El dia que em mori és probable que tots els llibres que a mi tanta companyia em fan i tant m'importen, ningú estigui interessat en conservar-los. No em costa imaginar-ho, això, i que llavors, a causa d'aquest desinterès, acabin tots a dins d'un contenidor. Pensar-hi em produeixi una barreja d'estranyesa i tristesa.
I després del contenidor potser aniran a una incineradora, i acabaran convertits en fum. Entre tots aquests llibres, també hi haurà, per exemple, els llibres, per a mi tan importants, fonamentals, que parlen "de xemeneies i fums", com els de Primo Levi, Jorge Semprún, Imre Kertész, Charlotte Delbo, Mercè Núñez, Agnes Sasson, Boris Pahor, Viktor Frankl, Elie Wiessel, Robert Antelme... Sí, tots convertits en fum.
(esmento aquests escriptors en concret, vinculats a l'Holocaust, perquè darrerament les seves lectures, en alguns casos relectures, m'han ocupat bastant temps, però també podria fer altres llistes, relacionades amb altres temes...)
O un cop al carrer, arribaran uns rebuscadors, i rescataran els llibres de dins dels contenidors, ompliran els seus carrets, i llavors vendran els llibres a pes. I després potser seran reciclats, i amb la pasta de paper recuperada potser en faran revistes com l'Hola, Lecturas... o potser paper de vàter.
Fum, pasta de paper, paper de vàter... tots aquests llibres per a mi tan importants.
D'altra banda, pensar-hi em va bé, perquè també m'ajuda a tocar més de peus a terra.
