La medalla de la Miraculosa

"Oh María sin pecado concebida rogad por nos que recurrimos a Vos". És el text en miniatura (he necessitat una lupa per poder-lo llegir) que envolta la imatge de la Miraculosa de la petita medalla de llautó, o d'algun altre metall platejat i lleuger, que tinc aquests dies damunt de la taula.

L'Elisabet du sempre penjada al coll, amb un cordillet, una medalla com aquesta. Porta contenta la seva medalla de la Miraculosa perquè diu que li fa companyia, que la fa pensar en la Mare de Déu, que duent-la se sent protegida. També li fa pensar en una tia seva monja, la qual, quan l'Elisabet i les seves germanes eren petites, els regalava medalles d'aquestes.

Un dia que a l'Elisabet li vaig preguntar d'on havia tret la medalla em va explicar que hi havia un usuari de la residència que, quan podia sortir al carrer, de tant en tant passava per no sé quina parròquia i el rector n'hi donava unes quantes, i després ella les repartia entre l'altra gent de la residència. Li vaig dir si n'hi podia demanar una per a mi, perquè em feia il.lusió, i em va dir que sí. l al cap de dues o tres setmanes em va dur la meva medalla. I ara m'agrada tenir-la.

M'agrada parlar d'aquestes coses amb l'Elisabet, de les medalles, les marededeus, les mises, el resar... m'agrada, sobretot, perquè a ella li agrada poder-ne parlar. Ja és estrany, que tenint de fet altres persones més properes als seus sentiments religiosos, de vegades s'acabi esplaiant més amb mi. Precisament amb mi, que sóc un descregut com un campanar (per descomptat, quan estic amb ella sóc molt respectuós, m'oblido completament de les meves actituds anticlericals).

Amb ella, quan ve a tomb, parlem d'aquestes coses. Per exemple, un altre dia em va ensenyar un llibre de Santa Teresa que duia a la bossa, i en vam estar parlant. Ella em va dir que Santa Teresa era "una santa", i jo li vaig explicar que la meva mare admirava molt Santa Teresa, que sempre tenia a la seva tauleta de nit les seves obres completes i que de tant en tant les rellegia. Després, un parell de setmanes més tard li vaig preguntar a l'Elisabet si havia seguit llegint aquell llibre, però em va dir que se n'havia cansat. Li passa sovint, que va tenint algunes iniciatives, però no li duren.

L'Elisabet en general és de tracte fàcil, algunes vegades, poques, potser una mica difícil, però sempre és entendridora. Té una vida complicada, perquè ha de conviure sempre amb els seus embolics mentals (de vegades també en parla, de com la dominen els pensaments invasius). A dins seu els seus pensaments, i a fora el seu entorn: viu envoltada per unes vuitanta persones amb diferents problemes, a la residència psiquiàtrica que des de fa anys és casa seva. A la residència pràcticament no hi ha altes, en general són malalts que s'han anat cronificant, de manera (aparentment) irreversible, a causa de la pròpia malaltia i d'una certa deixadesa institucional.

Fa uns dies l'Elisabet va tenir un bon ensurt, quan una altra interna, en mig d'un brot, va començar a cremar papers a l'habitació de l'Elisabet, alhora que l'escridassava. Per sort no va passar res greu (ni va fer mal a l'Elisabet ni es va calar foc a l'habitació), perquè de seguida hi va anar una auxiliar. A les habitacions no hi poden anar amb encenedors, ni amb tabac, però aquella companya havia agafat l'encenedor comunitari, lligat simbòlicament amb un cordill, que tenen al pati interior de la residència, l'únic lloc on poden fumar.

L'Elisabet aquell dia, amb el foc, els insults i l'agressió, va tenir un bon ensurt. El va poder superar amb més facilitat perquè a aquella companya durant uns dies se la van endur a una unitat d'aguts (amb la intervenció de la policia, per ajudar els infermers, perquè ella estava mot agressiva). Va estar una setmana fora, i quan va tornar estava estabilitzada. Aparentment: al cap d'uns dies va tornar a calar foc a les tovalloles del lavabo, i també per sort, l'auxiliar que estava de guàrdia aquell vespre va sentir l'olor de fum i va poder apagar les tovalloles. I es van tornar a endur aquella pobre dona un altre cop a la unitat d'aguts, també amb la intervenció de la policia.

Per això deia que la vida de l'Elisabet és difícil. També deia que a l'Elisabet dur al damunt la medalla de la Immaculada li fa companyia, perquè la fa pensar en la Mare de Déu, i això l'ajuda. A mi, veure la medalla em fa pensar en l'Elisabet, m'ajuda a tenir-la present a ella.