manera ja tot encaixava: el seu prejudici, amb la meva presumpta forma de pensar i amb les meves presumptes paraules.

Després de quedar-me bocabadat, li vaig explicar el que he exposat aquí, és a dir, que no era possible que jo li hagués dit allò, perquè mai ho havia pensat. Li ho vaig dir... i em va semblar que estava tan convençut del seu record que no es creia el que li deia. Cosa d'altra banda normal: en el seu moment ja no em va escoltar (o creure). S'havia inventat el fet original (les meves presumptes expectatives i la conversa sobre aquest tema amb ell), i ara no hi havia cap motiu perquè "realment m'escoltés" i que, escoltant-me, "fos capaç de creure'm". Per a ell, la seva història era més versemblant... i per tant no tenia cap motiu per a canviar d'opinió.

L'anècdota que he explicat m'ha recordat un cop més la fragilitat del món dels records, la subjectivitat de les interpretacions, les eventuals invencions de fets inexistents, el risc d'acabar conformant relats de fets passats que potser s'assemblen poc al que va passar. O, encara pitjor, que com en l'exemple que he posat, ens passi que acabem construint records que són "exactament el contrari de la realitat".

Quins desgavells...