Silenci

Fem una passejada amb la Lívia. El camí passa tota l'estona entre vinyes, bosquets i alguns camps abandonats. El sol està a punt d'amagar-se, i el cel de la banda de ponent, amb algunes filagarses de núvols, és un meravellós espectacle de diferents tons vermellosos, uns suaus, uns altres roents...

Amb la Lívia, quan passegem, parlem poc; als dos ens agrada el silenci. I la solitud d'aquests camins, en els quals normalment no hi trobem ningú.

Normalment: una mica lluny, veiem algú que ve en direcció contrària. És la Joana. Ella no ens veu, està absorta amb el seu mòbil, i quan s'acosta una mica més sentim també la ràdio que du engegada. No s'adona de nosaltres fins que gairebé ens trobem. Encara tecleja alguna cosa més i, quan finalment ens mira i ens saludem, la seva ràdio segueix sonant a un considerable volum, no l'abaixa.

Ens entretenim junts uns cinc minuts abans de seguir cadascú en la seva direcció. Cinc minuts de conversa insubstancial, sobretot parlant ella, clavant alguna llambregada de tant en tant al seu mòbil, i amb la ràdio que segueix sonant forta (les notícies, que les deu haver sentit ja unes quantes vegades).

Quan ens separem, la Lívia i jo respirem alleujats, de deixar aquest neguit de dona, que ni enmig d'un entorn tan bell i relaxador no és capaç de relaxar-se, atrapada amb (en) el seu mòbil, amb la ràdio engegada i, sobretot, amb el seu rebombori mental permanent, que es posa de manifest quan parla, amb les seves idees obsessives, les mateixes de sempre, el seu pessimisme, les seves crítiques...

A poc a poc ha anat marxant la claror. Ara ja no se senten els abellerols, comença a fer una mica de fresca, passa un airet lleu que no arriba a vent, el silenci es va fent més gran, gairebé només sentim el trepig de les nostres passes.

El millor de trobar-te algú com la Joana és això, que després, per contrast, encara és més intensa la sensació inefable d'aquests moments silenciosos, balsàmics, gairebé màgics, entre dos foscants, pel mig d'aquests camps solitaris...