Entre les persones que conec i que tracto poc o molt, potser el que abunden més són els Joans: el Joan G., el Joan C., el Joan O., el Joan S., el Joan F. i alguns més.
Avui passo pel davant de la casa del Joan M. Truco, m'obre, i em convida a passar. La seva casa per dins sempre m'aclapara una mica, amb totes les parets absolutament plenes de quadres penjats. No hi ha ni el més petit espai lliure. A la planta baixa, i també al primer pis, i a les golfes. Fins i tot al lavabo. I tots, absolutament tots els quadres, els ha pintat ell. Això és el que em sobta o fascina més, aquest plaer autocontemplatiu.
El Joan té una certa gràcia pintant, però no res de l'altre món. Els millors quadres són a tot estirar passables, per participar per exemple en algun concurs "de pintura ràpida" d'algun poble. El mèrit o valor dels seus quadres és un altre, és el fet que ell "pintant-los s'ho ha passat molt bé". Això no incideix sobre el valor (o falta de valor) artístic, però pel que fa a la biografia emocional és molt important.
El més probable (per no dir que segur), és que el dia que es mori tots aquests quadres (i més que té estibats, centenars, també seus), acabin tots a un abocador. O amb una mica de sort, aprofitats per algun altre pintor per pintar-hi al damunt. Però en qualsevol cas, "les seves pintures" desapareixeran.
De fet, és el que passa "amb totes les obres i totes les memòries", de qui sigui, que duren el que duren, de vegades molt poc. En el seu cas, si tingués descendents (no en té) potser algun quadre el conservarien, com a record, si més no durant la primera generació...
Ell veu venir aquest final de la seva obra, i li pesa (ja té un munt d'anys). Avui m'ho torna a dir: "En vols algun? Tria el que vulguis, te'l regalo". I li hauria de dir que sí, per fer-lo content, però li dic que ja sap que, a diferència d'ell, a mi m'agraden les parets sense res penjat. Ell ho sap, perquè ha estat a casa meva.
Li contesto això, i més tard, a casa, penso que li hauria de dir que sí, que me'n regalés algun. Perquè ell estaria content. A veure si ho faig quan es presenti una altra ocasió.
30 de set. 2019
28 de set. 2019
26 de set. 2019
Sobre salut mental
L'interruptor
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/linterruptor.html
La motxilla
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/motxilla.html
Llibres sobre la felicitat
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/llibres-sobre-la-felicitat.html
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/linterruptor.html
La motxilla
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/motxilla.html
Llibres sobre la felicitat
https://horitzontal.blogspot.com/2019/09/llibres-sobre-la-felicitat.html
24 de set. 2019
Un camí que ve de lluny
(Dret a morir lliurement / Annex del "Recordatori 2019")
https://miravolant.blogspot.com/2019/09/un-cami-que-ve-de-lluny.html
https://miravolant.blogspot.com/2019/09/un-cami-que-ve-de-lluny.html
20 de set. 2019
17 de set. 2019
Mames i fills
"Fill meu, després et donaré una cosa bona". La mare és una dona d'uns quaranta anys, i el fill... és un gos.
Ja m'he acostumat a sentir a parlar del nen o la nena, del noi o la noia, per referir-se a gossos (o gosses), però aquesta és la primera vegada que sento la paraula fill. I dos dies després, en un altre barri, sento com una altra dona li diu al seu gos: "La mama t'estima".
És més cosa de dones, aquesta forma de parlar? Potser sí... D'altra banda, al barri hi ha un home molt elegant que surt a passejar amb dos gossos grans, i els dos van "amb sabates" (o peücs, o com se n'hagi de dir). Tant a l'estiu com a l'hivern.
Una altra història de gossos. Una parella els dos d'uns cinquanta anys, asseguts a un bar, ella amb un gosset en braços. Aboquen un raig d'aigua en un plat, i el gos es posa a beure'n, esquitxant l'aigua per la taula. Ella i ell se'l miren embadalits, amb cares ensucrades, i li van dient dolçoretes: bonica, tresoret, reina... Sobretot ella, i com que li deu semblar que ell no parla prou, que no li diu prou tonteries, ella li diu al gos: "El papa també t'estima molt!"
Mames i fills, nens i nenes, gossos amb sabates, llargues rastelleres de pinsos de gos als prestatges dels supermercats, gossos malalts als quals se'ls fan sofisticades operacions, o que reben caríssims tractaments, gossos asseguts als seients dels trens...
Tot això ve de lluny, el que passa és que s'ha anat multiplicant, exagerant, literalment desbordant, i ara ja és una mena d'epidèmia. "Els amics dels gossos" són els seus promotors, i en fan una defensa aferrissada, fins i tot agressiva. De manera que compte, si els dius alguna cosa que els desagrada en relació amb el tema dels gossos! Perquè llavors et poden tractar d'insensible, o fins i tot de monstre, o dir-te qualsevol altre penjament.
Recordo el que em deia de vegades, fa temps, parlant dels gossos, l'Albert (un home gran, amb el qual fa anys havíem fet molts jornals junts): "Amb una guerra, ja veuries quina neteja, tots a la cassola!" Sabia de què parlava: durant la Guerra Civil ell era un nen.
Però és clar, una guerra és una guerra, poca broma, potser seria millor una altra alternativa...
Ja m'he acostumat a sentir a parlar del nen o la nena, del noi o la noia, per referir-se a gossos (o gosses), però aquesta és la primera vegada que sento la paraula fill. I dos dies després, en un altre barri, sento com una altra dona li diu al seu gos: "La mama t'estima".
És més cosa de dones, aquesta forma de parlar? Potser sí... D'altra banda, al barri hi ha un home molt elegant que surt a passejar amb dos gossos grans, i els dos van "amb sabates" (o peücs, o com se n'hagi de dir). Tant a l'estiu com a l'hivern.
Una altra història de gossos. Una parella els dos d'uns cinquanta anys, asseguts a un bar, ella amb un gosset en braços. Aboquen un raig d'aigua en un plat, i el gos es posa a beure'n, esquitxant l'aigua per la taula. Ella i ell se'l miren embadalits, amb cares ensucrades, i li van dient dolçoretes: bonica, tresoret, reina... Sobretot ella, i com que li deu semblar que ell no parla prou, que no li diu prou tonteries, ella li diu al gos: "El papa també t'estima molt!"
Mames i fills, nens i nenes, gossos amb sabates, llargues rastelleres de pinsos de gos als prestatges dels supermercats, gossos malalts als quals se'ls fan sofisticades operacions, o que reben caríssims tractaments, gossos asseguts als seients dels trens...
Tot això ve de lluny, el que passa és que s'ha anat multiplicant, exagerant, literalment desbordant, i ara ja és una mena d'epidèmia. "Els amics dels gossos" són els seus promotors, i en fan una defensa aferrissada, fins i tot agressiva. De manera que compte, si els dius alguna cosa que els desagrada en relació amb el tema dels gossos! Perquè llavors et poden tractar d'insensible, o fins i tot de monstre, o dir-te qualsevol altre penjament.
Recordo el que em deia de vegades, fa temps, parlant dels gossos, l'Albert (un home gran, amb el qual fa anys havíem fet molts jornals junts): "Amb una guerra, ja veuries quina neteja, tots a la cassola!" Sabia de què parlava: durant la Guerra Civil ell era un nen.
Però és clar, una guerra és una guerra, poca broma, potser seria millor una altra alternativa...
16 de set. 2019
Explicar històries
Cadascú es dóna permís o dóna permís (o les dues coses alhora) per parlar del que li sembla oportú parlar (correcte, legítim...). Són sempre, és obvi, decisions subjectives. Però hi ha qui no és (no vol ser) conscient d'aquesta subjectivitat, i pretén universalitzar la validesa del propi criteri: "les meves línies de demarcació són les correctes i, per tant, les teves, si no són les mateixes, són inacceptables".
De vegades el sentiment de tenir raó s'acompanya de la voluntat de coerció (psicològica, dialèctica); ja no és només l'exposició d'un criteri en l'aparador de les opinions circulants, existents, sinó el propòsit (obert o encobert) d'imposar-lo. Del pensament, passant per la paraula, s'arriba a l'obra, l'actuació. Intrusiva.
Passa en tota mena de relats: de persones, famílies, entorns laborals, culturals, territorials, etc. La voluntat d'apostolat, l'invasiu i prepotent colonialisme ideològic, en aquests casos, en aquests contextos i ocasions, emergeix amb facilitat.
Aquestes actituds fonamentalistes, exclusivistes, intolerants, messiàniques, emergeixen quan la gent es mou a partir de pensaments de caràcter teològic (religiós o laic), és a dir, quan s'oblida dels ensenyaments més elementals de la sociologia: la constatació de l'arbitrarietat, variabilitat i fragilitat de totes les construccions socials. De totes, sense excepcions.
Penso en tot això després de llegir una ressenya sobre la pel.lícula de Richard Billingham, "Ray y Liz", sobre la vida dels seus pares:
"Entre burilles de cigarreta, cervesa casolana de dubtosa salubritat i tota mena d'insectes voltant per una llar gairebé en ruïnes, la Liz obesa i fumadora, i en Ray deprimit i mentalment absent (...) acompanyats d'altres personatges igualment desvalguts, componen un fresc humà atrotinat". (1)
Si em baso en aquesta descripció (no he vist la pel.lícula, només n'he llegit aquesta crítica, de la que n'he tret aquest fragment concret), entenc que la pel.lícula de Richard Billingham a algunes persones els pot semblar inadequada, irrespectuosa, etc. En canvi, a mi, a partir de la migrada informació que en tinc, en principi em sembla del tot legítim, i també interessant, aquest projecte de Richard Billingham sobre la vida dels seus pares.
De la mateixa manera que també em sembla digne de respecte que, en un cas així, una altra persona opti pel silenci, perquè l'horroritza l'exposició pública de la seva història familiar.
Cadascú, segons el seu propi criteri.
--
(1) Enric Ros, "Retrat de família", Què Fem, LV, 6/9/2019
De vegades el sentiment de tenir raó s'acompanya de la voluntat de coerció (psicològica, dialèctica); ja no és només l'exposició d'un criteri en l'aparador de les opinions circulants, existents, sinó el propòsit (obert o encobert) d'imposar-lo. Del pensament, passant per la paraula, s'arriba a l'obra, l'actuació. Intrusiva.
Passa en tota mena de relats: de persones, famílies, entorns laborals, culturals, territorials, etc. La voluntat d'apostolat, l'invasiu i prepotent colonialisme ideològic, en aquests casos, en aquests contextos i ocasions, emergeix amb facilitat.
Aquestes actituds fonamentalistes, exclusivistes, intolerants, messiàniques, emergeixen quan la gent es mou a partir de pensaments de caràcter teològic (religiós o laic), és a dir, quan s'oblida dels ensenyaments més elementals de la sociologia: la constatació de l'arbitrarietat, variabilitat i fragilitat de totes les construccions socials. De totes, sense excepcions.
Penso en tot això després de llegir una ressenya sobre la pel.lícula de Richard Billingham, "Ray y Liz", sobre la vida dels seus pares:
"Entre burilles de cigarreta, cervesa casolana de dubtosa salubritat i tota mena d'insectes voltant per una llar gairebé en ruïnes, la Liz obesa i fumadora, i en Ray deprimit i mentalment absent (...) acompanyats d'altres personatges igualment desvalguts, componen un fresc humà atrotinat". (1)
Si em baso en aquesta descripció (no he vist la pel.lícula, només n'he llegit aquesta crítica, de la que n'he tret aquest fragment concret), entenc que la pel.lícula de Richard Billingham a algunes persones els pot semblar inadequada, irrespectuosa, etc. En canvi, a mi, a partir de la migrada informació que en tinc, en principi em sembla del tot legítim, i també interessant, aquest projecte de Richard Billingham sobre la vida dels seus pares.
De la mateixa manera que també em sembla digne de respecte que, en un cas així, una altra persona opti pel silenci, perquè l'horroritza l'exposició pública de la seva història familiar.
Cadascú, segons el seu propi criteri.
--
(1) Enric Ros, "Retrat de família", Què Fem, LV, 6/9/2019
13 de set. 2019
Silenci
Fem una passejada amb la Lívia. El camí passa tota l'estona entre vinyes, bosquets i alguns camps abandonats. El sol està a punt d'amagar-se, i el cel de la banda de ponent, amb algunes filagarses de núvols, és un meravellós espectacle de diferents tons vermellosos, uns suaus, uns altres roents...
Amb la Lívia, quan passegem, parlem poc; als dos ens agrada el silenci. I la solitud d'aquests camins, en els quals normalment no hi trobem ningú.
Normalment: una mica lluny, veiem algú que ve en direcció contrària. És la Joana. Ella no ens veu, està absorta amb el seu mòbil, i quan s'acosta una mica més sentim també la ràdio que du engegada. No s'adona de nosaltres fins que gairebé ens trobem. Encara tecleja alguna cosa més i, quan finalment ens mira i ens saludem, la seva ràdio segueix sonant a un considerable volum, no l'abaixa.
Ens entretenim junts uns cinc minuts abans de seguir cadascú en la seva direcció. Cinc minuts de conversa insubstancial, sobretot parlant ella, clavant alguna llambregada de tant en tant al seu mòbil, i amb la ràdio que segueix sonant forta (les notícies, que les deu haver sentit ja unes quantes vegades).
Quan ens separem, la Lívia i jo respirem alleujats, de deixar aquest neguit de dona, que ni enmig d'un entorn tan bell i relaxador no és capaç de relaxar-se, atrapada amb (en) el seu mòbil, amb la ràdio engegada i, sobretot, amb el seu rebombori mental permanent, que es posa de manifest quan parla, amb les seves idees obsessives, les mateixes de sempre, el seu pessimisme, les seves crítiques...
A poc a poc ha anat marxant la claror. Ara ja no se senten els abellerols, comença a fer una mica de fresca, passa un airet lleu que no arriba a vent, el silenci es va fent més gran, gairebé només sentim el trepig de les nostres passes.
El millor de trobar-te algú com la Joana és això, que després, per contrast, encara és més intensa la sensació inefable d'aquests moments silenciosos, balsàmics, gairebé màgics, entre dos foscants, pel mig d'aquests camps solitaris...
Amb la Lívia, quan passegem, parlem poc; als dos ens agrada el silenci. I la solitud d'aquests camins, en els quals normalment no hi trobem ningú.
Normalment: una mica lluny, veiem algú que ve en direcció contrària. És la Joana. Ella no ens veu, està absorta amb el seu mòbil, i quan s'acosta una mica més sentim també la ràdio que du engegada. No s'adona de nosaltres fins que gairebé ens trobem. Encara tecleja alguna cosa més i, quan finalment ens mira i ens saludem, la seva ràdio segueix sonant a un considerable volum, no l'abaixa.
Ens entretenim junts uns cinc minuts abans de seguir cadascú en la seva direcció. Cinc minuts de conversa insubstancial, sobretot parlant ella, clavant alguna llambregada de tant en tant al seu mòbil, i amb la ràdio que segueix sonant forta (les notícies, que les deu haver sentit ja unes quantes vegades).
Quan ens separem, la Lívia i jo respirem alleujats, de deixar aquest neguit de dona, que ni enmig d'un entorn tan bell i relaxador no és capaç de relaxar-se, atrapada amb (en) el seu mòbil, amb la ràdio engegada i, sobretot, amb el seu rebombori mental permanent, que es posa de manifest quan parla, amb les seves idees obsessives, les mateixes de sempre, el seu pessimisme, les seves crítiques...
A poc a poc ha anat marxant la claror. Ara ja no se senten els abellerols, comença a fer una mica de fresca, passa un airet lleu que no arriba a vent, el silenci es va fent més gran, gairebé només sentim el trepig de les nostres passes.
El millor de trobar-te algú com la Joana és això, que després, per contrast, encara és més intensa la sensació inefable d'aquests moments silenciosos, balsàmics, gairebé màgics, entre dos foscants, pel mig d'aquests camps solitaris...
11 de set. 2019
1714
"Disseny de pàgines web, posicionament en buscadors, màrqueting virtual, promoció en xarxes socials. Llarga experiència: a internet des del 1714."
9 de set. 2019
Sobre les cites (continuació)
Segueixo amb els comentaris sobre les cites de fa unes setmanes, ara en relació amb els idiomes. (1)
Dono per fet que si algú llegeix el que escric en català entén també perfectament el castellà. Per tant, des del punt de vista de la "comprensió lectora" de qui llegeix, incloure cites en castellà considero que no suposa afegir cap dificultat. Cosa que no passa al revés, si escrius en castellà i inclous cites en català (en aquest cas, considero que és obligat, o de sentit comú, si penses en qui ho llegirà, adjuntar la traducció al castellà).
Per tant, sobretot quan incorporo cites de textos literaris, com a norma mai les tradueixo. Fer-ho em semblaria del tot fora de lloc (la traducció sempre serà pitjor opció que l'original).
Si el text és un assaig, és diferent, va com va: de vegades no tradueixo la cita, i de vegades sí. No la tradueixo, sobretot, quan no em sembla fàcil la traducció, quan el sentit del text em sembla prou important com per a evitar qualsevol risc de desviació, quan em sembla que una altra persona ho podria fer diferent, o quan considero que no tinc la capacitat per fer una traducció que em satisfaci. Davant del dubte, abstenció.
Si el text en castellà que vull citar és ja una traducció d'un altre idioma, en general segueixo els mateixos criteris fins ara exposats: davant del risc que "retraduint" augmentin les possibilitats, eventualment, de distanciament del text en l'idioma original, em sembla millor no tocar res. Perquè a més, el meu desconeixement d'altres idiomes (a banda del català i castellà), és absolut, de manera que no puc fer comparacions amb l'original (si és el cas, improbable, que hi tingui accés).
He fet al principi la diferenciació entre text literari i assaig tot i que sé que la frontera és boirosa, ja que hi ha assajos d'un alt nivell literari, i obres de ficció que alhora són veritables assajos. En qualsevol cas, el criteri general, "la regla d'or", segueix sent la mateixa: davant del dubte, no traduir mai (en aquest context de textos en català en els quals insereixo una cita en castellà).
És obvi que hi ha gent que té altres criteris. Per exemple, gent que en un text en català o castellà inclou cites en altres idiomes (anglès, francès, alemany...), sense incorporar, "alhora", la traducció d'aquestes cites. Com si tothom conegués aquests idiomes.
Trobo que és una desconsideració cap a qui llegeix: se suposa que si s'incorpora una cita és perquè pugui ser entesa per tothom, no només "per alguns" (de vegades, fins i tot sembla que algunes d'aquestes cites s'incorporen principalment per presumir...).
--
(1) "Sobre les cites", 12/07/2019:
https://passavolant.blogspot.com/2019/07/sobre-les-cites.html
Dono per fet que si algú llegeix el que escric en català entén també perfectament el castellà. Per tant, des del punt de vista de la "comprensió lectora" de qui llegeix, incloure cites en castellà considero que no suposa afegir cap dificultat. Cosa que no passa al revés, si escrius en castellà i inclous cites en català (en aquest cas, considero que és obligat, o de sentit comú, si penses en qui ho llegirà, adjuntar la traducció al castellà).
Per tant, sobretot quan incorporo cites de textos literaris, com a norma mai les tradueixo. Fer-ho em semblaria del tot fora de lloc (la traducció sempre serà pitjor opció que l'original).
Si el text és un assaig, és diferent, va com va: de vegades no tradueixo la cita, i de vegades sí. No la tradueixo, sobretot, quan no em sembla fàcil la traducció, quan el sentit del text em sembla prou important com per a evitar qualsevol risc de desviació, quan em sembla que una altra persona ho podria fer diferent, o quan considero que no tinc la capacitat per fer una traducció que em satisfaci. Davant del dubte, abstenció.
Si el text en castellà que vull citar és ja una traducció d'un altre idioma, en general segueixo els mateixos criteris fins ara exposats: davant del risc que "retraduint" augmentin les possibilitats, eventualment, de distanciament del text en l'idioma original, em sembla millor no tocar res. Perquè a més, el meu desconeixement d'altres idiomes (a banda del català i castellà), és absolut, de manera que no puc fer comparacions amb l'original (si és el cas, improbable, que hi tingui accés).
He fet al principi la diferenciació entre text literari i assaig tot i que sé que la frontera és boirosa, ja que hi ha assajos d'un alt nivell literari, i obres de ficció que alhora són veritables assajos. En qualsevol cas, el criteri general, "la regla d'or", segueix sent la mateixa: davant del dubte, no traduir mai (en aquest context de textos en català en els quals insereixo una cita en castellà).
És obvi que hi ha gent que té altres criteris. Per exemple, gent que en un text en català o castellà inclou cites en altres idiomes (anglès, francès, alemany...), sense incorporar, "alhora", la traducció d'aquestes cites. Com si tothom conegués aquests idiomes.
Trobo que és una desconsideració cap a qui llegeix: se suposa que si s'incorpora una cita és perquè pugui ser entesa per tothom, no només "per alguns" (de vegades, fins i tot sembla que algunes d'aquestes cites s'incorporen principalment per presumir...).
--
(1) "Sobre les cites", 12/07/2019:
https://passavolant.blogspot.com/2019/07/sobre-les-cites.html
8 de set. 2019
La imatge de la imatge
Quan em llevo, abans de sortir de casa em poso el vestit de la meva imatge pública, de la meva coherència social. Perquè si sortís sense disfressa ningú no em reconeixeria:
-Qui és aquest?
Quan em llevo, abans de sortir de casa, abans de posar-me el vestit de la meva imatge social, em poso la roba interior de la meva coherència íntima. Ja que en cas contrari, sense aquesta roba interior, si em mirés al mirall potser no em reconeixeria:
-Qui sóc jo?
O potser sí que ho sabria, però potser no m'acceptaria. De manera que em cal una samarreta, un vestit, un pentinat, una colònia, un personatge. I un guió.
Quan em llevo, el primer que haig de fer és recordar-me qui haig de ser. De cara a mi, de cara als altres. I llavors vestir-me (pensaments, paraules, obres), de la forma apropiada. Perquè en cas contrari, ignorant-ho, i vestit potser de forma incoherent, jo em confondria. I tothom també es confondria. I tot seria un embolic.
Entre miratges i disfresses, vaig vivint.
-Qui és aquest?
Quan em llevo, abans de sortir de casa, abans de posar-me el vestit de la meva imatge social, em poso la roba interior de la meva coherència íntima. Ja que en cas contrari, sense aquesta roba interior, si em mirés al mirall potser no em reconeixeria:
-Qui sóc jo?
O potser sí que ho sabria, però potser no m'acceptaria. De manera que em cal una samarreta, un vestit, un pentinat, una colònia, un personatge. I un guió.
Quan em llevo, el primer que haig de fer és recordar-me qui haig de ser. De cara a mi, de cara als altres. I llavors vestir-me (pensaments, paraules, obres), de la forma apropiada. Perquè en cas contrari, ignorant-ho, i vestit potser de forma incoherent, jo em confondria. I tothom també es confondria. I tot seria un embolic.
Entre miratges i disfresses, vaig vivint.
5 de set. 2019
Sobre salut mental
Parenostres i samarretes
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/parenostres-i-samarretes.html
Gossos i persones
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/gossos-i-persones.html
Contra les normes i les convencions
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/contra-les-normes-i-les-convencions-el.html
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/parenostres-i-samarretes.html
Gossos i persones
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/gossos-i-persones.html
Contra les normes i les convencions
http://horitzontal.blogspot.com/2019/09/contra-les-normes-i-les-convencions-el.html
3 de set. 2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
