Ovovegetarià

Cap de setmana ovovegetarià intens. Me'n vaig cap al poble i abans d'agafar el tren trobo pel carrer una dotzena d'ous. O més ben dit, en trobo quatre dotzenes, ben apilades, amb els respectius cartrons i plàstics protectors. La data de caducitat és del dia abans, però a l'hivern en general els ous es conserven bé, i a més quan en trenques un de seguida ho veus, si està en bones condicions: la consistència o inconsistència del rovell no enganya.

Me'n vaig ben content cap al poble amb aquesta inesperada dotzena d'ous, i durant el dissabte i el diumenge me'n faig un tip. Com de costum, em faig l'olla d'arròs i llenties (el menú bàsic quan estic sol), que em serveix tant per esmorzar com per dinar com per sopar. Aquesta vegada a cada àpat, començant per l'esmorzar, hi puc afegir un parell d'ous ferrats. Una meravella.

De postres, caquis. Al desembre en vaig collir uns quants encara durs, incomestibles, i els vaig estendre a casa, damunt de diaris. Estesos així, de mica en mica han anat madurant, s'han anat endolcint, s'han anat arrugant, concentrant el sucre. Ara són una confitura. Ho vaig aprendre de la meva mare, ella ja ho feia amb els caquis de l'hort del seu sogre.

Segons els anys, en lloc d'anar-se tornant com a panses, alguns (o molts) es podreixen. Però aquest any és un bon any, pràcticament no se n'ha fet malbé cap. No he acabat d'aclarir mai les variables que fan que un any vagin bé i d'altres vegades menys, és una sorpresa. En qualsevol cas, més o no tants, alguns sempre maduren bé i és una delícia poder-te'ls menjar al febrer, o fins i tot al març.

Ni moros ni cristians

Ni moros ni cristians,
ni jueus ni palestins,
ni blancs, ni negres, ni grocs,
ni rics ni pobres.
ni alts ni baixos,
ni guapos ni lletjos.
Al final, no quedarà ningú.
Només un gran desert.
De cap color,
de cap religió,
de cap ideologia,
de cap mania.
Ni tan sols quedarà el record
de tantes diferències.
No quedarà res.

Després del soroll

Després del soroll del tren,
el silenci de l'estació solitària.
I encara més silenci quan paro de caminar
i no sento les meves passes.
Els peus trepitjant el camí,
el refrec de la meva roba.
I encara més silenci si s'atura el vent.
I encara més quan paro de respirar,
quan no sento l'aire entrant i sortint de dins meu.
I mai és silenci del tot.
Com més gran és el silenci,
més subtils són les remors.

Hi ha qui...

Hi ha qui fa maquetes de catedrals amb escuradents.
Hi ha qui toca el violoncel.
Hi ha qui corre maratons.
Hi ha qui es furga el nas.
Alguns escrivim.
Tots fem caca i pipí.

El Joan F.: falsa alarma

Em truquen per telèfon: "Vostè és l'amic del Joan F.?"

Qui em truca és la responsable d'una empresa de neteja domiciliària. Em diu que la dona de fer feines que cada quinze dies va a casa del Joan F. s'ha trobat que ningú li obria la porta. Ha preguntat a les cases veïnes (el Joan F. viu en una urbanització) i li han dit que feia dies que no veuen moviment a la casa del Joan F.

Em preocupo. El primer que penso és que potser ha caigut per les escales i potser està mort des de fa dies. O mig mort, agonitzant, immobilitzat. A dins de casa. La darrera vegada que vaig passar per casa seva precisament vam estar parlant del telèfon de la Creu Roja. M'havia dit algun cop que el tenia, però jo no l'havia vist mai, i aquell dia li vaig dir que me l'ensenyés. I me'l va ensenyar: a un racó de l'habitació de la tele, en una tauleta baixa hi havia l'aparell que es connecta al telèfon. Damunt de l'aparell hi havia el penjoll que en teoria s'ha de dur al coll. I damunt... una pila immensa de papers i diaris de dos pams d'alçada.

Quan hi va la dona que li fa la neteja (tres hores cada quinze dies) es veu que ell no li deixa tocar res. Una vegada vaig coincidir amb ella i m'ho va explicar: si hi ha una pila de diaris al mig d'on sigui, no es pot tocar, si la taula del menjador és un niu de pols perquè està plena de papers, plàstics i piles gastades, tampoc es pot tocar, etc. Als pocs espais de la taula del menjador que queden lliures, amb la pols que hi ha hi pots fer dibuixos amb el dit. I tots els mobles de la casa estan igual, plens de papers, d'andròmines i de pols. 

Tot i estar acostumat a les seves rareses, amb "l'enterrament" del penjoll em vaig quedar ben bocabadat, no m'ho podia creure. Vaig intentar convèncer-lo que el penjoll era precisament "per dur-lo penjat", per si algun dia li passava alguna cosa i l'havia de fer servir. Els perills són evidents: la casa és de planta baixa i un pis, fa vida a la planta baixa, però el dormitori el té a dalt, i com que camina insegur, amb dificultats, els riscos sobretot de pujar i baixar escales són obvis (per sort té dos lavabos, un a dalt i l'altre a baix).

No me'n vaig sortir, em va dir que si algun dia necessitava l'alarma "ja l'agafaria". Malgrat insistir (amb moderació, perquè si em passés de la ratlla segurament em rebutjaria) no vaig aconseguir que em fes cas, i el penjoll va seguir a la tauleta del racó. Això sí, la pila de papers i diaris que hi havia al damunt li vaig dir que era "imprescindible" liquidar-la, i la vaig llençar al contenidor. Quan hi vaig, sempre procuro llençar el que puc, el que aconsegueixo que em deixi (i de vegades el que no em deixa, quan ho puc llençar sense que se n'adoni).

Per sort, el dia de la trucada al final va ser una falsa alarma. Quan ja estava a punt d'anar cap a casa seva a investigar, finalment em va agafar el telèfon (per arribar fins a casa seva trigo com a mínim una hora, anant tot bé). Li vaig dir que perquè no havia obert la dona que anava a netejar, i em va dir que perquè havia sortit, que acabava de tornar. Li vaig dir que si no recordava que aquell dia tocava neteja, i em va dir que sí, "però que havia anat així".

De vegades li dic que algun dia el trobaran, o el trobaré, mort a casa. I que això no seria el pitjor, que el pitjor seria "que s'estés morint uns quants dies"... Però ell té les seves idees fixes, i és difícil fer-les-hi canviar.

L'ajuntament del poble on viu crec que s'està portant amb molta correcció, fent el que pot per ell (la dona que va a netejar hi va a través dels serveis socials de l'ajuntament). El que passa és que hi ha persones que s'ho posen (i ho posen als altres) molt difícil. El Joan F. tota la vida ha sigut així. Malgrat haver sigut una persona intel.lectualment competent i amb moltes relacions (a les que també és cert que no sempre va tractar de la millor manera), ara viu en el seu petit món i sense cap contacte. Ben sol. A casa seva només hi entra cada quinze dies la dona que va a netejar. I jo, quan de tant en tant hi vaig a donar un cop d'ull, val a dir que bastant de tant en tant.

Vaig conèixer el Joan F. fa quaranta-set anys, i durant els últims quaranta li vaig perdre la pista. Fa un parell d'anys vaig tenir curiositat per saber què se n'havia fet, d'ell. I quan el vaig tornar a veure, quan vaig veure com vivia, em vaig quedar esglaiat.

"Vostè és l'amic del Joan F.?" Vaja, no ho havia pensat així: hauré de rumiar què en faig, com la gestiono, aquesta amistat...

La medalla de la Miraculosa

"Oh María sin pecado concebida rogad por nos que recurrimos a Vos". És el text en miniatura (he necessitat una lupa per poder-lo llegir) que envolta la imatge de la Miraculosa de la petita medalla de llautó, o d'algun altre metall platejat i lleuger, que tinc aquests dies damunt de la taula.

L'Elisabet du sempre penjada al coll, amb un cordillet, una medalla com aquesta. Porta contenta la seva medalla de la Miraculosa perquè diu que li fa companyia, que la fa pensar en la Mare de Déu, que duent-la se sent protegida. També li fa pensar en una tia seva monja, la qual, quan l'Elisabet i les seves germanes eren petites, els regalava medalles d'aquestes.

Un dia que a l'Elisabet li vaig preguntar d'on havia tret la medalla em va explicar que hi havia un usuari de la residència que, quan podia sortir al carrer, de tant en tant passava per no sé quina parròquia i el rector n'hi donava unes quantes, i després ella les repartia entre l'altra gent de la residència. Li vaig dir si n'hi podia demanar una per a mi, perquè em feia il.lusió, i em va dir que sí. l al cap de dues o tres setmanes em va dur la meva medalla. I ara m'agrada tenir-la.

M'agrada parlar d'aquestes coses amb l'Elisabet, de les medalles, les marededeus, les mises, el resar... m'agrada, sobretot, perquè a ella li agrada poder-ne parlar. Ja és estrany, que tenint de fet altres persones més properes als seus sentiments religiosos, de vegades s'acabi esplaiant més amb mi. Precisament amb mi, que sóc un descregut com un campanar (per descomptat, quan estic amb ella sóc molt respectuós, m'oblido completament de les meves actituds anticlericals).

Amb ella, quan ve a tomb, parlem d'aquestes coses. Per exemple, un altre dia em va ensenyar un llibre de Santa Teresa que duia a la bossa, i en vam estar parlant. Ella em va dir que Santa Teresa era "una santa", i jo li vaig explicar que la meva mare admirava molt Santa Teresa, que sempre tenia a la seva tauleta de nit les seves obres completes i que de tant en tant les rellegia. Després, un parell de setmanes més tard li vaig preguntar a l'Elisabet si havia seguit llegint aquell llibre, però em va dir que se n'havia cansat. Li passa sovint, que va tenint algunes iniciatives, però no li duren.

L'Elisabet en general és de tracte fàcil, algunes vegades, poques, potser una mica difícil, però sempre és entendridora. Té una vida complicada, perquè ha de conviure sempre amb els seus embolics mentals (de vegades també en parla, de com la dominen els pensaments invasius). A dins seu els seus pensaments, i a fora el seu entorn: viu envoltada per unes vuitanta persones amb diferents problemes, a la residència psiquiàtrica que des de fa anys és casa seva. A la residència pràcticament no hi ha altes, en general són malalts que s'han anat cronificant, de manera (aparentment) irreversible, a causa de la pròpia malaltia i d'una certa deixadesa institucional.

Fa uns dies l'Elisabet va tenir un bon ensurt, quan una altra interna, en mig d'un brot, va començar a cremar papers a l'habitació de l'Elisabet, alhora que l'escridassava. Per sort no va passar res greu (ni va fer mal a l'Elisabet ni es va calar foc a l'habitació), perquè de seguida hi va anar una auxiliar. A les habitacions no hi poden anar amb encenedors, ni amb tabac, però aquella companya havia agafat l'encenedor comunitari, lligat simbòlicament amb un cordill, que tenen al pati interior de la residència, l'únic lloc on poden fumar.

L'Elisabet aquell dia, amb el foc, els insults i l'agressió, va tenir un bon ensurt. El va poder superar amb més facilitat perquè a aquella companya durant uns dies se la van endur a una unitat d'aguts (amb la intervenció de la policia, per ajudar els infermers, perquè ella estava mot agressiva). Va estar una setmana fora, i quan va tornar estava estabilitzada. Aparentment: al cap d'uns dies va tornar a calar foc a les tovalloles del lavabo, i també per sort, l'auxiliar que estava de guàrdia aquell vespre va sentir l'olor de fum i va poder apagar les tovalloles. I es van tornar a endur aquella pobre dona un altre cop a la unitat d'aguts, també amb la intervenció de la policia.

Per això deia que la vida de l'Elisabet és difícil. També deia que a l'Elisabet dur al damunt la medalla de la Immaculada li fa companyia, perquè la fa pensar en la Mare de Déu, i això l'ajuda. A mi, veure la medalla em fa pensar en l'Elisabet, m'ajuda a tenir-la present a ella.

Llegir llibres, cremar llibres

Exposició d'obra gràfica en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i el seu detectiu Pepe Carvalho (Biblioteca Jaume Fuster). En una de les obres de l'exposició hi surt una escena típica de les seves novel.les, una llar de foc amb uns llibres cremant. M'agrada l'escena. Tot i que no he llegit les novel.les del Vázquez Montalbán, aquest ritual de cremar llibres del Pepe Carvalho el tenia present pels comentaris que n'havia sentit. De fet, l'obra de la de la llar de foc de l'exposició amb uns quants llibres cremant em sembla que és documentalment incorrecta, ja que representa un foc només de llibres, sense llenya, i tinc entés que el que feia Pepe Carvalho (el que li feia fer Vázquez Montalbán) era fer-ne servir un per encendre el foc, això sí, triat amb cura cada vegada. Però ves a saber, potser estic mal informat.

De tota manera, l'escena de les novel.les (i la de l'exposició) falla sobretot per una altra cosa. En contra del que la gent es pensa, un llibre és un mal material si el que es tracta és d'encendre un foc, o diguem que com a mínim no és el millor material, sobretot segons el tipus de paper, de llibre. Encendre el foc amb segons quin llibre pot requerir fins i tot una notable habilitat.

Pel mateix motiu, escalfar-se a base de cremar llibres (suposant que en tinguem en abundància) és també laboriós. No és que no et puguis escalfar a base de cremar-ne, però costa. A diferència de la fusta, que crema amb facilitat (també hi ha excepcions, com la de noguera), els llibres tenen tendència a apagar-se. Cremen per fora, però no fan brasa: els fulls exteriors, un cop cremats, amb la capa de cendra que fan impedeixen que el llibre es vagi cremant per dins. L'única manera d'aconseguir que el foc vagi penetrant és anar remenant els llibres, per tal d'anar dispersant aquesta cendra tan especial dels fulls dels llibres, laminada, ben diferent de la cendra de la fusta.

Explico això perquè (demano disculpes per la meva immodèstia) d'experiència cremant llibres en tinc. Una experiència considerable. Treballada al llarg d'anys. I és que hi ha llibres amb els quals el millor que es pot fer és cremar-los, i l'hivern és un bon moment per fer-ho.

També és cert que hi ha llibres que, encara que mereixin ser cremats, pot ser útil conservar-los. Per exemple, per tal que serveixin de recordatori del dolents, insubstancials, mal escrits, etc. que poden arribar a ser els llibres de segons quins autors. D'aquests libres també en tinc alguns, salvats de les flames en tant que testimonis d'obres perfectament prescindibles, banals, dolentes, mentideres... De tant en tant m'agrada mirar-ne els lloms. Tenir presents algunes "abominacions" és útil, ja que serveix per mantenir les antenes desplegades i així minimitzar les possibilitats d'acabar perpetrant els mateixos o semblants errors o despropòsits. (1)

De la mateixa manera, parlant de lloms, hi ha llibres bons que m'agrada tenir-los a les prestatgeries encara que potser no tingui previst rellegir-los. Tenir-los a la vista m'és útil, quan és el cas que són llibres la lectura dels quals m'ha sigut especialment profitosa. De fet, algun llibre que potser primer el vaig llegir agafant-lo en préstec d'una biblioteca, de vegades me l'he acabat comprant, de vegades només per això, per poder-ne veure el llom de tant en tant i així recordar-me a mi mateix el seu contingut.

Hi ha llibres que poder-los llegir m'ha suposat un gran estimul. I crec que també (així ho sento) un enriquiment. Per sort, segueixo trobant llibres d'aquests. De fet, sé que si un dia deixo de trobar-ne no serà perquè no n'hi hagi, per descomptat que no, serà només perquè jo començaré a tenir problemes d'una altra mena. Greus.

M'agrada aquesta definició de fer-se vell que vaig llegir fa uns mesos: "fer-te vell és deixar de tenir curiositat per aprendre coses noves". De moment, afortunadament, la curiositat la conservo.

--
(1) Per exemple, dins de la secció de "llibres d'autoajuda" i especialment dolents (tòxics, tramposos o mal escrits), des del meu punt de vista mereixen una menció especial els del Paulo Coelho, la Louise L. Hay o el Wayne W. Dyer, els tres amb edicions de tirades rècord en diferents idiomes (com és que hi ha tanta gent que llegeix aquestes escombraries?). De tota manera, com que m'incomoden les generalitzacions, algun altre dia si de cas parlaré dels llibres també classificats com d'autoajuda i que considero que en lloc de ser mentiders i tòxics són seriosos (perquè també n'hi ha), i que eventualment (això ja depèn de cadascú) poden ser molt útils.

Abús d'autoritat - 2

Després de incident del tren que vaig explicar l'altre dia i de formular les corresponents queixes vaig pensar també escriure una carta als diaris explicant el que m'havia passat, la prepotència amb que m'havia tractat aquell revisor i els perjudicis que m'havia ocasionat.

Però com que sóc usuari habitual del transport públic i sé que la majoria de revisors són gent educada i equànime, ho vaig descartar. Sóc conscient que la feina dels revisors de vegades és molt complicada, perquè hi ha usuaris que realment provoquen problemes greus. N'he estat testimoni més d'una vegada, he presenciat algunes escenes molt desagradables.

D'altra banda, sé que un incident com aquest, el meu, també es pot tergiversar. És molt fàcil despistar-se i acabar fent alguna generalització, i jo no volia contribuir-hi. Insisteixo, la majoria de revisors són gent molt correcta. A més, amb algun dels revisors d'aquella línia en concret (fa trenta anys que la faig servir) fins i tot hi ha una relació de mútua simpatia. Mai, fins llavors, m'havia passat res.

Que li va passar a aquell revisor? Aquell dia tenia un mal dia, o és que de tant en tant té mals dies? Quina mena de persona és? Ves a saber, potser aquell dia li feien mal les sabates "a ell". I per tant, que jo me les hagués tret s'ho va prendre com un desafiament intolerable.

Una altra hipòtesi és que ell es va envalentir a causa de la meva pinta (sóc una persona gran i hi ha qui de vegades em diu que tinc aspecte d'indigent). Potser veient-me desvalgut, vulnerable, va voler fer una demostració d'autoritat, i així sentir-se "realitzat". Hi ha algunes persones a les que, malauradament, els passa això.

Aquesta possibilitat és la que em va doldre més. Perquè a mi em va perjudicar, però em vaig poder espavilar (ara no ve al cas com), i en canvia a una persona realment desvalguda la seva prepotència i arbitrarietat li hauria provocat un perjudici molt greu. Ho recordo: el següent tren no passava fins al cap de catorze hores, durant la nit l'estació la tanquen, i aquell dia feia molt fred. Sense recursos, al desembre passar una nit al ras és molt dur.

Abús d'autoritat

Vaig pujar al tren. Just abans de sortir el tren va passar el revisor i em va dir que no podia treure'm les sabates, cosa que jo havia fet. No tenia els peus damunt de cap seient, sinó a terra, damunt de les meves sabates.

Al vagó només érem crec que cinc persones. En tot el vagó. Tres estaven a l'altra punta, i l'altra uns seients més endarrere meu. Al meu costat, ni al davant meu, ni a l'altra banda del passadís ni als seients immediats davant i darrera del meu no hi havia ningú. Ningú, estava ben sol, llegint tranquil.lament una novel.la.

Li vaig preguntar al revisor amb educació si hi havia una norma que impedís que em tragués les sabates (tenia els peus a terra, no damunt del seient), sobretot tenint en compte que ningú s'havia queixat (no hi havia ningú per queixar-se). Ell em va contestar "que ell era l'autoritat", i que per tant havia de fer el que em deia. Vaig insistir correctament perquè m'expliqués el motiu de la seva exigència, i ell va insistir en l'argument de la seva autoritat i em va demanar el DNI.

Li vaig facilitar sense cap mena d'oposició el meu DNI, per tal que ell pogués prendre nota de totes les meves dades.

A continuació ell va trucar per telèfon, i poc després es va presentar un agent de seguretat. Llavors el revisor em va dir que havia de baixar del tren. Li vaig dir que si m'ho posava d'aquella manera que ja em calçava, però tot i posar-me llavors les sabates va insistir que havia de baixar del tren. Alhora, em va amenaçar que si a causa de la meva actitud el tren es demorava, a més em posaria una multa.

Li vaig argumentar que no hi havia cap més tren aquell dia, que el següent no passava fins al cap de catorze hores, l'endemà. Va dir que li era igual, que havia de baixar. Em va tornar a amenaçar amb la multa de propina, i a més vaig veure que a l'andana hi havia tres agents de seguretat més. Tota aquesta escenificació per haver-me tret les sabates en un vagó buit.

Evidentment, vaig haver de baixar. Entre d'altres coses perquè a l'andana hi havia els altres tres agents de seguretat, i al final encara m'hauria tocat rebre. Al baixar ho vaig fer al costat de l'agent de seguretat que havia pujat, i li vaig preguntar si li semblava normal el que estava passant, el que m'estaven fent. No em va contestar, va mirar a terra, crec que estava avergonyit d'estar fent el que feia.

Vaig anar a la taquilla i vaig demanar el llibre de reclamacions. Vaig omplir un full. Com que l'espai per escriure dels fulls de reclamacions és limitat, dos dies després a més vaig presentar una queixa a través de la pàgina de reclamacions d'internet de la Generalitat.

Faig un resum de tot plegat: tenia els peus a terra, no al damunt de cap seient, el tren estava pràcticament buit, em vaig acabar posant les sabates, li vaig facilitar el DNI, no hi havia cap més tren, i que en cap moment vaig tenir una actitud mal educada ni agressiva (ni amb ell ni amb l'agent de seguretat), sinó sempre correcta, demanant només las raons “racionals” per les quals m'havia exigit que em posés les sabates.

Tot això ho vaig explicar detalladament en la segona queixa feta a través d'internet. En aquesta queixa també deia:

"Aprofito també l'avinentesa per demanar-los que em facin arribar el reglament que regula l'ús dels trens per part dels passatgers (i quins són els límits de l'autoritat dels revisors, perquè suposo que, com a tot arreu, qui té l'autoritat també té límits), indicant-me a més en quin punt concret del reglament es fa alguna referència que es pugui interpretar en el sentit: a) que està prohibit treure's les sabates; b) que els revisors no han de donar explicacions raonades de les seves decisions, i que per tant poden actuar de manera arbitrària, fins i tot en el cas que ho facin amb prepotència i desmesura."

Havia demanat aquest reglament a l'estació que em van fer baixar, Sant Vicenç de Calders, i em van dir que no el tenien. Posteriorment (dos dies després) l'havia demanat a l'estació del Passeig de Gràcia de Barcelona, i m'havien dit el mateix. Em va semblar una altra anormalitat greu, ja que el que provoca és que els viatgers quedem desprotegits i encara més exposats a les interpretacions arbitràries de persones prepotents com la del revisor que jo em vaig trobar.

Fa uns dies vaig rebre la resposta a través del correu electrònic. Com a remitent surt: "Generalitat de Catalunya, Rodalies". En la resposta no em diuen quina és la norma que presumptament vaig infringir, no m'envien tampoc la llista de normes (em diuen que les busqui a internet) i en canvi tenen la barra de dir-me:

"Abans que res volem que accepti les nostres més sinceres disculpes per les possibles molèsties ocasionades."

Quins collons! Possibles molèsties ocasionades? 14 hores d'espera! I a continuació s'enrotllen parlant de "normes generals dels transports públics", sense fer cap referència al meu incident concret. De manera que després d'haver sigut maltractat per un revisor prepotent, després em sento maltractat per l'Administració.

--
(*) Data de l'incident: 18/12/2016. Queixa Renfe: Llibre de Reclamacions C-2746, foli 38. Queixa Generalitat: D. RQ8B8DJBJ