Quan era petit, potser fins als cinc anys, el Joan Pintor anava vestit amb uns pantalonets curts oberts pel darrere. Tot l'any, també a l'hivern, fes el fred que fes. De l'obertura dels pantalons en deien "la gatera", i era pràctica: quan les criatures volien fer caca, només els calia ajupir-se i fer la feina. No hi havia problema de calçotets, perquè no en portaven.
Si estaven a casa, anaven al femer. De paper no se'n feia servir. Si eren al camp, per netejar-se una mica el cul feien servir alguna pedra. En general, rentar-se es rentaven poc, només de tant en tant es fregaven el cos amb un drap moll.
Per descomptat, a les cases no hi havia aigua corrent. L'anaven a buscar a l'única font que hi havia al poble; hi anaven amb gerres de fang o garrafes de vidre folrades de canya o vímets, i després, a casa, omplien una gran tenalla, de potser cinquanta o cent litres, de la qual llavors en treien l'aigua que anaven necessitant.
El Joan llavors era el Juanillo. No només perquè era un nen, sinó perquè alhora era molt menut i prim. Era una criatura molt espavilada i inquieta, sempre en moviment. Quan sortia de l'escola, si no havia de fer feines a casa anava a tombar pels camps. Una de les coses que més li agradava era parar trampes als ocells, i robar els ous dels nius, uns ocells i uns ous que després, naturalment, a casa se'ls menjaven.
De trampes en feia de diferents tipus. Les més habituals eren lloses alçades per una banda i aguantades per un bastonet: l'ocell es ficava una mica a sota per picar algunes llavors que hi hagués posat, movia una mica el petit puntal, i li queia la llosa al damunt.
Un dia va portar a casa uns ous de garsa, i li va dir a la seva mare que n'hi fes una truita. La seva mare li va dir que no, que els ous de garsa eren molt dolents de gust, perquè les garses menjaven porqueries. Però ell va insistir fins que la seva mare li va fer la truita. I la mare tenia raó, la truita tenia un gust molt dolent.
Per robar els ous s'enfilava als arbres, i com que pesava molt poc, es podia enfilar molt amunt, fins a les branques més altes, on de vegades hi havia els nius. En aquestes sortides sovint l'acompanyava el Manolito, el seu millor amic. Un dia el Manolito va caure des de dalt d'un pollancre molt alt, i es va matar. Quan el Manolito es va matar tenia onze anys, igual que el Joan.
El Joan no sempre podia tombar al seu aire pels camps. A banda de les hores a l'escola, a casa també tenia feines assignades. De ben petit, a partir de cinc o sis anys ja s'havia d'ocupar dels conills, de les gallines, de les cabres, del porc.
Quan era el temps de la sega també ajudava. Al poble el conreu principal era els cereals, blat i ordi, i alguns camps quedaven bastant lluny. A casa seva tenien dues mules: durant la sega, el pare les carregava amb les garbes, i ell, el Joan, el Juanillo, que era esquifit i prim com un fideu, amb set o vuit anys, sol, ja se les enduia cap al poble, de vegades a una hora de camí. Descarregava les mules a casa i, au, una altra vegada cap al camp on els grans estaven segant.
El seu pare tenia mal caràcter, i un dia el va renyar molt. El Joan va trobar que era molt injust, i va decidir que n'estava tip i que marxava de casa, sense dir res a ningú. Tenia nou anys. Quan va començar a fosquejar el van trobar a faltar, i el van començar a buscar. Els pares i els veïns anaven cridant per tot arreu: "Juanillo, donde estàs? Juanilloooo!!!"
De fet, no havia anat gaire lluny, s'havia amagat a sota d'un pont, i tota l'estona sentia els veïns que l'anaven cridant. Ell, quiet, no deia res. Al cap d'unes hores, ja ben de nit, cansat d'estar amagat, i pelat de fred i amb gana, va decidir tornar cap a casa. La seva mare el va consolar, i el seu pare encara el va esbroncar més, i de propina li va clavar alguns mastegots.
Tot això, i més detalls, m'ho explica un dia mentre fem una passejada pels carrers dels voltants de casa seva. Ara el Joan té 92 anys. Abans de començar a explicar-m'ho em diu que li falla la memòria, que ja no es recorda de res... Jo gairebé no li faig cap pregunta, només quan alguna vegada veig que es despista i se'n va del tema: "Creus que hi haurà guerra a Ucraïna?"
Llavors li dic que Ucraïna queda molt lluny, que millor que segueixi amb les històries de quan era petit. I ell segueix.
Després de la passejada, ja a casa seva, li pregunto:
-En conjunt, en tens uns bons records, de quan eres petit?
I em diu que sí, que s'ho passava molt bé, sobretot quan sortia de l'escola i no tenia feines pendents a casa, i llavors podia tombar al seu aire pels camps.
