Llegir llibres, cremar llibres

Exposició d'obra gràfica en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i el seu detectiu Pepe Carvalho (Biblioteca Jaume Fuster). En una de les obres de l'exposició hi surt una escena típica de les seves novel.les, una llar de foc amb uns llibres cremant. M'agrada l'escena. Tot i que no he llegit les novel.les del Vázquez Montalbán, aquest ritual de cremar llibres del Pepe Carvalho el tenia present pels comentaris que n'havia sentit. De fet, l'obra de la de la llar de foc de l'exposició amb uns quants llibres cremant em sembla que és documentalment incorrecta, ja que representa un foc només de llibres, sense llenya, i tinc entés que el que feia Pepe Carvalho (el que li feia fer Vázquez Montalbán) era fer-ne servir un per encendre el foc, això sí, triat amb cura cada vegada. Però ves a saber, potser estic mal informat.

De tota manera, l'escena de les novel.les (i la de l'exposició) falla sobretot per una altra cosa. En contra del que la gent es pensa, un llibre és un mal material si el que es tracta és d'encendre un foc, o diguem que com a mínim no és el millor material, sobretot segons el tipus de paper, de llibre. Encendre el foc amb segons quin llibre pot requerir fins i tot una notable habilitat.

Pel mateix motiu, escalfar-se a base de cremar llibres (suposant que en tinguem en abundància) és també laboriós. No és que no et puguis escalfar a base de cremar-ne, però costa. A diferència de la fusta, que crema amb facilitat (també hi ha excepcions, com la de noguera), els llibres tenen tendència a apagar-se. Cremen per fora, però no fan brasa: els fulls exteriors, un cop cremats, amb la capa de cendra que fan impedeixen que el llibre es vagi cremant per dins. L'única manera d'aconseguir que el foc vagi penetrant és anar remenant els llibres, per tal d'anar dispersant aquesta cendra tan especial dels fulls dels llibres, laminada, ben diferent de la cendra de la fusta.

Explico això perquè (demano disculpes per la meva immodèstia) d'experiència cremant llibres en tinc. Una experiència considerable. Treballada al llarg d'anys. I és que hi ha llibres amb els quals el millor que es pot fer és cremar-los, i l'hivern és un bon moment per fer-ho.

També és cert que hi ha llibres que, encara que mereixin ser cremats, pot ser útil conservar-los. Per exemple, per tal que serveixin de recordatori del dolents, insubstancials, mal escrits, etc. que poden arribar a ser els llibres de segons quins autors. D'aquests libres també en tinc alguns, salvats de les flames en tant que testimonis d'obres perfectament prescindibles, banals, dolentes, mentideres... De tant en tant m'agrada mirar-ne els lloms. Tenir presents algunes "abominacions" és útil, ja que serveix per mantenir les antenes desplegades i així minimitzar les possibilitats d'acabar perpetrant els mateixos o semblants errors o despropòsits. (1)

De la mateixa manera, parlant de lloms, hi ha llibres bons que m'agrada tenir-los a les prestatgeries encara que potser no tingui previst rellegir-los. Tenir-los a la vista m'és útil, quan és el cas que són llibres la lectura dels quals m'ha sigut especialment profitosa. De fet, algun llibre que potser primer el vaig llegir agafant-lo en préstec d'una biblioteca, de vegades me l'he acabat comprant, de vegades només per això, per poder-ne veure el llom de tant en tant i així recordar-me a mi mateix el seu contingut.

Hi ha llibres que poder-los llegir m'ha suposat un gran estimul. I crec que també (així ho sento) un enriquiment. Per sort, segueixo trobant llibres d'aquests. De fet, sé que si un dia deixo de trobar-ne no serà perquè no n'hi hagi, per descomptat que no, serà només perquè jo començaré a tenir problemes d'una altra mena. Greus.

M'agrada aquesta definició de fer-se vell que vaig llegir fa uns mesos: "fer-te vell és deixar de tenir curiositat per aprendre coses noves". De moment, afortunadament, la curiositat la conservo.

--
(1) Per exemple, dins de la secció de "llibres d'autoajuda" i especialment dolents (tòxics, tramposos o mal escrits), des del meu punt de vista mereixen una menció especial els del Paulo Coelho, la Louise L. Hay o el Wayne W. Dyer, els tres amb edicions de tirades rècord en diferents idiomes (com és que hi ha tanta gent que llegeix aquestes escombraries?). De tota manera, com que m'incomoden les generalitzacions, algun altre dia si de cas parlaré dels llibres també classificats com d'autoajuda i que considero que en lloc de ser mentiders i tòxics són seriosos (perquè també n'hi ha), i que eventualment (això ja depèn de cadascú) poden ser molt útils.