La Glòria, 99 anys, alzheimer molt avançat. Fa temps que està en una residència, i des de fa uns mesos sempre al llit, immòbil. Ja no coneix ningú, no reacciona davant de cap estímul, si més no de manera detectable. A més de la demència, té altres problemes, a causa dels quals és fàcil que en qualsevol moment es mori. Però fins ara resisteix, o potser caldria dir "que l'obliguen a resistir", fent tot el possible per evitar que mori...
Nou escenari. A la residència s'han detectat casos de covid. Li han fet la prova, i ha sortit positiva. El metge ha dit a la filla que, de manera preventiva, li donaran antibiòtics, "per tal d'evitar complicacions".
Sembla que no calen gaires comentaris, és tot prou esperpèntic. De vegades el grau d'estupidesa, o d'hipocresia, o de por, o del que sigui, és tan immens que potser val més callar.
Dues setmanes després, finalment la Glòria mor. Oficialment, la seva mort es sumarà al total de morts provocades per la covid, i tractada "com una altra mort lamentable a causa de la pandèmia". Una cullerada més d'estupidesa i d'hipocresia.
Font d'informació: la seva filla. "El millor que li podria passar seria que es morís", em deia, referint-se a la mare demenciada i postrada. Una filla que, tot i pensar això, tot i tenir-ho molt clar, no es va atrevir a dur la contrària al metge. Ni en aquell moment de la prescripció de l'antibiòtic, ni en altres moments anteriors, quan, amb una mica de sort, hauria sigut possible que la mare morís, i així s'acabés més aviat la seva llarga i absurda agonia.
