El dia que em mori i els llibres

El dia que em mori és probable que tots els llibres que a mi tanta companyia em fan i tant m'importen, ningú estigui interessat en conservar-los. No em costa imaginar-ho, això, i que llavors, a causa d'aquest desinterès, acabin tots a dins d'un contenidor. Pensar-hi em produeixi una barreja d'estranyesa i tristesa. 

I després del contenidor potser aniran a una incineradora, i acabaran convertits en fum. Entre tots aquests llibres, també hi haurà, per exemple, els llibres, per a mi tan importants, fonamentals, que parlen "de xemeneies i fums", com els de Primo Levi, Jorge Semprún, Imre Kertész, Charlotte Delbo, Mercè Núñez, Agnes Sasson, Boris Pahor, Viktor Frankl, Elie Wiessel, Robert Antelme... Sí, tots convertits en fum.

(esmento aquests escriptors en concret, vinculats a l'Holocaust, perquè darrerament les seves lectures, en alguns casos relectures, m'han ocupat bastant temps, però també podria fer altres llistes, relacionades amb altres temes...) 

O un cop al carrer, arribaran uns rebuscadors, i rescataran els llibres de dins dels contenidors, ompliran els seus carrets, i llavors vendran els llibres a pes. I després potser seran reciclats, i amb la pasta de paper recuperada potser en faran revistes com l'Hola, Lecturas... o potser paper de vàter.

Fum, pasta de paper, paper de vàter... tots aquests llibres per a mi tan importants. 

D'altra banda, pensar-hi em va bé, perquè també m'ajuda a tocar més de peus a terra.

I de tant escriure

I de tant escriure
la vida potser s'escola 
poc viscuda, prima, neulida.
I tu em dius:
-On vas, tot el dia 
amb el llapis i el paper?
I et dic que no ho sé,
però que sense llapis i paper,
tampoc no ho sabria.
Perquè, de fet, no sé res de res.

Tots amaguem vergonyes

Tots amaguem vergonyes i ignomínies
a sota de l'alfombra, la catifa, l'estora.
I a causa de l'ocultació vivim amb incomoditat,
amb l'ai al cor, amb la por que potser un dia,
algú, n'alci una punta, o les mogui de lloc.
I llavors quedi al descobert el secret:
aquell altre "nosaltres".

Lectures disperses (sobre l'Holocaust)

Charlotte Delbo
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/12/charlotte-delbo.html

El camarada Kapo
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/12/el-camarada-kapo.html

El fotògraf de Mauthausen (la peli, una decepció)
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/12/el-fotograf-de-mauthausen-una-decepcio.html

Sobre el fet d'escriure

Sujeto, verbo y predicado.
Pronombre, adverbio, adjetivo.
Transitivo e intransitivo.
Pretérito pluscuamperfecto.

Quan anava a col.legi no vaig entendre mai res de tot això. I no és que vulgui fatxendejar d'ignorant, era ben bé així: per a mi aquell era un vocabulari, un llenguatge, del tot críptic, un món incomprensible, com si quan em parlaven d'això em parlessin en mandinga o vietnamita.

Cinquanta anys després, segueixo bastant igual: què volen dir aquestes paraules?

Entremig, l'únic que he fet és llegir, i llegir, i llegir. I escriure, de vegades bastant. Però pel que fa a coneixements d'ortografia i gramàtica, segueixo sent, tal com he dit, igual d'ignorant. De manera que quan escric, com que no em puc orientar per les normes, perquè les desconec, només em puc guiar per com em "sonen" les frases. Em sonen bé? D'acord. Que no? Doncs fora.

Això fa, és clar, que a causa de les limitacions de la meva "enciclopèdia particular de sonoritats", de vegades pugui escriure violentant principis elementals de la gramàtica (o de l'ortografia) oficial. Què hi farem, mala sort, cadascú ve d'on ve, i paga el peatge de les limitacions i les mandres que arrossega. Totes dues coses: limitacions congènites i mandres no superades...

La Lorena

La Lorena en general sent que té poca energia. Alhora, de manera episòdica, de vegades sent un gran cansament, acompanyat o no de malestar del cap, com si estigués enfebrada, o de mal d'esquena, sobretot a la ronyonada. I també formiguejos a les cames, dolor a algunes articulacions... Diu que de vegades se sent "com si un camió li hagués passat pel damunt". Una altra cosa que li passa és que alguna vegada, per sort molt poques, de cop sent com si li clavessin una punyalada al pit (no sempre al mateix punt).  Una punyalada que el primer dia li causa un dolor bastant intens i que, després, li va desapareixent lentament, com si fos una ferida que cicatritzés. 

Aquests diferents mals, malestars i cansaments van i venen, de vegades només uns, i algunes vegades junts (menys sovint). I entremig, en les etapes relativament bones, en general sempre sent, més o menys acusada, la manca d'energia. Diu que és habitual que senti les cames pesades, com si estiguessin inflamades (però no inflades), i que les crisis sovint comencen per una accentuació d'aquesta mena d'inflamació de les cames. I que llavors és com si el malestar i el cansament, des de les cames, anés enfilant-se cos amunt, fins a envair-lo tot.

Les etapes més bones diu que poden acabar de manera sobtada, sense cap motiu concret. O amb motiu: per exemple, quan fa un esforç més gran de l'habitual. Llavors, aquest cansament puntual pot desencadenar a continuació la simptomatologia dels diferents malestars. Un altre desencadenant pot ser passar fred, o massa calor. O encara que no passi calor, només perquè el sol li toqui al cap. De vegades, una estona de ressol ja és suficient. Abans, tot això no li passava: esforços ara perillosos, fins i tot molt exigents, no li repercutien. Igual que el fred o la calor, que l'afectaven poc: els resistia molt bé. En aquest sentit, diu que s'ha tornat molt més fràgil, i considera que l'edat no és una explicació suficient.

De tota manera, s'hi ha anat acostumant. Ara procura viure més a poc a poc. En general ha abaixat el ritme d'activitats: quan li cal fer alguna cosa important, els dies abans, de manera previsora procura no cansar-se, per tal d'estar en condicions de fer-la, quan sigui el moment. Encara que sigui al ralentí. Al ralentí: aquesta és una característica fonamental de la seva estratègia adaptativa. De la seva nova vida: a menys energia, més lentitud. 

La Lorena diu que els dies de més esgotament, de cansament desmesurat, per sort són pocs. Llavors, aquests dies més dolents, si pot dorm més de l'habitual, fins i tot de dia. En canvi, quan es troba bé diu que, si dorm més del compte, se sent pitjor.

D'altra banda, diu que creu que ningú no s'adona del que li passa, perquè de cara als altres procura amagar les baixades d'energia i les aparicions de malestars. Quan està amb gent procura funcionar amb la més gran normalitat possible, per tal que no es notin les seves limitacions. Dissimula tant com faci falta. I si pot, els dies més dolents es queda a casa, sense veure a ningú. D'explicacions sobre les seves limitacions i mals no en dóna, "és el seu secret".

Després d'uns quants anys, potser sis, de l'aparició dels primers símptomes, i de què de mica en mica s'anessin agreujant, un dia la Lorena finalment es va decidir a anar al metge. Li va costar, perquè en els metges hi confia poc. Però hi va anar, i llavors li van fer unes anàlisis de sang, i un electrocardiograma. I li van dir que tot estava bé, no li van detectar res anòmal. I com que aquells dies en concret es trobava realment bé, el metge li va dir que, si de cas, tornés quan es trobés malament.

Uns dies després, quan li van tornar a aparèixer el cansament i els malestars, llavors li va fer mandra, tornar al metge. Sobretot perquè confiava poc que, anant-hi, pogués aclarir res. No ho veia gens clar. I així, d'aquesta manera, amb l'aparició i desaparició cíclica de cansaments i diferents malestars i dolors, van passar dos o tres anys més. Fins que un dia, malgrat el seu escepticisme, va decidir tornar al metge. I llavors li van fer una altra vegada anàlisis de sang, en aquesta ocasió més exhaustives. I un altre cop els resultats van ser normals. De manera que es va quedar una altra vegada sense cap explicació de les possibles causes dels seus malestars. Allò era un misteri.

Tanmateix, la Lorena no s'hi va capficar, ja ho tenia molt assumit. I la seva vida va seguir igual, amb èpoques millors, èpoques pitjors, amb uns o altres símptomes, dissimulant quan calia... Des de llavors, la Lorena ha seguit gestionant el seu dia a dia "amb naturalitat". Ha interioritzat que és millor anar fent i procurar no encaparrar-se pensant en eventuals explicacions: "qui dia passa, any empeny", pensa.

La Lorena, alhora, diu que tot i que li passen aquestes coses, està contenta. Primer, perquè pot mantenir una vida de cara als altres bastant normal (quan és necessari al ralentí, i dissimulant; la lentitud i la dissimulació ja formen part de la seva normalitat). I en segon lloc, perquè hi ha un malestar o limitació que ella fins ara no l'ha patit: la pèrdua de vivesa mental, o de memòria. Això gairebé no li ha passat, i per a ella és molt important. Diu que fins i tot durant els dies o les etapes més dolentes, per sort el cap sempre li ha seguit funcionant raonablement bé. Com a màxim, diu, algun dia, de manera puntual, potser s'ha quedat a casa mig estabornida, algunes estones estirada al llit, o mirant alguna pel.lícula intranscendent, incapaç de cap altra cosa.

Quan va arribar la covid feia potser dos anys, des de la seva última anada al metge. Diu que no descarta que, en algun moment, també l'hagi passat, la covid, i que potser hagi coincidit, o fos la causa, "d'alguna de les seves males etapes". Com que no s'ha fet cap prova, no ho sap.

Un altre cop els pits de la Rosaura

El Joan F. (diferent del Joan M.), és el que té la Rosaura de cuidadora, a la qual li agrada intentar tocar-li els pits, i no sé si també altres parts de la seva anatomia, ni el grau d'èxit. Fa dies que no parlo del Joan F., el tinc una mica deixat de banda, des del darrer cop que el vaig anar a veure i vaig pensar que l'embolic entre ell i la Rosaura era monumental.

D'una banda, ella que diu que s'atabala perquè ell li vol tocar els pits. Que diu això i, alhora, va vestida de manera diguem que "peculiar", amb una roba tan tibant que sembla a punt de rebentar, amb totes les seves rodoneses ben marcades i, l'últim dia, de propina, amb una part generosa del seu cul a la vista, gràcies a uns pantalons ben triats de cara a aquesta finalitat.

D'una altra banda, aquest mateix dia ell em va dir que havien anat al notari, que havia canviat el testament, i a més havia fet poders a favor d'ella. Uns canvis amb relació als quals, probablement, les "negociacions" sobre l'accés als pits i el cul de la Rosaura hi tenen alguna cosa a veure. De manera que és previsible que, al final, el Joan F. acabi ben plomat. Però jo he decidit que no me'n preocupo: si ell és tan vell verd que per tal d'aconseguir grapejar la Rosaura està disposat a posar en risc el seu patrimoni (que és considerable, i suposo que la Rosaura ja se n'ha assabentat), ja s'ho farà. Perquè a més, ja estic tip de les mentides que tant l'un com l'altra m'han anat dient, en cada cas diferents, és clar, cadascú en funció dels seus interessos: ell tocar pits i, ella, tocar bitllets.

Ara, molt de tant en tant, telefono al Joan F. Li pregunto com va tot, i ell de moment em diu que bé. I jo, amb aquest "bé", entenc que vol dir, sobretot, que de moment li pot seguir tocant alguna cosa a la Rosaura. De lluny, vaig seguint la pel.lícula... de lluny, perquè de més a prop, com abans, ara em fa mandra.

--
(*) L'últim cop que en vaig parlar, "Els pits de la Rosaura":
https://passavolant.blogspot.com/2020/08/els-pits-de-la-rosaura.html

Els núvols i el Joan M. (continuació)

Quan el sol s'amaga, per tal de no agafar fred ens alcem del banc des del qual amb el Joan M. hem estat mirant el cel i els núvols, i pugem al seu pis. El Joan M. ara ja no té els mals de cap terribles que tenia (a causa de la patacada que es va clavar al caure a la dutxa, a la primavera), tot i que es segueix queixant d'un mal residual que li ha quedat. Un mal del qual se'n queixa, però que alhora és capaç de relativitzar, quan se li recorda, o ell mateix recorda, el mal torturant, extrem, que havia arribat a patir.

En teoria ara qui supervisa una mica la vida i les necessitats del Joan són dues nebodes seves (a causa de la patacada s'ha envellit de cop, i tot i que segueix vivint sol, ja no és capaç de viure sense algunes ajudes). Dic "en teoria", perquè aquestes nebodes de vegades l'ajuden d'una manera una mica peculiar. Per exemple, ja s'han ocupat d'acompanyar-lo al notari per tal que fes testament a favor d'elles. També s'han ocupat de fer-li firmar que elles siguin cotitulars del seu compte. I quan ara fa poc es van ocupar de vendre el cotxe del Joan (perquè ja està clar que no podrà tornar a conduir més), també es van "ocupar" de ficar-se els diners a la butxaca, de manera que ell no n'ha vist ni un euro.

Un dia d'aquests que el vaig a veure em diu: "Estic entre l'espasa i la paret, i si em punxen, em mataran". És a dir, que ell és conscient de la seva situació, de l'actuació interessada de les nebodes... Però, quina és l'alternativa?

Quan el vaig a veure, després, quan marxo, sempre me'n vaig trist. A causa de la seva solitud, de la seva edat, fragilitat i impotència, i del paper d'aquestes nebodes, que, a més del que he dit, pràcticament no el van a veure mai; amb prou feines li fan un truc de tant en tant (cosa que d'altra banda serveix de poc, perquè com ell sordeja, amb el telèfon no s'aclareix). I quan resulta que "s'impliquen més", llavors resulta que és per coses com les que he explicat, anar al notari, al banc, vendre el cotxe...

Els núvols i el Joan M.

Asseguts a un banc del carrer, el Joan M. i jo mirem els núvols. N'hi ha molts, d'aquests que semblen de cotofluix, i com que també hi ha clarianes, es retallen molt bé tota mena de formes. El Joan M. té molta imaginació i, segons les formes dels núvols, hi veu amb facilitat caps de gossos, o de gats, cossos  d'altres animals, cares de persones, arbres, siluetes de paisatges...

Com una criatura, il.lusionat, content, assenyala un núvol i em diu: "Mira quin gos!" I després n'assenyala un altre: "Mira, un home enfadat!" I jo miro el núvol que assenyala el seu dit, i li dic que sí. La veritat, però, és que d'entrada no veig res del que diu, perquè quan miro núvols normalment no els associo amb res. Els miro i prou. De fet, haig de fer un esforç, "per veure-hi una forma" com les que veu el Joan M.

Em passa igual amb les taques de tinta. De vegades penso que si hagués de fer un test de Rorschach em sembla que em seria impossible. Em preguntarien: "Què veu en aquesta taca?" I contestaria: "Una taca". "I en aquesta altra?" "Una altra taca". Potser fins i tot seria perillós... ves a saber el diagnòstic que em correspondria, amb aquestes respostes!

D'altra banda, també és veritat que si algú com el Joan em diu que un núvol té cara de gos, si faig un petit esforç, llavors puc veure la cara de gos que ell hi veu. Però em cal aquest petit esforç, de manera espontània no em surt, ni m'atrau el joc. Pel mateix motiu, en el cas d'un hipotètic test de Rorschach, després de la hipotètica pregunta "Què veu en aquesta taca?", si llavors jo contestés, "I vostè, què hi veu?", i llavors (seguint amb la hipòtesi), em diguessin, "Què li sembla, un ànec?"... Aleshores sí, m'esforçaria per veure l'ànec, i el veuria, i aleshores contestaria: "D'acord, un ànec".

La transsubstanciació de les lioneses

Lioneses de nata,
xuixos de crema,
ensaïmades de cabell d'àngel,
coques de llardons,
galetes de gingebre,
brioixos amb mantega i confitura,
assortit de bombons,
xocolata amb menta...
Al final, les postres més delicioses
també acaben convertides
en caca pudenta.

Si de tant en tant

Si de tant en tant 
no dius alguna bretolada, 
o fas alguna gamberrada,
t'acabaràs convertint 
en una persona com cal.
Vigila!

El fang i els fems

Em vau dir que baixés a la realitat del fang. Però no era fang, eren fems, merda pudenta, barrejada amb vòmits repugnants i clorhídrics, asfixiants. Uns i altres anàveu defecant i vomitant allí, al toll, impúdicament, paraules fastigoses, i els peus xipollejaven en aquella bassa infecta, mentre se n'enlairava una atmosfera tòxica, que a l'expandir-se provocava un canvi climàtic mental catastròfic.

La merda als peus, la merda pujant de nivell, a les cuixes, la merda al melic, cada cop més a la vora de la boca... I no reaccionàveu, perquè els uns i els altres només veieu els vòmits dels altres, només sentíeu la pudor dels altres, només us feria la ignomínia dels altres... Només. I només us hauria calgut mirar-vos al mirall. Sense por. És a dir, sense prejudicis. I sense cap pinça al nas.

Per això us vaig dir que no baixaria al fang. Perquè no era fang, eren fems, merda: paraules del tot irrespirables.

--

(Per què escric de vegades coses així? Suposo que és una necessitat d'esbravar-me, i d'alhora equilibrar el component "de normalitat" d'altres escrits -si és que això de la normalitat és alguna cosa objectiva, que ja és molt suposar-. Continuo: i a més d'escriure-ho, per què ho comparteixo? No n'hi hauria prou amb escriure-ho, "dir-m'ho a mi mateix", sense arribar a ensenyar-ho? Bé, suposo que la suma de la primera part i la segona és el resultat d'una barreja de narcisisme, rebequeries i ganes de cridar una mica l'atenció, cosa potser més fàcil amb aquesta mena d'exabruptes...)

Indalecio González, kapo

(lectures disperses)
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/11/indalecio-gonzalez-kapo.html

Víctima i botxí (potser)

Potser de petit va patir gana i misèria.
Potser, quan era jove, quan va començar la Guerra Civil, a la rereguarda va actuar com a botxí de rics, burgesos i capellans.
Potser després va anar al front, a lluitar contra l'exèrcit feixista, i va ser un bon soldat.
A l'acabar la guerra, amb la victòria dels altres, potser va haver de fugir, i als camps de refugiats del país veí potser va patir un altre cop gana i misèria.
Potser, al començar l'altra guerra, la Mundial, es va incorporar a batallons francesos i va lluitar contra els nazis.
Potser llavors va ser capturar, i va acabar a un camp de concentració alemany.
Potser allí, per tal de sobreviure, va acceptar ser kapo.
Potser, com a kapo, va ser cruel i va maltractar altres deportats.
Potser al final de la guerra, quan els camps van ser alliberats, va ser denunciat per companys de captiveri.
Potser llavors va ser jutjat, va ser declarat culpable de greus maltractaments, i va ser condemnat a penes greus.
D'una història com aquesta, segons el tipus de vinculació amb el protagonista (o amb les seves idees), després hi ha qui potser només en recorda el botxí, i qui potser només en recorda la víctima.
Potser.

Una persona

Una persona no és una, sinó moltes, algunes desconegudes d'ella mateixa. 

Absolutament ignorades.
Per això, quan parlem de nosaltres, o dels altres, només parlem de parts, no de totalitats.
I només no ens equivoquem quan callem, quan ens mantenim en silenci.
O més ben dit: quan ni tan sols pensem.
És a dir, quan ens morim.
(llavors, assolim "el pensament perfecte")

La matraca, carrau o carraca - 2

Deia l'altre dia que el meu record i ús de la carraca per a mi no tenia cap relació, ni la més remota, amb els jueus, i que aquesta relació la vaig descobrir de gran. Sobre els costums infantils pasquals, l'altre dia també reproduïa el que diu el Diccionari català-valencià-balear a l'entrada 'fas', entra altres coses aquesta: "Acte de pegar en terra els nois armats de bastons i branques de palmera, durant els dies sants, figurant-se que van a 'matar jueus'".

Segons aquesta accepció del diccionari, resulta que a banda de l'ús lúdic que jo feia de la carraca, l'ús que feia del palmó el Diumenge de Rams, picant a terra tan fort com podia, per tal d'esclafar-ne la base, potser podria ser també una reminiscència d'activitats anti jueves (perquè sembla que és bastant diferent brandar de manera alegra i festiva rams d'olivera o palmes, que aquest frenesí esclafador del tronc dels palmons, "a veure qui l'esclafa i desfà més"...).

"Hi havia, com ara, la competència, entre els xicots, de portar la cua del palmó més llarga, en picar-los dins el temple a l'hora de la benedicció." Francesc Curet i Payrot, 'Visions barcelonines: 1760-1860. VII, La vida religiosa' (ctilc.iec.cat).

Pel que fa al lloc concret de picar el palmó, quan jo era petit no s'esclafava a dins de l'església, sinó a fora (a principis dels 60).

D'altra banda, buscant informació sobre aquest tema de les matraques, he recordat, i alhora trobat, referències a l'expressió, gràfica i alhora ben viva, "donar la matraca"... que devia ser el que jo feia amb aquella matraca o carraca que recordo, quan era petit.

A "Paremiologia catalana comparada digital" (pccd.dites.cat), a "donar la matraca" hi ha quatre referències. Amb un buscador general, afegint-hi les opcions "Clavar la matraca" i "Fotre la matraca", hi ha uns quants resultats més, val a dir que relativament pocs. Sempre amb el mateix sentit, "molestar o fer-se pesat amb coses inoportunes o amb exigències". I amb exemples com aquest: "Ma mare sempre em fot la matraca amb els problemes dels altres." (www.wordreference.com/definicio/matraca).

Doncs això, matraques, carraus, carraques, palmons... una altra estona omplerta amb divagacions intranscendents.

Per acabar: segurament, el que m'ha sobtat més d'aquesta petita recerca ha sigut assabentar-me de l'existència de les matraques de grans dimensions. Els dies de Setmana Santa que les campanes de les esglésies romanien silencioses (els dies que Jesús figurava que estava mort), a algunes esglésies es veu que es feien sonar matraques de grans dimensions, totes de fusta, amb diferents peces que en colpejaven altres (es veu que encara en queden algunes, de matraques d'aquestes). D'això, de les matraques de campanar, no en sabia res, i per descomptat no en tinc el més mínim record.

(*) Imatges agafades de:
http://tionia1.pangea.org/Paremiologia/Enciam%20de%20totes%20herbes/C%20Llunar/Setmana%20Santa.htm

La matraca, carrau o carraca

Quan era petit, a finals dels 50, o tot just començats els 60, havia tingut una matraca, i recordo fer-la rodar sense associar-la a cap altra cosa que no fos fer soroll, sense cap significat afegit. Aquest era l'ús, a diferència de la gent una mica més gran que jo, que encara n'havien utilitzat per "anar a matar jueus" els dies de Setmana Santa. Jo d'això no recordo res, d'aquest costum amb reminiscències antisemites. Aquesta relació la vaig descobrir de gran.

De fet, el nom que jo recordo és "carraca", i m'ha agradat, parlant amb l'Assumpta, saber que ella també en deia carraques. A més, ella, uns vint anys més gran que jo, sí que quan era petita encara havia anat a "matar jueus", és a dir, a fer soroll per Setmana Santa amb la carraca, i dient-ne així, d'aquest fer soroll: "anar a matar jueus". Òbviament, no es matava ningú ni s'hi pensava, eren només paraules dites per la mainada sense consciència del que es deia.

Al 'Diccionari català-valencià-balear', a 'jueu', a l'accepció 13, diu: "Anar a matar jueus: anar els nois a fer el fas, sia amb una maceta, sia amb un garric-garrac, sia amb altres instruments sorollosos".

I a 'fas', a la primera accepció: "Les matines del dimecres, dijous i divendres sant, durant les quals es té exposat un triangle de ciris i es va apagant un ciri a la fi de cada versicle, fins a romandre tots apagats (...) b) Soroll que es fa dins l'església en acabar les dites matines, quan tots els ciris són apagats, i que es sol fer amb roncadores o carraus i pegant per terra amb branques de palmera (...) c) Acte de pegar en terra els nois armats de bastons i branques de palmera, durant els dies sants, figurant-se que van a "matar jueus".

Un tio meu, una mica més gran que l'Assumpta, recorda perfectament que a la capital de comarca on va néixer, de petit també anava ben content "a matar jueus", a dins de l'església. Ell, en canvi, de les matraques o carraques en diu carraus.

He tafanejat una mica per internet i m'ha estranyat no trobar comentaris sobre la relació entre aquest "matar jueus" infantil del temps de Pasqua, i les matances de jueus de segles enrere, de vegades durant els mateixos dies, precisament per castigar els jueus, responsables de la mort Jesús (i com a lloança, "holocaust", a Déu, ja que els jueus havien matat el seu fill). Sembla que establir aquesta vinculació hauria de ser obligat (el "joc" infantil com a reminiscència dels antics pogroms). Però no, aquesta reflexió es veu que no es fa (o jo no n'he sabut trobar exemples, tampoc és que m'hi hagi dedicat tant).

Qui sí que s'hi refereix és Josep Pla, al 'Quadern gris':

"He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací "matar els jueus". En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

"Quin origen té aquest esdeveniment? ¿És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació –i realitzat només simbòlicament?

"Aquesta tarda he constatat que hi havia moltes menys criatures a matar jueus que en el meu temps. En aquella època hi havia totes les criatures del poble de casa bona. Avui hi havia les més estripades: hom els deu haver donat un tall de pa i xocolata perquè vinguessin a matar els jueus. D’aquesta manera, la tradició s’haurà mantingut un any més.

"Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d’aquest desori arrilat i grotesc."

(el text està copiat de www.lletres.net, perquè actualment no tinc cap exemplar del llibre, suposo que la reproducció és fidel a l'original).

Per acabar, ho faré amb una poesia de 'El trobador català' (1892), d'Antoni Bori i Fontestà:

A matar jueus

'Ressurrexit! al.leluia!'
Jesús ha ressuscitat;
vinga el martell i la maça
i a esvalotar al veïnat.
Ruixem-la d'aigua beneita,
i de l'església, amb mil veus,
sortim a matar dimonis,
anem a matar jueus!

Al Senyor Nostre ells escarniren;
amb crits i mofes ells escupiren
en el front seu;
amb rams i vergues ells l'assotaren,
i en el Calvari crucificaren
a l'Home-Déu.

Aixequem-los'hi la guerra
amb el nostre crit etern;
escombrem-los de la terra
i enfonsem-los a l'infern.

I, fent eterna nostra venjança,
no els donem treva, temps, ni esperança
au, nois, contra ells;
per llà on es vegi que un jueu passa,
braços enlaire, bons cops de maça,
cops de martells.

'Ressurrexit! al.leluia!'
Jesús ha ressuscitat;
vinga el martell i la maça
i a esvalotar el veïnat.
Ruixem-la d'aigua beneita,
i de l'església, amb mil veus,
sortim a matar dimonis,
anem a matar jueus!

Versió de l'edició d'Editorial Millà, 1963 (p. 141). Al pròleg (firmat per A.M., suposo que algú de la família Millà), es diu de Bori i Fontestà: "Algunes de les seves composicions foren premiades en els Jocs Florals de Barcelona (...) es distingí, també, com a pedagog, exercint el professorat en les escoles d'infants, essent molt estimats els nombrosos llibres que publicà en matèria d'ensenyament."

Amén.

Avanços de la ciència

Avanços de la ciència:
mitjançant la manipulació
dels gens oportuns,
aviat podrem, si volem,
pixar vi en lloc de pipí.
Més endavant (diuen),
fins i tot podrem triar
la bodega i l'anyada.
Els pobres, naturalment,
seguirem com estem:
en lloc de cabernet sauvignon,
continuarem pixant pixums.

Gimnàs d'escriptura - 2

Punt,
punt i coma,
dos punts,
punt i a part,
punts suspensius...
És una qüestió de ritme,
i cadascú té el seu
(tanmateix, si no t'entenen
perquè els despista el teu ritme,
potser val més que el canviïs).

Gimnàs d'escriptura

Treu el punt,
posa una coma,
canvia la paraula, 
modifica o suprimeix la frase...
Tira-ho tot a la paperera.
Torna a començar:
paraules,
més paraules,
frases, punts, comes,
pàgines, més pàgines...
Paperera o no.
En qualsevol cas,
gimnàs d'escriptura.

Una explicació alternativa

(sobre salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/10/una-explicacio-alternativa.html

Dissenys de calzes, custòdies i sagraris (El Joan M. - 3)

Un dels dies que vaig a veure el Joan M. me'l trobo amb el cap més endreçat i despert, i aprofito per preguntar-li coses de la seva vida que em tenen encuriosit. Com que sé que quan era jove va treballar en una joieria, durant uns quinze anys, li pregunto com va ser que hi va entrar, i que què hi feia.

Em diu que abans ja treballava en una altra joieria, fent una mica el que convingués, dur encàrrecs amb la bici, endreçar... Alhora, quan plegava, anava a classes de diferents matèries a una escola d'arts i oficis, i allí, un professor un dia li va dir que una joieria important buscava algú que dibuixes bé, per fer dissenys de peces, i que per què no provava, a veure si l'agafaven, ja que tenia molta traça dibuixant.

S'hi va presentar, i el van accepta. De manera que va canviar de joieria, i durant uns quinze anys s'hi va quedar, fins que a causa de la baixada de la feina van anar reduint el personal. Diu que no el pagaven bé, però com que la feina li agradava, el sou migrat no el preocupava molt.

Li pregunto que quina mena de dissenys feia, i em diu que a la joieria feien de tot, "obra religiosa i civil". De la primera diu que feien tant calzes, com patenes, custòdies, sagraris, plafons de Sants Sopars, imatges de sants, medalles... Que quan hi havia algun encàrrec, o l'amo tenia alguna idea, ell feia diferents dibuixos, i llavors els altres escollien el disseny que més els agradava. Després, al taller, feien la peça. Em diu que el que feien més eren medalles, moltes medalles, amb el Sagrat Cor o la Mare de Déu, o sants, Sant Josep, Sant Antoni, Santa Clara, o el sant que fos, el que els encarreguessin.

Em diu que quan els feien una petició d'un sant que per a ells era nou, llavors consultaven un llibre de sants que tenien al taller. Era un llibre amb una descripció de cada un dels sants, amb la seva vida, però sense imatges. A partir de la descripció, ell s'inventava la imatge del sant, i llavors feien la medalla, el plafó o el que s'escaigués. I alhora ell feia una fitxa amb el nom del sant i el dibuix, per si els tornaven a demanar una altra medalla o escena amb el mateix sant.

No ho negaré

No negaré el que he dit,
no negaré el que he fet.
No ho negaré mai.
Ni el meu passat antic 
ni el més immediat.
Assumeixo com he sigut,
com m'he comportat,
també els plats que he trencat,
i les llàgrimes que he causat.
Perquè, molt pitjor que aquests records,
seria el maquillatge, l'oblit, 
la negació, la falsedat.

Veritats i mentides

I ara et dic una mentida,
i una altra mentida,
i una altra mentida.
I quan les tinguis totes juntes,
potser tindràs la veritat
(si ets una mica espavilat).
I al revés:
si et dic la veritat,
i una altra veritat,
i una altra,
si no ets espavilat,
potser acabaràs enganyat.

Teologies sobre salut mental

(sobre la psiquiatria bilologista)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/10/teologies-sobre-salut-mental.html

Parlar amb la Cinta, escriure sobre la Cinta

"La nostra única certesa és que la vida és un viatge sense destí que no té més sentit que allò que siguem capaços de compartir amb els altres." Elif Shafak (1)

M'agrada parlar amb la Cinta. I amb el Manel, la Carme, el Ramón, l'Elisabet... De vegades també escric sobre aquestes persones. De vegades, quan penso en el fet aquest, d'escriure sobre elles, tinc una estranya sensació: de vegades no sé si parlo amb elles per tal de després poder escriure sobre el que hem parlat, "per poder-ne fer un relat" (com si jo fos un mena d'aprenent de Josep Pla), o si és que escric sobre elles perquè el fet d'escriure m'ajuda a pensar en elles, sobre elles, en les seves vides i dificultats... cosa que, després, la següent vegada que les veig, em facilita poder parlar amb elles d'una manera més acurada i profitosa.

Pel que fa a aquest embolic, sóc conscient que si és un peix que es mossega la cua i costa trobar un punt d'inici, el rellevant, la prioritat, hauria de ser sempre "l'estona compartida", i no "l'estona d'escriure". La prioritat hauria de ser sempre l'espai social, i no el literari.

Hauria de ser sempre així, perquè si alguna cosa té (o jo li veig) un veritable sentit, és a la primera. Perquè una relació "s'aguanta sola", és autònoma, no necessita l'escriptura. En canvi, una literatura testimonial que no estigui acompanyada de la intensitat i l'honestedat de la relació amb l'altre, tal vegada pot arribar a tenir "un altre tipus sentit" (per exemple, d'entreteniment), però no aquest sentit al qual aquí em refereixo.

Dit això, aclarides les importàncies i les prioritats personals, després és possible que, tot i haver-ho dit i remarcat, de vegades encara em despisti, i potser inverteixi aquestes prioritats. Com que sé que això és possible (aquestes badades, autoindulgències, etc.), sé que haig de procurar estar atent. Si més no procurar-ho. Perquè si no estic atent i llavors em despisto, el resultat pot ser una mena d'estafa, una deslleialtat cap a la persona sobre la qual escric. I també una deslleialtat cap a altres persones que, eventualment, potser llegeixin el que he escrit.

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 11/01/2018

Ser una persona cuidadora - 2

L'Elisabet i el dinar de Nadal
https://horitzontal.blogspot.com/2020/09/lelisabet-i-el-dinar-de-nadal.html

Una altra història "de sentit"
https://horitzontal.blogspot.com/2020/09/una-altra-historia-de-sentit.html

Ser una persona cuidadora

"Ayudar a Frankie me proporciona más satisfacciones y me hace sentir más vinculado y vivo (...) Me digo a mi mismo: recuerda esto (...) De lo que hacemos, esto es lo único con un valor o con un sentido duraderos." Andre Agassi (1)

Parlem amb la Lívia d'algunes persones conegudes amb diferents graus de solitud i dependència (física o psíquica), i amb les quals hi mantenim contacte, de vegades de manera conjunta i, en alguns casos, cadascú pel seu compte. En parlem, i ella em diu que jo sempre he sigut una persona cuidadora.

Jo li contesto que no és veritat; que sigui el que sigui o com sigui ara, el "sempre" sobra. I que si ara sóc una persona cuidadora (de fet que crec que sí, reconec que sí), és el resultat d'una evolució lenta i llarga. Li dic, per exemple, que quan era adolescent jo no em recordo amb cap tret de cuidador, al contrari, perquè només em preocupava de mi mateix. Em recordo així, amb tota claredat.

No és la primera vegada que en parlem, amb la Lívia (i quan en parlem, sempre li dic que ella també ha sigut i és molt cuidadora, sobretot en l'entorn familiar). N'hem parlat altres vegades, però és la primera vegada que en parlem amb el "sempre" incorporat referit a mi. Aquesta és la novetat. Ara bé, el que és "pensar-hi", jo hi he pensat moltes altres vegades, en aquest tema, des de fa temps, i no tinc cap mena de dubte pel que fa a la gratuïtat del "sempre".

Crec, a més, que les primeres actuacions meves que es podrien interpretar d'aquesta manera, com actuacions de persona cuidadora (quan era jove), de fet eren sobretot interessades: el primordial (rumiat o no), no era la cura de l'altre, sinó trencar la meva solitud, fer alguna cosa per tal de ser reconegut, valorat, estimat... D'altra banda, això que acabo de dir també és una característica del present (i crec que alhora "molt humana", aquesta necessitat i cerca de reconeixement...).

De tota manera, amb el que he dit no s'acaba la història. Hi ha una altra realitat, un altre aspecte, sobre "el comportament cuidador". En el meu cas, hauria de dir que la integració d'aquesta característica o comportament ha sigut una barreja de resultat i troballa. Ha sigut una característica "que ha emergit", a l'anar vivint, prenent un dia una decisió, o una altra... Sense tenir prèviament cap full de ruta definit; crec que el que ha anat passant ha sigut sobretot fruit de l'atzar. I el resultat suposo que també.

El cas, però, és que ha emergit, i m'ha canviat la vida: el descobriment del plaer i la satisfacció de fer de persona cuidadora. La satisfacció, el benestar, "el sentit" que m'aporta...

El resum, per tant, seria aquest: d'una banda segueixo sent aquell adolescent insegur, sempre mirant-se el melic, que no es preocupa de ningú, o només de manera interessada ("faig això per aconseguir allò", que em valorin, que m'estimin, etc.). D'una altra banda, "he arribat" (sense que conegui els detalls o "la fórmula" utilitzada per arribar-hi), a aquest benestar i a aquesta comoditat vinculats a aquesta forma de vida, la d'actuar "com a persona cuidadora". Aquesta és la paradoxa: segueixo sent aquell adolescent i alhora sóc "una altra persona".

Com un cafè amb llet, tot barrejat. I barrejat així, i acceptant-me així, l'habitual és que quan em llevo al matí no em faci mandra viure, sinó il.lusió. Potser més, o més òbvia, que quan era adolescent.

--
(1) Open. Duomo Ediciones, 2014 (p. 286)

Les caigudes (El Joan M. - 2)

Segueixo amb el Joan M. El Joan abans parlava de la caiguda a la dutxa que li va canviar la vida, però ara de vegades parla en plural, "de les dues caigudes". De la segona, el dia que me n'assabento és gràcies a una veïna. Hem baixat amb el Joan al carrer, i estem asseguts a un banc del davant de casa seva, passant l'estona. Llavors aquesta veïna s'acosta i em diu: "Veu aquesta taca marró del terra? Doncs és del Joan: de l'altre dia que va caure, i es va clavar un altre cop al cap i va fer tota aquesta sangada".

És una taca gran, resseca de fa dies, amb esquitxos pel voltant, i el Joan se la mira i diu que sí, que és seva. I aleshores afegeix que a causa d'aquesta segona caiguda, d'un ull hi veu molt poc, i que algú li ho hauria de mirar.

Tot és difícil, i molt trist. A banda de "les dues caigudes", després hi ha les caigudes "menors", de les quals no en parla, les que en principi no tenen conseqüències. I és que camina bastant insegur; per exemple, un dia, a dalt del pis, veig que ensopega i es desequilibra, i com que estic de casualitat al seu costat, el puc agafar pel braç, i no passa res (té el servei de teleassistència, però no sé si quan el telèfon està despenjat funciona, ho haig d'esbrinar). 

Cada dia que vaig a veure el Joan, quan en algun moment sento que em diu "que el dia que va caure a la dutxa s'hauria d'haver mort", penso el mateix que ell. Però jo no ho puc dir, això, m'ho haig de callar. I d'altra banda, sóc incapaç de dir-li el que s'acostuma a dir en aquests casos, de manera benintencionada (i mentidera): "No home, ja ho veuràs, com t'aniràs refent, tot anirà bé!" No en sé, sóc incapaç de dir aquesta mena de mentides (i ni tan sols tinc clar que n'hagi d'aprendre).

És evident que al Joan no l'espera res de bo: els canvis del Joan seran a pitjor. De manera que el que faig, l'únic que sé fer en aquests casos que ell parla de la mort, és procurar canviar de conversa.

Quan me'n vaig del pis del Joan sé que el deixo amb la seva solitud, amb la seva decrepitud i els seus mals, amb la seva impotència i la seva tristesa. I jo me'n vaig també trist. Amb una tristesa, però, que és molt diferent de la seva; la seva és la tristesa de la víctima, la meva només és la de l'espectador.

(el Joan ara té diferents ajudes: un dia setmanal tres hores de neteja, un altre dia a la setmana una hora de supervisió general -que inclou l'emplenat del pastiller, setze medicaments diferents, no tots diaris-, dos dies a la setmana el menjar que li porten cuinat, i que després ell va traient de la nevera, també la visita setmanal d'una neboda, normalment curta... per descomptat, que tingui aquestes visites i ajudes ja és molt, però alhora la seva solitud no deixa de ser immensa, i els dies se li fan llarguíssims; de fet, diu que es passa moltes hores al llit, incapaç de fer cap altra cosa)

Digui? Qui és, vostè? (El Joan M.)

Després d'una llarga temporada al sociosanitari, envien el Joan M. a casa, i llavors és més fàcil anar-lo a veure. No s'ha alliberat dels mals de cap provocats per la caiguda, però han minvat d'intensitat, no són tan terribles. I les ferides estan totes curades. Està una mica millor, però això no obstant, quan el vaig a veure, en un moment o altre sempre em diu "que s'havia d'haver mort", el dia que va caure a la dutxa. (1)

El Joan, des del dia de la caiguda, i a banda del dolor, és conscient que s'ha envellit de manera sobtada, moltíssim; li falla el cos, l'equilibri, el cap, la memòria... i no ho accepta

.
La primera vegada que el vaig a veure a casa, al pis, em diu que el telèfon sovint no li funciona, o que sona molt fluix, tant, que no el sent (el telèfon fix; el mòbil que tenia abans, el va estampar contra la paret al sociosanitari, en un moment de desesperació). És una queixa reiterada, aquesta del telèfon, i li dic que farem una prova, que trucaré al seu fixe des del meu mòbil, a veure què passa. Truco, i el timbre del seu telèfon sona fort, fins i tot estrident.

Ell llavors s'acosta al telèfon, el despenja, i diu: "Digui?" Estem els dos al menjador, jo estic al seu costat, i li dic que sóc jo. Però ell em diu que calli, que si jo parlo ell no pot sentir qui el truca. I amb el telèfon a l'orella segueix dient, repetint, insistint: "Digui? Qui és, vostè?"

Aleshores em poso al seu davant, per tal que em vegi bé, i li torno a dir que sóc jo. Però ell, nerviós, amb la mà m'indica que m'aparti, que no el destorbi... de manera que m'aparto i espero. I ell segueix igual: "Digui? Digui? Qui és, vostè?", fins que, finalment, desconcertat i decebut, penja, i em diu que no sap qui l'ha trucat, que no l'entenia.

Li torno a fer l'explicació, i veig que segueix sense entendre'm; em mira com si jo no hi toqués, com si fos un extraterrestre, que quines coses li dic... I es queda amb la seva versió: "Algú l'ha telefonat, i no sap qui era".

Un altre dia, més endavant, també em diu que el telèfon no li funciona (sempre que el vaig a veure em parla del mal funcionament del telèfon). I fem la mateixa prova. Truco... i, aquesta vegada, el telèfon seu efectivament no sona. I llavors ell, amb seguretat i posant èmfasi en les paraules, em diu: "Ho veus com tenia raó? Ja t'ho deia, no sona!"

Llavors m'acosto al telèfon... i veig que està mal penjat. Li ho explico a poc a poc, penjo bé i, a continuació, torno a trucar. I, naturalment, llavors el telèfon sona. Però ell no es rendeix, insisteix, diu que hi ha dies que sí i dies que no.

--
(1) He parlat del Joan M. altres vegades, per exemple:
https://passavolant.blogspot.com/2020/07/el-dolor-com-un-llop-dullals-esmolats.html

Pensar i no entendre

Sovint, com més penso en una cosa, de manera atenta, persistent, menys l'entenc.

Com més dedicació, paradoxalment, el resultat és més inseguretat, més dubtes. 

El que passa és que dissimulo.

D'altra banda, aquest "pensar i no entendre" alhora és una activitat que en realitat m'apassiona. 

Potser com cap altra activitat.

Jo

Petita formiga, 
petit escarabat o petita mosca
(petit i insignificant homínid). 
Amb la meva minúscula biografia.
Si alguna vegada alço massa la veu
(fins i tot les formigues es despisten),
sigueu compassius.

Sembla mentida

Sembla mentida
el molt que ens esforcem
per deixar una petjada
que durarà un instant.

Els ous

L'altre dia vaig parlar de llet i taronges trobades pel carrer. La llista de "productes alimentaris" diferents trobats de vegades per descomptat és més llarga. Per exemple, de vegades són ous. I els ous mereixen un capítol a part.

Els ous trobats sempre me'ls menjo dusos. Tant perquè m'agraden així (és com els paeixo millor), com perquè és una bona manera de determinar la seva "edat". El primer indici, i de vegades definitiu, és quan els poses a dins de l'aigua del pot, ja que llavors veus el seu "índex de flotabilitat": si floten, ja no cal bullir-los, van directes a les escombraries. En canvi, si es queden al fons ben horitzontals, és que són ben frescos.

Els ous acabats de comprar sovint no tenen aquest grau màxim "de frescor"... cosa que no vol dir que no siguin bons. Potser si, potser menys... Amb els trobats, no té per què ser diferent. El cas és que comprat o trobat, entre l'ou que flota del tot i el que es queda completament horitzontal al fons, hi ha tot un ventall d'entremitjos. I un ull expert (com el meu en aquest cas), ha de saber interpretar-ho correctament, és a dir, saber "a partir de quina postura i flotabilitat" és millor descartar l'ou.

L'explicació de la relació entre la flotabilitat i l'edat és fàcil: com més dies acumulen els ous, més gran és la cambra d'aira que es forma a dins, i per tant més gran la tendència de l'ou a pujar cap a la superfície. Un altre indici associat a la cambra d'aire és el desplaçament del rovell, des del centre de l'ou (acabat de pondre), o cada vegada més a la vora de la closca, a mesura que passen els dies. Amb un ou dur, quan el peles, això es veu bé (en canvi, si en fas una truita o un ou ferrat, és més complicat, ja que llavors només et pots fiar "de la consistència del rovell").

Per acabar, una curiositat de la cultura popular. Fa temps havia sentit explicar, o havia llegit (no ho recordo bé), una recepta per preparar les olives, en la qual es feia servir un ou per determinar la quantitat de sal que s'havia d'afegir a l'aigua per tal que la proporció de sal i aigua fos la correcta. Amb tot el que he explicat, és evident que és un dolentíssim sistema per determinar la proporció adequada, atesa la variabilitat de la flotabilitat dels ous.

Quan vaig començar a preparar olives, vaig descartar des del primer dia aquest sistema de l'ou, i vaig optar pel sistema de proporcions, de volums. Després d'alguns temptejos, ara, des de fa anys, per cada deu volums d'aigua, en poso un de sal, i les olives (arbequines, amb una mica de farigola o romaní), sempre em queden bé. Fins i tot podria dir que la mar de bé. 

Les taronges

A última hora de la tarda, surto a fer una passejada, per desrovellar les cames, i abans d'haver fet el tomb que pensava fer, em trobo una bossa amb com a mínim dos quilos de taronges, totes amb una pinta esplèndida. "Mala sort", és obvi que les haig d'arreplegar, i no podré continuar la passejada.

Com que pesen, i traginar pesos m'agrada poc, descartada la passejada me'n vaig cap a un carrer proper, tranquil i amb bancs a la vorera. M'assec, i començo a "transferir" part del pes a la panxa, per tal que al tornar cap a casa la càrrega vagi més ben distribuïda. A poc a poc pelo i em menjo tres taronges de considerables dimensions, el gust de les quals fa honor a l'aspecte que tenen: dolcíssimes, sucoses... espectaculars.

Després, amb la panxa ben contenta, abans de tornar cap a casa aprofito que estic assegut i fullejo una estona el llibre que aquesta vegada duc a la motxilla, "Todo es negociable" (Herb Cohen, Planeta, 1983, també del carrer, trobat fa pocs dies), un llibre "molt americà", del qual em criden l'atenció sobretot algunes frases o fragments. Per exemple:

"La gente se ha fascinado con el arte de enviar y descifrar mensajes no verbales (...) En cuanto al valor de este lenguaje mudo en las negociaciones, es decididamente limitado. La interpretación de casi todo el lenguaje corporal es obvia; sin embargo, puede confundir el asignar un significado universal a un gesto aislado pese a todas las circunstancias." (p. 91)

Amb això de "molt americà" em refereixo a aquest tipus de llibres amb un estil semblant als articles de Reader Diges. Llibres més o menys d'autoajuda, com els de Dale Carnegie ("Como ganar amigos e influir sobre las demás personas"), que barregen idees sovint ben sensates amb altres de vegades més banals, i acompanyats amb molts exemples "de casos reals" i experiències personals. I que de vegades diuen una cosa, i alhora, a un altre lloc, potser la contrària. Per exemple, en el de Herb Cohen: de vegades diu "què has de fer per aconseguir allò que tu vols", sigui com sigui, i alhora, en un altre capítol, parla de la necessitat, quan fas un tracte, "d'aconseguir que l'altre també quedi satisfet"... dues postures que, òbviament, de vegades són incompatibles.

Torno al tema alimentari. Al capdavall, molt més important que el literari. Un cop a casa, més tard, com que amb les taronges hi havia també una llimona, en faig suc, i el barrejo amb la llet d'un tetrabric que vaig trobar fa un parell de dies (de fet en vaig trobar i arreplegar dos). M'encanta la llet així, tallada, i just em faltava la llimona!

Ara ja no em cal sopar, perquè amb les taronges i la llet tallada he quedat del tot ben servit. 

Lectures disperses

Lectures sobre els camps nazis
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/08/lectures-sobre-els-camps-nazis.html

El José Vicente
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/08/el-jose-vicente.html

L'impostor

Surto de casa i em trobo "L'impostor", de Javier Cercas. Me'l fico a la motxilla i segueixo el meu camí, cap a l'estació. Al vestíbul, mentre espero que sigui l'hora de baixar a l'andana, en començo la lectura, i la segueixo després a dalt del tren, durant l'hora i mitja que dura el meu trajecte.

A la tarda, faig el trajecte invers, i el dedico també a la lectura del llibre. I quan, al baixar del tren, torno caminant cap a casa, abans d'arribar-hi m'assec al banc d'una placeta i continuo la lectura.

El llibre em fascina, la complicada personalitat d'Enric Marco, la seva necessitat de protagonisme, la seva impostura en un tema tan delicat i sensible com el dels testimonis de l'experiència en els camps de treball i extermini nazis. Em fascina "el personatge Enric Marco", i m'atrau l'activitat detectivesca, la perseverança, els dubtes i totes les reflexions que fa Javier Cercas al llarg del text.

Quan fa una estona que estic assegut i llegint al banc de la placeta, arriben tres homes grans i seuen a un altre banc, a uns sis metres del meu. Primer, submergit en la lectura, no en faig cas, però després m'hi fixo: dels tres, dos només escolten, mentre l'altre parla i parla.

El que parla explica que va conèixer Fidel Castro; descriu la seva cara, el puro, com anava vestit, amb les botes militars, els pantalons, la camisa, la gorra, la pistola a la cintura... Diu que Fidel Castro un dia es va dirigir a ell i li va dir que havia d'estudiar, perquè calia gent que estudiés, però que si no servia per estudiar, llavors havia d'agafar les armes i anar a lluitar.

L'home de la placeta segueix parlant, i llavors diu que també va conèixer el Che Guevara, que el va tenir al davant, i també descriu amb detall la seva cara, la seva mirada, com anava vestit, etc.

Els altres dos segueixen escoltant, i de tant en tant diuen que sí. Jo estic meravellat amb l'escena. Sobretot, per la coincidència: estic llegint el llibre sobre el mentider Enric Marco, i aquest home de la placeta parla i parla barrejant informació que tothom ha vist en fotos (les cares del Fidel Castro i del Che Guevara, com anaven vestits, etc.), amb les més que probables invencions de les seves trobades amb aquestes persones i les paraules que, "a ell de manera personalitzada", li va dirigir Fidel Castro.

Ara bé, i si fos veritat, el que diu? El més probable és que no, però per descomptat, "amb la informació disponible", és impossible desmentir-ho...

I d'altra banda, si tot és inventat (o "gairebé tot", potser sí que va anar de vacances a Cuba, i va veure pel carrer, de lluny, o va sentir per la ràdio, el Fidel Castro, o el Che Guevara...), quin mal fa inventant aquestes històries i entretenint els altres dos avis? (si és que realment els entreté, potser els explica el mateix cada dia...).

Bé, si aquest home "va anar de vacances a Cuba", i a partir d'això ha teixit el seu relat fantasiós, seria un bon exemple del que conclou Javier Cercas: que les bones mentides o impostures tenen parts de veritat, i és precisament aquesta barreja la que les fa més versemblants i, en conseqüència, de vegades, més difícils de desemmascarar (pel que fa a Enric Marco, Cercas s'esforça per anar destriant veritats i mentides; en el seu cas, un conjunt de veritats "secundàries i parcials" utilitzades per ajudar a construir "la gran mentida" del seu pas com a deportat pel camp de Flossenbürg).

Per acabar. Suposo que tots som una mica com l'Enric Marco (o com el vell de la placeta), perquè tots tenim necessitat de ser reconeguts. I si "tal com som" no ho aconseguim, llavors fem operacions de maquillatge de diferents envergadures. La diferència entre uns i altres segurament és només de grau. És a dir, hi ha petites impostures quotidianes (potser no se n'escapa ningú), que són del tot irrellevants, i de vegades fins i tot poden ser simpàtiques. Altres impostures ja són de més envergadura, i per tant més complicades d'acceptar. I, finalment, hi ha les immenses impostures, del tot intolerables, com la de l'Enric Marco (la seva i les de "tots els Enric Marco", perquè ell no és una excepció; de notables impostors sempre n'hi ha hagut).

Pel que fa a mi, en el meu dia a dia considero que només arribo al grau de petit impostor, no sé si per alguna mena de convicció moral, o potser només per falta d'energia, ves a saber...

Una altra història de pits (i més coses)

He parlat alguna vegada del grup familiar de presumptes gitanos presumptament romanesos que viuen en uns baixos ocupats. Una de les coses que criden l'atenció d'aquesta família (extensa, de molts membres), és la morfologia de les dones: de poca alçada, i alhora rodones, rotundes, amb uns pits com melons, uns culs i uns sacsons desmesurats, uns immensos malucs...

Ara bé, aquests cossos arrodonits i impressionants, paradoxalment no donen la sensació de molta pesantor, perquè s'hi veu també un nervi, i amb el nervi, la capacitat, si calgués, de moure's amb determinació (m'imagino aquestes dones transformades en foques, submergides al mar i nedant àgils i ràpides...). Vaja, que no són com les figures femenines que pintava Rubens, amb les seves carns abundants, rosades i flàccides, incapaces de ser imaginades amb gestos enèrgics...

El cas d'aquestes dones és curiós sobretot pel contrast amb els homes de la mateixa família, igual de baixets però gens grassos, amb cossos fibrosos. Un misteri. Les criatures, tant nens com nenes, són totes primes, i es veu que és a partir d'una determinada edat que elles, les noies, les dones, es van eixamplant i arrodonint de manera inaturable, inflant-se cada vegada més.

L'excepció és una dona del grup prima com un fideu, exageradament escanyolida, sense malucs, i gairebé sense pits, gairebé plana. Aquesta, a més, fa sempre una cara trista, a diferència de les altres, que sovint riuen o somriuen (els homes riuen poc, en general miren esbiaixats, amb malfiança, amb una mirada fins i tot tèrbola).

Les dones de vegades s'asseuen a la part de fora de l'entrada dels baixos ocupats, i xerren entre elles, i potser fan algun crit a les criatures. Però la prima no hi és mai, a l'entrada. Quan la veig sempre fa el mateix: arrossega un carret (d'aquests de dues rodes, no de supermercat), amb un munt d'ampolles d'aigua. Ampolles buides quan va a la font, i plenes quan torna. Al tornar, com que ella és tant poqueta cosa, se la veu que pateix, encorbada, tensa, a causa del pes. De tant en tant s'atura i reposa. Suposo que l'aigua la tragina perquè als baixos ocupats la tenen tallada, i a ella l'han convertit en aiguadera. La font queda a uns tres-cents metres dels baixos.

No he vist mai, ni una sola vegada, que alguna altra dona (o home), vagi a buscar l'aigua a la font. Sempre és ella, la més fràgil, i la més trista.

Els pits de l'ortopedista

Entra a l'habitació de l'hospital una dona d'uns vint-i-cinc o trenta anys, diu que ve de l'ortopèdia, que porta la fèrula per a l'accidentada. Treu d'una bossa diferents peces de la fèrula, i les va muntant. Després, li diu a l'accidentada, que està estirada al llit, que s'assegui a la vora, per tal de posar-li la fèrula.

L'accidentada s'asseu, l'altra li treu la fèrula provisional que li han posat al sortir del quiròfan, i tot seguit comença a posar-li la nova. L'objectiu és que l'articulació superior de l'húmer de moment no es mogui, ja que és d'això que l'han operat.

Com que l'ortopedista no se'n surt, demana ajuda a les infermeres de la planta, i ve un auxiliar, un noi molt jove. L'ortopedista sembla una model, és alta i esvelta, porta uns pantalons llargs arrapats a les cames, una brusa amb un escot generós, i unes sabates amb taló d'agulla d'un pam. Ella deu pensar que camina molt elegant, amb aquests deu centímetres afegits, però se la veu insegura, amb tanta alçada de taló. Li diu al noi que aguanti el braç de l'accidentada, i quan ella s'ajup per manipular la fèrula, el noi sembla que està més pendent dels seus pits, que del braç que ha d'aguantar.

La situació s'allarga, va passant l'estona, l'ortopedista-model es queixa del fabricant de la fèrula, diu que la fèrula ve d'Alemanya, i que a Alemanya, "ja se sap". Com que malgrat l'ajuda de l'auxiliar no se'n surt, llavors mira el fulletó amb la informació sobre la fèrula. El mira diferents vegades, però fa pocs progressos. Mentrestant, cada vegada que s'inclina per ajustar la fèrula, el noi aprofita per tornar a adelitar-se mirant-li els pits. I com que fer dues coses alhora no és fàcil, el resultat és que de vegades sembla que el noi s'oblidi que la seva funció és aguantar el braç de l'accidentada. Vaja, que l'accidentada, que hauria de ser la protagonista de la intervenció, sembla que compta poc.

Les peces de la fèrula es combinen amb diferents velcros, i cada vegada que l'ortopedista, en una de les seves proves, en desenganxa algun, com que són gruixuts i costa desenganxar-los, l'accidentada sent al braç operat una petita estrebada. Petita, però que fa mal, perquè només fa dues hores que ha sortit del quiròfan, després que li hagin fet bastanta "feina" a l'articulació de l'húmer. Feia setmanes que l'húmer estava dislocat, i per tant no ha sigut fàcil tornar-lo a col.locar al seu lloc. A més, li han hagut de posar un passador a l'os, del qual en surten unes peces ancorades a altres parts de l'articulació, per tal que la cosa s'aguanti i els lligaments funcionin. Per dins li han fet tota aquesta feina, i per fora li ha quedat un bon tall amb un munt de grapes. En resum: que a cada velcro que mou l'ortopedista inexperta, a l'accidentada tot allò se li remou. (1)

Després de vint minuts fent equilibris damunt dels talons d'agulla, ensenyant intermitentment els pits a l'auxiliar, desenganxant i enganxant velcros i mirant el fulletó informatiu, finalment diu que la fèrula ja està llesta. L'accidentada respira alleujada. En canvi, el noi ho deu lamentar, se li ha acabat l'entreteniment visual.

Quan marxen els dos, l'acompanyant de l'accidentada, que ha estat contemplant tota l'escena, després de mirar el fulletó amb les instruccions per muntar la fèrula, li diu a ella, a l'accidentada, que la fèrula està mal muntada. Li ensenya les fotos dels passos que cal seguir, i com ha de quedar. I resulta que no ha quedat com hauria d'haver quedat. D'acord amb ella, sense dir res a ningú, ho arregla, i el resultat immediat de la modificació és que la fèrula és una mica menys incòmoda.

Final de l'episodi. En aquesta història, l'accidentada és la Lívia, i l'acompanyant sóc jo. Per gust, hauria escanyat l'ortopedista incompetent (però el codi penal no admet l'homicidi d'ortopedistes, per molt incompetents que siguin). I al noi li hauria dit que era comprensible la seva fascinació per l'escot i els pits de l'ortopedista, però que la seva feina allí consistia en una altra cosa, no en despistar-se mirant pits. Però no dic res, perquè de moment a la Lívia encara no li donen l'alta, i cal anar amb compte i no crear-se enemics. Després, ja ho veurem.

Per acabar: aquest episodi de la fèrula és només una anècdota entre les diferents calamitats i desencerts que ha patit la Lívia des que es va dislocar el cap de l'húmer fa setmanes; explicar-ho tot, per exemple els diferents incompetents que han intervingut entremig, seria llarg (potser un altre dia ho explicaré). Per sort, al final (al final dels sofriments que es podrien haver evitat amb més professionalitat), hi va haver un bon diagnòstic, i a continuació un bon hospital i un bon cirurgià, que han fet una bona feina. Ara sembla que tot està ben encarrilat.

--
(1) Al sortir del quiròfan es veu que el mateix cirurgià ja ha ordenat que es demanés la fèrula a una ortopèdia que hi ha a tocar de l'hospital, i al cap de dues hores la fèrula ja ha arribat. Aquesta és la part bona. La part dolenta, que l'ortopedista que l'ha dut és una incompetent. Un altre tema: una part del cost de la fèrula l'assumeix la Seguretat Social, l'altra part va a càrrec de la persona accidentada. En aquest cas, l'ortopedista deixa un número de compte on s'ha de fer l'ingrés de la part corresponent a l'usuari (això ho fa bé, deixar el número de compte). Però a l'ortopèdia trigaran una mica a cobrar, entre altres coses, perquè l'ortopedista no deixa una factura amb la informació de qui factura, a qui, per quin concepte i l'import; vaja, tot plegat molt poc seriós...

Els pits de la Rosaura

La Rosaura diu que està disgustada perquè el Joan F. li vol tocar els pits "massa sovint". Diu que alguna vegada, de tant en tant, ja hi està d'acord, però que ell voldria cada dia, i que a ella tanta freqüència (i tanta estona, perquè es veu que el Joan s'hi entreté), l'atabala. La Rosaura diu això i afegeix, seriosa, "que els pits són una part molt important del seu cos".

Un aclariment, abans de seguir i per tal d'evitar eventuals confusions: aquest Joan no té res a veure amb el de fa uns dies, el dels mals de cap. (1)

Estem els tres asseguts al menjador del pis del Joan, ell, la Rosaura i jo. Per descomptat, jo estic la mar d'encuriosit, em fascina l'escena. El Joan, per la seva banda, calla, no diu res, només somriu. La Rosaura, alhora que m'explica això dels pits, em pregunta que a mi què em sembla. I jo li dic que és cosa seva, que els seus pits òbviament són seus, i que és ella qui ha de decidir "quins permisos d'accés i grapeig" concedeix.

El Joan té 80 anys, i la Rosaura 40. Em pensava que fa uns mesos s'havien casat, però es veu que al final ho van deixar en parella de fet. Una parella de fet peculiar, perquè entre altres coses ella segueix vivint a l'habitació que té llogada a un altre pis, i només va a casa del Joan a complir amb la seva jornada laboral. Al principi anava a fer la neteja del pis del Joan un dia a la setmana, però aquell dia de mica en mica s'ha anat ampliant. Ara hi va cada dia, i a més de la neteja de la casa, també s'ocupa de la neteja del Joan (el dutxa), dels metges, de les medicacions... Fa de tot, i sembla que tot ho fa molt bé, de manera impecable.

Pel que fa a les discrepàncies sobre el tema dels pits, sembla evident que tant l'un com l'altre hi han posat de la seva part. Per exemple, recordo que abans la Rosaura anava vestida (ara va una mica més discreta) amb uns escots generosos, amb samarretes curtes i bona part de la panxa airejada, amb pantalonets petits i cenyits, i tot acompanyat de somriures insinuants... Al Joan, per la seva banda, no li feien falta aquelles temptacions, perquè ja és un vell verd de manual, "rematadament verd". I si a sobre la Rosaura se li exhibia, i li parlava amb la seva veu dolça...

La Rosaura em torna a preguntar quina és la meva opinió. I li dic que sap prou bé, igual que el Joan, que cada un dels dos té els seus propis interessos. Que és obvi que els del Joan i els d'ella són ben diferents, i que per descomptat ser parella de fet és només una comèdia, que no sé a qui se li ha acudit, i que ni m'importa. Li dic que el Joan volia una cuidadora, i la té, i cal reconèixer que extraordinària. I que a més ara resulta que també té, de propina, el permís per manipular els seus pits. Perquè ella li ha concedit aquest permís.

Li dic que ella, per la seva banda, té un molt bon sou, perquè d'això no en tinc cap dubte (i ella no ho nega), i que si a sobre ha volgut "complements salarials" a canvi de deixar-se tocar els pits, això és cosa seva, o d'ells, jo no tinc per què dir-hi res. Com tampoc tinc res a dir pel que fa a les eventuals (probables) expectatives d'ella, el dia que es mori el Joan, de beneficiar-se de l'herència. I que si de cas, sobre aquest tema en el qual no m'hi haig de ficar, li faig saber que si un dia es mor el Joan i ella ho hereta tot, me n'alegraré molt, perquè al capdavall fa ja dos anys que s'ocupa d'ell, sense que mentrestant cap familiar del Joan hagi donat el més petit senyal de vida, durant tot aquest temps.

Li dic que cadascú juga les seves cartes, i que en aquest cas totes formen part de la baralla. També els seus pits, ja que ella, lliurement, "ha decidit incloure'ls" en el joc, en les negociacions. Ningú no l'obligava a "comercialitzar-los". De fet, ningú l'obliga a seguir fent la feina de cuidadora del Joan, és lliure de plegar, si vol. I també sap de sobres que si es nega als grapejos, el Joan no l'acomiadarà, perquè per molt vell verd que sigui, el que ara ell més valora no són els seus pits, sinó la seva feina de cuidadora. Sobre això no hi ha cap mena de dubte, perquè n'està molt content, de com ella el cuida.

Mentrestant, tota l'estona d'aquesta conversa entre la Rosaura i jo, el Joan segueix callat, i somrient. Potser pensa en quan li podrà tornar a tocar els pits a la Rosaura...

Quan surto al carrer, respiro a fons. I somric divertit i un punt trist, perquè trobo la història comprensible, alhora vulgar i tendre, ambivalent, curiosa... en definitiva, "humana".

--
(1) D'aquest Joan, del "Joan F.", ja n'he parlat altres vegades. Per exemple aquesta, abans que aparegués la Rosaura (per això he insistit que, per molt vell verd que sigui ell, per sobre de tot el que valora és la feina diària que fa ella):
https://passavolant.blogspot.com/2017/11/solitud-depressions-bruticia.html

La Marina

(sobre salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/08/la-marina.html

Sobre el cost de seguir amb vida

(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2020/08/sobre-el-cost-de-seguir-amb-vida.html

Dotze anys

(salut mental)
https://horitzontal.blogspot.com/2020/08/dotze-anys.html

Nens i gent gran

Vaig escriure el que ve a continuació fa potser un any i mig (llavors va quedar arraconat, com tants altres escrits...). Al parlar fa dos dies del Joseph ho vaig recordar, i he recuperat l'escrit. No n'he volgut tocar res, està tal com el vaig deixar llavors. Els nens als quals em refereixo són els mateixos de l'escrit anterior, els que de vegades tracten desconsideradament el Joseph (llavors, però, jo no n'era conscient).

--

Parlo molt de vells i de malalties i molt poc de nens. A mi mateix se'm fa una mica estrany. De nens, gairebé no en parlo mai, però els tinc molt presents, i sempre em fascina veure'ls. Per què no en parlo, si de fet ocupen tant els meus pensaments? ¿Potser perquè no es pot parlar de tot, i resulta jo m'he "especialitzat" en les peculiaritats i les calamitats de la gent gran...?

Sigui com sigui, el cas és que em fascina veure nens, els seus comportaments, quan estan amb les mares, o quan juguen entre ells, quan estan sols, quan riuen, quan fan rebequeries... I alhora (ja em torna la cosa de vell), sovint també penso "en què es convertirà", aquest nen o nena que miro. ¿En una persona amable, insuportable, ignorant, brillant, compassiva, cruel...? Sovint el cap se me'n va en aquesta direcció, tant en el cas dels nens més petits, els nadons, com més grans, de cinc, deu anys... Com serà, quan sigui gran, aquesta criatura? Tindrà una vida fàcil o accidentada? Serà una persona conflictiva o constructiva? Com serà...?

A un carrer de la vora unes famílies han ocupat uns baixos que feia anys que estaven buits, sense cap ús. No són gent d'aquí, per l'aspecte semblen romanesos, gitanos romanesos, i tenen un munt de mainada. Sovint, pel davant d'aquests baixos, al carrer hi veus nens o nenes petits jugant, de vegades descalços. Corren, criden, riuen... Tenen una gran vitalitat. (1)

Tinc clar tot el que me'n separa, d'aquestes famílies. Per exemple, que els llibres en general (i en particular aquells el contingut dels quals que per a mi és molt valuós), per a ells només deuen tenir el valor del seu pes: tants quilos de paper, tants euros. Perquè l'important, el prioritari, és fer bullir l'olla.

Però a banda del tema de fer bullir l'olla, per descomptat importantíssim, primordial, hi ha alhora unes concepcions del món, unes cultures, molt diferents. I gosar dir que una és millor que l'altra només és possible partint d'un "prejudici previ", el que sigui. De fet, al capdavall el prejudici és sempre el mateix: "el nostre prejudici és millor" (òbviament, sense fer servir la paraula prejudici al construir la frase, perquè els prejudicis sempre són "els dels altres"...). En general som així de primaris i poc espavilats.

De vegades penso en tota la xarxa d'elements culturals que configuren la meva vida, "que em configuren i condicionen", i que per a mi són tan importants... i llavors me'ls imagino "desapareguts". Si hi penso, no m'inquieta, aquest escenari, aquesta eventualitat, perquè tinc molt assumida la relativitat de tot, l'efímeres i en gran manera arbitràries que són totes les construccions culturals, socials...

Les cotorres (el barri n'està ple) m'ajuden a entendre-ho. Penso que de la mateixa manera que aquí cada vegada hi ha més cotorres, i això fa que els equilibris "ornitològics" es reconfigurin, de manera inevitable i bastant irreversible aquests nens descalços també aniran modificant, en la mesura que sigui, l'ecosistema humà en el qual han aterrat. I alhora, ells mateixos i els seus costums també seran "reconfigurats", inevitablement, per aquest entorn nou (per a ells) on ara viuen.

Més que a conservar presumptes pureses ancestrals, suposo que l'aspiració hauria de ser que aquests nens, i els nens d'aquí, els uns i els altres, al marge de les respectives cultures, i de les inevitables barreges, i de tots els canvis culturals que es vagin produint, siguin el més feliços possible.

O si més no, aquest és el meu "prejudici": la meva creença que el millor és apostar per la Felicitat, i no despistar-se amb els succedanis o les enganyifes, com ara la Història, les identitats, les essències, l'eternitat, etc.

--
(1) Suposo que als propietaris d'aquests baixos l'ocupació no els deu fer gens de gràcia. És normal. Però avui, quan escric això, no hi penso, penso només en aquests nens, i en els seus pares, en les seves formes de pensar, de viure...

El Joseph

Torno cap a casa a mitja tarda i veig el Joseph assegut a un banc, passant l'estona. Veig que té una crosta bastant gran al front. El Joseph és un sense sostre hongarès (no sé si s'ha d'escriure així, "Joseph", o d'una altra manera), amb el qual de vegades hi parlo una mica. Li pregunto què li ha passat, i em diu que fa uns dies, mentre dormia, un home el va despertar i li va dir que li donés tots els diners que tingués. I com que ell s'hi va negar, li va clavar uns quants cops de puny.

Ell sap qui li va pegar, però diu que no vol posar cap denúncia, perquè no vol embolics amb ningú. Qui li va pegar és un home d'una família de romanesos que des de fa temps viu en uns baixos ocupats, a la vora d'on dorm el Joseph. Es veu que als romanesos no els agrada tenir el Joseph a la vora, perquè deuen considerar "seva" aquesta zona (tot i que el Joseph ja feia anys que dormia aquí, quan ells van arribar). Els romanesos tenen cap a ell una actitud antipàtica, hostil, i fins i tot els seus fills petits, que sovint s'estan al carrer, com que veuen com es comporten els seus pares, es comporten igual amb el Joseph.

Com s'haurien de resoldre aquests embolics? Com es podria protegir el Joseph? I sobretot: què s'hauria de fer perquè els nens i nenes d'aquesta família de romanesos, quan siguin grans i potencialment capaços de robar i clavar cops de puny a gent desvalguda com el Joseph, no ho facin?

Com que són moltes preguntes, el que faig és avisar una entitat que s'ocupa de les persones que viuen al carrer. I a ell li dono el meu número de telèfon (ell té un mòbil), per si un altre dia té problemes com el de l'altra nit.

De dia el Joseph de vegades està a l'entrada d'un supermercat, una mica apartat de la porta, per no fer nosa. És molt discret. No demana res, ni tan sols et mira, si no li parles. Només té, a tall de plateret, una gorra posada a terra, davant seu, mentre ell està assegut a la vorera. Jo no li dono diners, però si haig d'entrar al supermercat li pregunto si vol que li compri alguna cosa, i de vegades em diu que si (també és discret amb aquestes demandes).

Una de les primeres vegades que, a l'entrada del supermercat, vaig parlar amb ell, quan li vaig preguntar si volia alguna cosa em va dir si li podia comprar una cervesa. I li vaig dir que no, que em demanés coses de menjar o beure, però no begudes alcohòliques. I no em va fer cap mala cara, em va dir que d'acord.

Quan el veig borratxo, m'entristeix. No és habitual, però de vegades me'l trobo així, caminant insegur pel carrer, amb la mirada extraviada, fins al punt que ni em veu. I llavors jo tampoc no li dic res, perquè no sabria què dir-li.

No sé si negant-me a comprar-li cerveses sóc molt purità, tenint en compte que potser les estones de borratxeres són les seves estones més fàcils de passar, així estabornides... Però el cas és que a mi les històries de problemes amb l'alcohol em neguitegen molt (ell, en canvi, diu que gràcies a l'alcohol de les cerveses ara no agafa el virus, que és la seva vacuna, i riu...).

Tres peces de titani

De tant en tant parlo amb el Joaquim per telèfon (abans de vegades ens vèiem, però com que des de fa anys viu molt lluny, ara només ens queda el telèfon). El Joaquim és un dels personatges més pintorescos de la meva galeria de personatges coneguts amb diferents graus de pintoresquisme, una mena (pel que fa a la pinta) d'indigent o sense sostre, alhora extraordinàriament culte, i també extraordinàriament lent a l'hora de fer qualsevol cosa. Alguna altra vegada ja he parlat d'ell; té setanta i alguns anys, és exageradament prim, i el seu aspecte és d'una gran fragilitat. Aquesta última informació és rellevant, de cara al que explico a continuació.

La història que m'explica l'última vegada que hi parlo m'esborrona. Diu que un dia que al vespre tornava cap a casa (amb el seu caminar lent i la seva actitud contemplativa habitual, això ho afegeixo jo), un home el va aturar i li va dir: "Tu estaves l'altre dia a la casa d'en tal?" El Joaquim, amb la seva veu absolutament reposada i educada (aquest afegit sobre les característiques de la resposta també és meu), li va dir que no sabia de qui li parlava. I llavors l'altre, sense dir res més, li va etzibar un cop de puny molt fort a l'ull que el va deixar mig estabornit. I va marxar.

Com que li feia molt mal i alhora sagnava, el Joaquim se'n va anar a l'hospital. Per sort, i de manera gairebé inexplicable, a l'ull no li havia passat res, però van veure que tenia tres fractures de l'os que envolta l'ull. El van ingressar, i al cap d'uns dies (hi havia llista d'espera al quiròfan), el van operar: li van posar tres petites peces de titani per subjectar les fractures, i el van deixar "arreglat".

Després de l'explicació que em fa d'aquest episodi, li pregunto si va denunciar l'agressió, sobretot, per tal de prevenir que un energumen com aquell perpetrés altres agressions semblants (el Joaquim em diu que segurament era algú amb el cap malament...). Sobre això de la denúncia, em diu que quan anava cap a l'hospital va passar pel davant d'una comissaria. Va voler entrar per explicar el que li havia passat, però diu que no el van deixar entrar; em diu que ell pensa que li ho van impedir perquè no volien que els taqués el terra amb la sang que li regalimava...

Sense entrar a la comissaria, allà mateix, al carrer, li van preguntar què li havia passat, i ell els ho va explicar. Li van demanar les seves dades... i diu que des de llavors ningú li ha dit res, i ja fa més de dos anys de l'incident.

La seva explicació és que al barri on viu incidents com aquest, o més greus, són relativament habituals, i que aquesta vegada, "mala sort", li va tocar a ell. I que per això la policia, llevat que siguin casos més greus, només en fa un cas relatiu, perquè "ja hi està acostumada".

El dolor: com un llop d'ullals esmolats - 3

El dia que el Joan M va caure a la dutxa i es va colpejar el cap i diferents parts del cos, com que duia al damunt el medalló de la teleassistència va poder demanar auxili. Si no l'hagués dut, potser ningú no s'hauria assabentat del que li havia passat. I com que viu sol, ves a saber quan l'haurien trobat. El cas és que va poder avisar, i el van poder dur a l'hospital. A l'hospital (això va passar en plena saturació hospitalària a causa del virus), li van fer unes cures i, a continuació, li van dir que no tenia res greu, que podia tornar a casa.

Una neboda el va dur a casa. A la del Joan M. Llavors, la neboda em va trucar, em va dir el que havia passat, i que a l'hospital els havien dit que aquella nit el Joan no s'hauria de quedar sol, per si de cas. I em va demanar si hi podia anar jo.

Em vaig quedar bocabadat. No havia parlat mai amb aquesta neboda, ni amb cap altre familiar del Joan M. De fet, amb el Joan M hi tinc poca relació, ens veiem potser tres o quatre vegades a l'any, compartim un cafè, i poca cosa més. Per no saber, no sé ni on viu; no he estat mai a casa seva. De manera que li vaig explicar això a la neboda. I també li vaig dir que ella ja estava a casa del Joan, i que no em semblava aconsellable que més gent anés d'aquí cap allà, a causa de l'embolic del virus.

Em vaig imaginar l'escena a casa del Joan M, ell i la seva neboda. Ella li devia haver preguntat si hi havia algú a qui se li pogués demanar que vingués a passar la nit (i així ella poder marxar). I el Joan, pressionat d'aquesta manera, va acabar anomenant-me. O ves a saber, potser la neboda li va revisar l'agenda, i li va anar preguntant: I aquest? I aquest? I...?

De vegades és difícil, decidir si el que cal és fer de bon samarità, o fer-te el desentès... De vegades el que és difícil és callar, i no dir el que ben de gust li diries a algú. Per exemple, a aquesta neboda: que era una fresca i que tenia molta barra.

L'endemà de la caiguda, com que el Joan es queixa molt, el tornen a dur a l'hospital (suposo que la neboda al final es va quedar aquella nit amb ell al pis, però de fet no ho sé). Aquesta vegada se'l queden a l'hospital, i després d'uns dies ingressat, com que està molt desmillorat, i segueix amb els forts atacs de dolor al cap, i viu sol, el traslladen a un "sociosanitari".

Quan al cap d'uns dies finalment el puc anar a veure al sociosanitari (al principi només hi podia anar la família), li pregunto si la seva neboda el va a veure, i em diu que si, que un cop a la setmana, perquè només hi ha un dia setmanal de visita autoritzat. I jo em torno a quedar parat, perquè abans d'anar-hi he telefonat al centre i ho he preguntat, i m'han dit que de visita s'hi pot anar cada dia, laborables i festius, des de mig matí fins al vespre... Qui li ha dit a ell que només pot tenir un dia de visita a la setmana? O potser s'ho ha imaginat ell, ja que la neboda només el va a veure un dia?

Per això vaig dir l'altre dia que, ja amb 90 anys, i amb el sobtat deteriorament que ha patit, i amb aquesta parentela (perquè aquesta neboda "és la que hi va", la resta pel que es veu ni apareixen...), segurament el millor que li podria passar al Joan M seria que es morís. Perquè en l'estat que està, ara potser l'únic dubte és si s'acabarà morint de dolor... o de tristesa.

El dolor: com un llop d'ullals esmolats - 2

Per sort, jo no he patit mai cap atac greu de dolor. He passat diferents mals i dolors (com la majoria de la gent), però mai d'una intensitat com la que m'han explicat algunes persones. De manera que tot el que jo puc dir sobre "el dolor extrem" és només a partir del que m'han explicat (o dels testimonis recollits en publicacions, i dels assajos sobre aquest tema que he llegit, perquè aquest tipus de lectures sempre m'ha atret).

Per tant, a l'hora de parlar d'aquest tema, el fet de no haver-ne estat víctima reconec que és un desavantatge (no tinc "l'experiència"). Però alhora també considero que això mateix en part és un avantatge, precisament "perquè tinc un punt de vista no condicionat per l'experiència". És a dir, tinc una posició que pot afavorir un "desapassionament" que, a la vegada, em pot ajudar -en teoria-, a ordenar "les idees". Les idees, que són una cosa diferent "de les sensacions"... Però si de cas, d'això que acabo de dir, com que potser és una mica contraintuïtiu o paradoxal, ja en parlaré un altre dia.

Després d'aquests aclariments, ara ja puc exposar quin és, des del meu subjectiu punt de vista, el "mapa que jo em faig" d'aquesta cosa tan terrible que és el dolor extrem i sobtat, i de les possibles maneres d'abordar-lo, de conviure-hi, de malviure-hi, de suportar-lo, etc.

En principi, el dolor sempre es pot anul.lar (només cal augmentar la dosi de morfina). Però de vegades "el preu" de la seva anul.lació és aquest: un grau variable, potser elevat, "de desconnexió de la vida" (i una dosi d'efectes secundaris, de vegades també molt severs, generadors alhora de més possibilitats de dolors...).

En els casos de dolors més extrems i insuportables, pot ser necessari arribar a la sedació profunda. És una sedació que pot ser adequada (i imprescindible), en el cas d'un problema puntual. Però òbviament no pot ser l'alternativa en el cas d'un dolor episòdic crònic, si el que es vol és seguir tenint "alguna mena de vida de debò". Perquè, com més gran és la sedació, més petita és la vida, si per vida entenem la conservació de la consciència, la capacitat de pensar, de decidir, d'actuar... és a dir, "de seguir sent una mica nosaltres", i no només "un cos".

Per això els episodis de dolor greu, imprevistos, sobtats i severs, són els més difícils de combatre, perquè una medicació preventiva capaç d'anestesiar-los de debò hauria de ser tan forta que et deixaria pràcticament anul.lat de manera permanent.

D'altra banda, el recurs a una medicació de rescat quan es produeix un sobtat atac de dolor sever, és fàcil que no serveixi de res, perquè és probable que el fàrmac comenci a fer efecte quan l'atac ja ha passat (és a dir, quan ja no és necessari).

Aquests són els dos motius pels quals els atacs inesperats "de dolor extrem" són tan difícils de gestionar. De suportar, de sobreviure als seus efectes devastadors...

Si a sobre no saps la causa dels atacs, si l'únic que saps "és que venen", però no el motiu pel qual venen, l'estat d'indefensió i desesperació és encara més absolut. Aquest de fet és el cas que vaig explicar del Joan M. Hi ha un origen, un punt d'inici, del seu mal: "la caiguda a la dutxa". Però fins ara ningú no sap "com va afectar al seu cervell", la caiguda. És a dir, ningú no sap "la causa real dels atacs de dolor que pateix", i que converteixen la seva vida en un infern (a ell li diuen que en els resultats de les proves que li han fet "no es detecta cap alteració, lesió o anormalitat cerebral").

Per descomptat, encara hi ha altres opcions, per eliminar definitivament el dolor insuportable: el suïcidi o l'eutanàsia. Però aquestes "altres opcions" no són el tema d'avui, ja en parlo prou altres vegades...

El dolor: com un llop d'ullals esmolats

Com un corb que me'l picoteja, com una urpa que me l'esgarrapa, com un martell que me'l colpeja, com una premsa que me'l constreny, com uns fils que me l'estiren i l'esquincen, com un foc que em crema... D'aquestes diferents maneres el Joan M es refereix al dolor insuportable que sent de vegades al cap, i que quan comença, diu, és "com l'arribada d'un llop d'ullals esmolats que de cop em mossega el cervell".

El seu no és un dolor permanent, sinó episòdic. Arriba, l'atrapa, el tortura, el desespera, desitja morir-se... i després el dolor marxa. Fins a no se sap quan. En qualsevol cas, cada dia "el visita" diferents vegades. I entremig de les visites, no té tampoc pau, perquè viu amb el record de les visites anteriors, i amb el pànic d'una nova visita, en qualsevol moment.

Tantes formes diferents de referir-se a aquest dolor (mossegades, cops, esquinçaments, foc...), ves a saber si són el resultat de voler descriure un dolor que no sap com descriure, per al qual no troba les paraules necessàries, la "imatge" més adequada, o si és que el dolor, a banda de tenir sempre (quan es presenta), una immensa i brutal intensitat, segons el tipus d'episodis té diferents peculiaritats.

El cas és que, quan pateix aquestes tortures, s'agafa el cap amb desesperació, crida, plora, diu que no pot més, que és insuportable, que vol morir-se... I després, quan es comença a recuperar, és quan intenta descriure el dolor que l'ha atacat, quan diu que ja s'hauria d'haver mort el dia que va caure a la dutxa i es va colpejar el cap, que s'hauria d'haver mort llavors, abans que comencés aquest terrible malson, que ja fa mesos que dura.

Un dia em diu: "Tu saps que jo no crec en Déu ni en res, però quan tinc aquests atacs terribles li dic a Déu que perquè m'ho fa, que per què és tan cruel amb mi; li demano per favor que deixi de torturar-me, que em deixi morir d'una vegada..." I quan parla així a mi m'entristeix, i alhora m'entendreix, i també em vénen ganes de plorar.

Al principi, durant setmanes no se'l podia anar a veure (a causa de l'embolic del virus). Quan finalment hi he pogut anar, li he dut un telèfon mòbil, senzill, d'aquests que només serveixen per telefonar. Gairebé idèntic al que tenia. Del mateix tipus que el que un dia, en un moment de dolor insuportable i desesperació, va estampar contra la paret. Engego el telèfon nou, li recordo com funciona... però ja no entén les explicacions, es fa un embolic. El cop al cap (o potser el sofriment desmesurat provocat pels atacs de dolor al cap), ha fet que la seva capacitat d'atenció i memòria hagin minvat molt (per exemple, abans era un gran lector de diaris, i ara no és capaç de llegir ni els titulars; si ho intenta, diu que el cap si li descontrola, i que se li desperta el dolor...).

Té noranta anys, i fins al dia de la caiguda a la dutxa havia tingut una raonable bona vida (en part gràcies al fet que fins ara li havien pogut anar apedaçant o compensant bé els seus diferents problemes de salut). Ara, de cop, tot ha canviat, i aquell Joan que ningú hauria dit que tenia noranta anys (a causa de la seva ment desperta, els seus moviments àgils, la seva vitalitat, la seva autonomia), ara els té realment, noranta anys: aclaparadors, tangibles, feixucs, limitadors, adolorits. Els té, i a més els té acompanyats d'un entorn familiar que viu aquesta nova situació seva, aquest nou escenari, com una càrrega, com una molèstia. I ell se n'adona, i això fa que la seva sensació de desemparament i solitud siguin immensos.

Sí, segurament el Joan M s'hauria d'haver mort el mateix dia que va caure a la dutxa, perquè d'ara endavant l'espera ben poc de bo. I de dolent, potser tot, cada vegada més.

Un text, diferents lectures

(temes familiars)
https://442m.blogspot.com/2020/07/un-text-diferents-lectures.html

Alegria i dol

(temes familiars)
https://442m.blogspot.com/2020/07/alegria-i-dol.html

Lectures, pardals i indigents

Assegut a un banc del carrer a estones llegeixo un llibre, a estones escric, a estones bado. Arriba un pardal. Fa petites corredisses saltironant d'aquí cap allà, picant alguna cosa de terra que jo no arribo a veure què és. Ara el pardal ja no hi és, i han vingut uns coloms.

Als pardals i als coloms, és obvi, no els importa el que jo llegeixo, el que escric. Només els interessen les molles, o petites llavoretes, o el que sigui, que potser hi ha per terra. Això és el que compartim els pardals, els coloms i jo: la necessitat de menjar, i també la de trobar algun tipus d'aixopluc, si el dia és advers.

Tota la resta, tot el munt de tonteries que a mi m'ocupen el cap, a ells els són indiferents. De fet, si hi paro atenció, fins i tot per a mi són del tot irrellevants, absurdes. I tanmateix m'ocupen, m'hi aferro... I és que és molt difícil, viure sense divagacions del cap, caldria que fóssim pardals, i no ho som.

En qualsevol cas, sort d'aquests instants de realitat, de consciència de banalitat. Després, és clar, passat el moment, "torna la normalitat", l'automatisme de viure, amb el referent "d'algun sentit inventat"... Cosa d'altra banda ben normal, perquè sense algun sentit (que sigui absurd és secundari), sobreviure seria realment molt complicat.

Rere el banc on estic assegut, a uns cinc metres, un home de potser uns quaranta anys està estirat a terra, al damunt d'uns cartrons, panxa enlaire, amb la mirada perduda al cel. Alguna vegada el miro, i una d'aquestes vegades ell també em mira, i llavors, amb la mà fa el gest de fumar, de manera interrogativa, demanant-me tabac. Li dic que no fumo. I ell torna a extraviar la mirada.

Ell jeu al damunt dels cartrons, és fumador, bevedor (té una ampolla de vi al costat)... i com els pardals, els coloms i jo, també té necessitat de menjar, i d'aixoplugar-se si cal. I una necessitat afegida, que no tenen els pardals ni jo, la de beure, potser per ofegar el mateix sentiment d'absurditat que jo tinc (i en canvi els pardals no), i que suposo que jo, en lloc de bevent, el gestiono llegint, escrivint, amb "invencions" d'aquestes socialment més ben vistes...

De vegades se'm fa estrany - 3

En l'àmbit judicial s'estableix que som responsables dels nostres actes "de vegades sí i de vegades no". És a dir, segons la naturalesa dels actes i el temps transcorregut. Per exemple, si fa anys vaig cometre un delicte punible segons les lleis vigents (i llavors va quedar impune perquè no va ser detectat), i resulta que ara es descobreix, però alhora ja no pot ser jutjat perquè el delicte ha prescrit, ¿això no vol dir que la mateixa llei ja considera que, d'alguna manera, jo ja no sóc la mateixa persona de fa temps, i que per això ara ja no puc ser imputat? (desconec si el raonament jurídic és aquest, diguem que només ho apunto "com una hipòtesi útil" en el context d'aquesta reflexió).

Continuo i introdueixo ara un altre element. Si en l'àmbit judicial (o en l'extrajudicial, el de totes aquelles conductes sobre les quals la llei no es pronuncia), acceptem la idea de la "prescripció" (en el segon cas, "una prescripció moral"), ¿aquest plantejament només ha d'afectar els comportaments considerats sancionables o criticables? Només als demèrits, i no als mèrits?

Si acceptéssim la idea que no som una sinó successives persones, i que per tant les responsabilitats poden prescriure, no hauríem de fer també el mateix "amb els nostres mèrits"? No seria contradictòria, la "discriminació" de conservar i lluir amb orgull les medalles, i en canvi amagar o relativitzar les vergonyes?

I en qualsevol cas, a partir d'aquí, què? Doncs no ho sé... O potser en part sí: potser, quan hi ha embolics d'aquests, potser seria aconsellable moderar una mica les afirmacions categòriques i els abrandaments, i alhora apostar per una mica més de moderació, d'humilitat de discreció...

De vegades se'm fa estrany (segon intent)

Jo sóc el mateix que fa trenta o quaranta anys? No em refereixo a si sóc igual, és obvi que no, sinó al lligam "entre aquella persona d'anys enrere i jo avui".

Que el meu cos és el resultat de l'envelliment d'aquell cos és obvi, i que la meva ment és el resultat de l'evolució d'aquella ment també. I també és obvi que "oficialment" segueixo sent la mateixa persona, amb els mateix nom i cognoms, i el mateix número de carnet d'identitat. Però, ¿i si al marge de tot això jo sento que tinc molt poc a veure, o no res, amb aquell jo pretèrit?

Si jo (segueixo amb aquesta hipòtesi), puc arribar a argumentar "que potser ja no sóc aquell", haig d'assumir llavors les eventuals conseqüències dels actes "d'aquell"? I si les haig d'assumir, quines i fins a quin punt? Totes, sense cap mena de límit?

¿Com decidim si hem d'assumir o no responsabilitat per determinats actes, d'un tipus o un altre, comesos fa temps? (o no fa tant temps).

Tot això, tant si pensem en la nostra pròpia biografia individual, com en les biografies familiars, associatives, territorials, nacionals...

Quins embolics...

De vegades se'm fa estrany

De vegades se'm fa estrany (i de vegades em sembla un engany): que jo sigui aquell que de petit o adolescent es deia com jo (i que habitava aquell cos que amb el pas del temps s'ha convertit en el meu cos). Quines coses, quins misteris, quins desconcerts...

Uns misteris tan grans com la profunda estranyesa que de vegades també sento en relació amb "els meus diferents jos" d'ara mateix: ara un, ara un altre, ara barrejats, ara enfrontats, ara adormits o avorrits...

Sentir-te així. És estrany. Està relacionat, suposo, amb desactivar els automatismes. Badar. Aturar-te. I llavors estar atent, receptiu.

I potser llavors passa alguna cosa "diferent", o no passa.