El Joan F.: falsa alarma

Em truquen per telèfon: "Vostè és l'amic del Joan F.?"

Qui em truca és la responsable d'una empresa de neteja domiciliària. Em diu que la dona de fer feines que cada quinze dies va a casa del Joan F. s'ha trobat que ningú li obria la porta. Ha preguntat a les cases veïnes (el Joan F. viu en una urbanització) i li han dit que feia dies que no veuen moviment a la casa del Joan F.

Em preocupo. El primer que penso és que potser ha caigut per les escales i potser està mort des de fa dies. O mig mort, agonitzant, immobilitzat. A dins de casa. La darrera vegada que vaig passar per casa seva precisament vam estar parlant del telèfon de la Creu Roja. M'havia dit algun cop que el tenia, però jo no l'havia vist mai, i aquell dia li vaig dir que me l'ensenyés. I me'l va ensenyar: a un racó de l'habitació de la tele, en una tauleta baixa hi havia l'aparell que es connecta al telèfon. Damunt de l'aparell hi havia el penjoll que en teoria s'ha de dur al coll. I damunt... una pila immensa de papers i diaris de dos pams d'alçada.

Quan hi va la dona que li fa la neteja (tres hores cada quinze dies) es veu que ell no li deixa tocar res. Una vegada vaig coincidir amb ella i m'ho va explicar: si hi ha una pila de diaris al mig d'on sigui, no es pot tocar, si la taula del menjador és un niu de pols perquè està plena de papers, plàstics i piles gastades, tampoc es pot tocar, etc. Als pocs espais de la taula del menjador que queden lliures, amb la pols que hi ha hi pots fer dibuixos amb el dit. I tots els mobles de la casa estan igual, plens de papers, d'andròmines i de pols. 

Tot i estar acostumat a les seves rareses, amb "l'enterrament" del penjoll em vaig quedar ben bocabadat, no m'ho podia creure. Vaig intentar convèncer-lo que el penjoll era precisament "per dur-lo penjat", per si algun dia li passava alguna cosa i l'havia de fer servir. Els perills són evidents: la casa és de planta baixa i un pis, fa vida a la planta baixa, però el dormitori el té a dalt, i com que camina insegur, amb dificultats, els riscos sobretot de pujar i baixar escales són obvis (per sort té dos lavabos, un a dalt i l'altre a baix).

No me'n vaig sortir, em va dir que si algun dia necessitava l'alarma "ja l'agafaria". Malgrat insistir (amb moderació, perquè si em passés de la ratlla segurament em rebutjaria) no vaig aconseguir que em fes cas, i el penjoll va seguir a la tauleta del racó. Això sí, la pila de papers i diaris que hi havia al damunt li vaig dir que era "imprescindible" liquidar-la, i la vaig llençar al contenidor. Quan hi vaig, sempre procuro llençar el que puc, el que aconsegueixo que em deixi (i de vegades el que no em deixa, quan ho puc llençar sense que se n'adoni).

Per sort, el dia de la trucada al final va ser una falsa alarma. Quan ja estava a punt d'anar cap a casa seva a investigar, finalment em va agafar el telèfon (per arribar fins a casa seva trigo com a mínim una hora, anant tot bé). Li vaig dir que perquè no havia obert la dona que anava a netejar, i em va dir que perquè havia sortit, que acabava de tornar. Li vaig dir que si no recordava que aquell dia tocava neteja, i em va dir que sí, "però que havia anat així".

De vegades li dic que algun dia el trobaran, o el trobaré, mort a casa. I que això no seria el pitjor, que el pitjor seria "que s'estés morint uns quants dies"... Però ell té les seves idees fixes, i és difícil fer-les-hi canviar.

L'ajuntament del poble on viu crec que s'està portant amb molta correcció, fent el que pot per ell (la dona que va a netejar hi va a través dels serveis socials de l'ajuntament). El que passa és que hi ha persones que s'ho posen (i ho posen als altres) molt difícil. El Joan F. tota la vida ha sigut així. Malgrat haver sigut una persona intel.lectualment competent i amb moltes relacions (a les que també és cert que no sempre va tractar de la millor manera), ara viu en el seu petit món i sense cap contacte. Ben sol. A casa seva només hi entra cada quinze dies la dona que va a netejar. I jo, quan de tant en tant hi vaig a donar un cop d'ull, val a dir que bastant de tant en tant.

Vaig conèixer el Joan F. fa quaranta-set anys, i durant els últims quaranta li vaig perdre la pista. Fa un parell d'anys vaig tenir curiositat per saber què se n'havia fet, d'ell. I quan el vaig tornar a veure, quan vaig veure com vivia, em vaig quedar esglaiat.

"Vostè és l'amic del Joan F.?" Vaja, no ho havia pensat així: hauré de rumiar què en faig, com la gestiono, aquesta amistat...