Al matí, miro una estona la missa d'Any Nou retransmesa per la tele des del Vaticà. Si tanco els ulls i només escolto els cants, m'agrada. Perquè en general el cant de tipus gregorià m'agrada, sobretot el més primitiu, monòdic i sil.làbic. Els cants d'aquesta missa, més acolorits, també m'agraden.
He dit que miro, i hauria d'haver dit "que escolto". Perquè si obro els ulls i veig tota l'escenografia, l'encant es trenca. I encara més, si penso en el text dels cants (per sort són en llatí, de manera que pesco poca cosa). És a dir, que si ho vull assaborir, haig d'escoltar sense mirar, i procurant alhora no entendre res de la lletra.
Però de tota manera una estona miro, suposo que la meva és una pulsió morbosa. La grandiositat de l'església del Vaticà, amb el seu baldaquí, els marbres, les cúpules, els diferents altars, les pintures i les escultures, els daurats, els terres... Ho trobo tot esperpèntic, un espant. I si a aquest espai se li afegeix, com en aquest cas, la missa solemne que s'hi celebra, l'efecte és ja demolidor.
La missa solemne, amb les seves cireretes. Per exemple, a la part dels "actors", tots homes, mascles, vestits amb les seves túniques, representant de manera solemne el ritual. Fins i tot el cor és exclusivament d'homes, no fos cas...
A la part dels espectadors, pocs a causa de les mesures anti virus, unes quantes persones, comptades, i aquí sí que hi ha dones, la majoria monges, amb el cap ben tapat i actituds recollides, humils.
M'agraden els cants, però en lloc de tancar els ulls, tanco la tele.
