Mainada

Per aquestes pàgines gairebé no s'hi mouen infants. Gairebé només gent gran, de vegades, de propina, força atrotinada. No és un panorama engrescador. Si hi haguessin de tant en tant alguns crits, rialles i corredisses de mainada (ep, d'algú altre, que a mi ja m'ha passat l'edat) em sembla que aquestes pàgines estarien m'agradarien més. Però el cas és que no n'hi ha... Potser m'ho hauria de fer mirar.

Hi penso alhora que llegeixo que fins ara a Alemanya es veu que la remor excessiva dels infants era considerada contaminació acústica: si passava de determinats decibels, s'equiparava al soroll sancionable de les motos, dels bars musicals, dels camions de la brossa... Ves quines coses, els alemanys. Bé, de fet la notícia parlava que s'havia derogat aquesta normativa anti mainada, i que ara els infants ja poden plorar o riure sense que els seus responsables legals siguin sancionats.

Els ginjolers

Un dia, un brètol
els trenca les branques.
Un altre dia, un altre brètol
(o potser el mateix,
per tal d'enllestir la feina),
els lleva l'escorça:
una franja d'un pam,
al voltant del tronc.
Es moriran.
Dos ginjolers joves,
els únics del parc.
Bonics, airosos,
enguany carregats de gínjols.
Un brètol desenfeinat
(o potser emprenyat
perquè la xicota l'ha plantat),
els ha sentenciat.