Explicar històries

Cadascú es dóna permís o dóna permís (o les dues coses alhora) per parlar del que li sembla oportú parlar (correcte, legítim...). Són sempre, és obvi, decisions subjectives. Però hi ha qui no és (no vol ser) conscient d'aquesta subjectivitat, i pretén universalitzar la validesa del propi criteri: "les meves línies de demarcació són les correctes i, per tant, les teves, si no són les mateixes, són inacceptables".

De vegades el sentiment de tenir raó s'acompanya de la voluntat de coerció (psicològica, dialèctica); ja no és només l'exposició d'un criteri en l'aparador de les opinions circulants, existents, sinó el propòsit (obert o encobert) d'imposar-lo. Del pensament, passant per la paraula, s'arriba a l'obra, l'actuació. Intrusiva.

Passa en tota mena de relats: de persones, famílies, entorns laborals, culturals, territorials, etc. La voluntat d'apostolat, l'invasiu i prepotent colonialisme ideològic, en aquests casos, en aquests contextos i ocasions, emergeix amb facilitat.

Aquestes actituds fonamentalistes, exclusivistes, intolerants, messiàniques, emergeixen quan la gent es mou a partir de pensaments de caràcter teològic (religiós o laic), és a dir, quan s'oblida dels ensenyaments més elementals de la sociologia: la constatació de l'arbitrarietat, variabilitat i fragilitat de totes les construccions socials. De totes, sense excepcions.

Penso en tot això després de llegir una ressenya sobre la pel.lícula de Richard Billingham, "Ray y Liz", sobre la vida dels seus pares:

"Entre burilles de cigarreta, cervesa casolana de dubtosa salubritat i tota mena d'insectes voltant per una llar gairebé en ruïnes, la Liz obesa i fumadora, i en Ray deprimit i mentalment absent (...) acompanyats d'altres personatges igualment desvalguts, componen un fresc humà atrotinat". (1)

Si em baso en aquesta descripció (no he vist la pel.lícula, només n'he llegit aquesta crítica, de la que n'he tret aquest fragment concret), entenc que la pel.lícula de Richard Billingham a algunes persones els pot semblar inadequada, irrespectuosa, etc. En canvi, a mi, a partir de la migrada informació que en tinc, en principi em sembla del tot legítim, i també interessant, aquest projecte de Richard Billingham sobre la vida dels seus pares.

De la mateixa manera que també em sembla digne de respecte que, en un cas així, una altra persona opti pel silenci, perquè l'horroritza l'exposició pública de la seva història familiar.

Cadascú, segons el seu propi criteri.

--
(1) Enric Ros, "Retrat de família", Què Fem, LV, 6/9/2019