Violacions i silencis / 2

Vaig dir que dels abusos i violacions comesos dins l'entorn familiar se n'ha de parlar. Per dos motius. El primer, per tal de protegir els menors actualment en perill. I el segon, pel valor reparador que parlar-ne pot tenir per a les persones ara adultes que, quan eren menors, a més de patir els abusos es van sentir abandonades. 

El dia que ens vam veure amb el Genís ho vam comentar. D'altra banda, jo tenia una segona motivació per remarcar llavors la necessitat de parlar d'aquest tema. Perquè resulta que al Genís li agrada molt escriure, i en sap; literàriament reuneix aquests dos requisits, la passió i l'habilitat. De manera que, com a ell la història li toca molt de prop (el seu pare va violar la seva germana), i alhora és un bon escriptor, sens dubte està en una posició privilegiada per fer-ne un bon relat, i alhora útil socialment.

Com que d'entrada el vaig veure poc predisposat a fer-ho, tot i que reconeixia i compartia el que li deia, li vaig dir que, si volgués, ho podria fer de manera anònima. Amb un pseudònim, i explicant la història com si fos el que ara de vegades se'n diu "una novel.la sense ficció". Però explicant aquests fets, compartint-los, per tal de contribuir a la visibilització i a l'erradicació d'aquesta "pandèmia" dels abusos sexuals dins de l'entorn familiar.

Pel que fa a a aquest tema, és indiscutible que són necessàries les dues visibilitzacions. D'una banda, la intrafamiliar, és a dir, superar el sistema de pors i vergonyes que l'únic que fa és protegir i perpetuar secrets familiars que, precisament a causa de la seva toxicitat i del seu poder destructiu, han de deixar de ser secrets.

D'una altra banda, també cal el testimoni extern: acabar amb aquesta volguda, o si més no tolerada, ignorància i relativització col.lectiva. Amb el mateix objectiu: no ocultar més els fets, ventilar l'espai públic, foragitar-ne les ocultacions i intentar evitar nous abusos. 

Al final, el Genís em va dir que no escriuria res, que no sabria com posar-s'hi, que és una història que el supera. Que encarà que canviés els noms, encara que ell fes servir un pseudònim, encara que evités dades que permetessin als lectors rastrejar la família, ell no podria o no sabria ocultar-ho a la seva família, i que tothom el censuraria. Tothom.

Però no sé si realment no escriurà res. Perquè no és precisament una persona covarda, ni algú a qui l'opinió de la seva família l'afecti de manera absoluta, malgrat el que em va dir. En aquests casos, de vegades el que cal és temps, deixar que madurin les coses, pair-les, ja es veurà...

--
PD: Mentre escric això, els diaris dediquen portades al cas dels abusos soferts per Alejandro Palomas quan anava a col.legi. Des de fa un temps, de manera periòdica, apareixen notícies de nous casos d'aquests, d'abusos comesos per capellans. Se n'ha de parlar, per descomptat. Però alhora és una mica estranya, tanta atenció a aquests casos, si alhora tenim en compte la falta d'atenció cap als casos d'abusos dins de l'àmbit familiar. Perquè, si és greu que et violi un professor, suposo que encara és més greu que et violi, per exemple, el teu pare. ¿O no? A veure, segons diuen, per cada cinc casos d'abusos per part de professors o capellans, se'n produeixen 95 en l'àmbit familiar (per part de pares, germans, cosins, tios...). Insisteixo: si es volgués ser equànime, després de visibilitzar un cas com el de l'Alejandro Palomas (i torno a dir que em sembla molt bé que es parli d'aquests casos), sembla que alhora, durant molts més dies, s'haurien de dedicar moltes pàgines a parlar dels abusos dins de la família. Proporcionalment, hauria de ser tema de portada cada dia, si tenim en compte el 95% que he esmentat abans.

Violacions i silencis

Un dia el Genís (posem que es deia així), es va assabentar que el seu pare havia violat, quan era una nena, una filla seva, una germana del Genís. El Genís se'n va assabentar al cap de molts anys, quan el pare va intentar abusar d'una neta, filla de la filla violada. Fins aleshores, la germana del Genís no ho havia explicat mai a ningú, el que li havia passat a ella.

Llavors el Genís va anar investigant i lligant caps, i una de les sorpreses més desagradables va ser assabentar-se que la mare ho sabia. Ho sabia, i no va dir mai res. El Genís creu que segurament va callar a causa de la por immensa que li tenia al marit.

D'altra banda, la violació de la filla, i l'intent d'abusar de la neta, no eren fets aïllats. Resulta que el pare havia sigut un pederasta tota la vida. Per exemple, també havia intentat abusar dels amics del Genís. 

Quan era petit, el Genís no entenia per què els seus amics deixaven d'anar a casa seva; al final, cap amic hi anava. Però ningú no deia res, tot era un bosc de secrets, en el qual el pare s'amagava, i que li permetia seguir actuant com un depredador amb tota impunitat.

A més de ser pederasta, el pare del Genís era un pare i un marit molt violent, i tant la dona com els fills vivien terroritzats. Al Genís l'havia apallissat unes quantes vegades, de forma brutal.

Quan el Genís es va assabentar, alhora, de l'antiga violació de la germana i del recent intent d'abús de la neboda, va parlar amb un psiquiatre conegut. Li va demanar consell, li va preguntar què havia de fer, si havia de denunciar el pare. 

El psiquiatre el primer que li va dir va ser que la immensa majoria d'abusos sexuals es cometen en l'entorn familiar, no fora. Li va dir també que en dues de cada cinc famílies hi havia casos d'abusos sexuals; que els abusadors eren els pares, germans, tiets, cosins. I que l'actitud familiar en general era la mateixa: el silenci, l'ocultació, i fins i tot el rebuig o l'atac cap a qui potser gosa desmarcar-se i vol airejar els abusos. També li va dir que passava en tots els nivells socials, que si de cas la diferència era com es gestionava; en les classes més elevades, amb més hipocresia.

En concret, sobre què hauria de fer el Genís, no li va contestar. De fet, el pare era un home ja molt gran, i va morir poc després. Sense que el Genís, ni la seva germana, haguessin fet res, més enllà d'assegurar-se, ella, que el seu pare no tornés a veure la neta. 

Un dia el Genís m'explica tot això. Em diu que no sap si llavors va actuar bé, no fent res. Li dic que crec que, el que ha passat, ja ha passat, no es pot modificar, més val no capficar-s'hi. Però que d'aquestes coses se n'ha de parlar. D'entrada, en el mateix entorn familiar: s'ha d'acabar amb el secretisme. I també se n'ha de parlar més enllà de la família, públicament. Perquè en cas contrari, si no se'n parla, el que s'afavoreix és la sensació d'impunitat dels abusadors i violadors familiars, la cronificació i perpetuació dels abusos, i l'acumulació de víctimes. Que la prova és aquest cas concret: un pare viola la seva filla, i com que no passa res, anys després intenta abusar de la neta (a banda de tots els altres abusos, intentats o consumats, per part d'aquesta mateixa persona).

Li dic que parlar-ne considero que s'ha de fer per dos motius. El primer, òbviament, per tal de protegir els menors indefensos "avui". I el segon, perquè cal tenir en compte el valor reparador de cara a les persones ara adultes que, quan eren menors i se sentien indefenses, van patir abusos. Perquè per a aquestes persones, el silenci "perpetuat", aquesta variant de la indiferència, segurament és una mena de nou greuge o agressió.

Vellesa, deteriorament i solitud

Vaig a veure el Joan Pintor. Em diu que fa dos dies va caure a terra, i que no es podia aixecar. Que es va estar més d'una hora intentant-ho, abans d'aconseguir-ho, i que va acabar adolorit i molt esgotat. Per sort, no es va fer mal, no es va trencar res.

Li dic que com és que no va fer servir el medalló d'emergència de la teleassistència, i em diu que no hi va pensar. Li pregunto si el duia posat, i em diu que sí, que no se'l treu mai, ni quan surt al carrer. Li recordo el que ja sap, que el porta penjat precisament per si li passa alguna cosa així. I em diu que sí, que ja ho sap, i em repeteix que quan va caure no hi va pensar.

Després parlem d'altres coses, fins que al cap d'una estona jo torno a treure el tema de la caiguda i de la teleassistència. Ell repeteix el mateix, que no hi va pensar, però aquesta vegada amb menys seguretat que la vegada anterior. I llavors es queda callat una estona, i després, amb veu baixa, diu que sí que hi va pensar, però que "no volia molestar".

Com que és una resposta absurda, de mica en mica, estirant el fil, al final em diu que tenia por. Por de què? Doncs por, diu, que si l'anaven a auxiliar, llavors li diguessin que no podia seguir vivint sol, i que se l'enduguessin a una residència.

A partir d'aquí ja no em cal estirar cap fil, ell segueix parlant, sense parar. Diu que a una residència no hi vol anar, de cap manera. Que què hi faria, assegut a una filera de butaques, tot el dia sense fer res, envoltat de vells, tots extraviats i mirant la tele. Que no, que no ho vol de cap manera, que a casa com a mínim hi té les seves coses. I afegeix que, de fet, ell ja s'hauria d'haver mort. Que ja és molt gran, que aquí ja no hi fa res, que està cansat, i tip dels mals, i també de la solitud.

Això que ja s'hauria d'haver mort no és nou, aquests últims mesos ho va dient de tant en tant, cada vegada més sovint. Perquè s'adona de la realitat, s'adona que es va tornant cada vegada més fràgil, més dependent.

Jo haig de rumiar bé què li dic. No li puc dir: "No et preocupis, tot anirà bé". No li ho puc dir perquè no m'ho crec, perquè penso que serà al revés, que tot anirà cada vegada pitjor. Que la seva vida, que ja és complicada, cada vegada ho serà més, a causa dels seus mals, de la seva dependència creixent, de la seva gran solitud... Sí, tot anirà cada vegada pitjor, perquè és inevitable que sigui així.

Penso, sento, que tal com estan les coses, el millor que li podria passar és el que diu ell. Que es morís. Sense degradar-se més, sense patir més. I així s'estalviaria tot el dolent que li anirà venint, cada vegada més dolent com més temps vagi passant. Perquè el panorama que té al davant és gris, fosc, cada vegada més negre.

Pobre Joan Pintor... Hauria de ser més fàcil, això de morir-se... 

Memòries esbiaixades

Iñaki y Frenchi (Mongolia, novembre 2021)

Vaig a una xerrada sobre l'obertura recent d'una fossa de la Guerra Civil. A la taula, dos historiadors, un representant de l'administració, una arqueòloga i una antropòloga. 

Les dues últimes fan una exposició amb una part d'informació rellevant, que fa al cas. Però també hi afegeixen bastant farciment, que se suposa que ha d'interessar a l'auditori: insisteixen en les peculiaritats de les ferides detectades en els ossos, els angles dels projectils, les patologies prèvies dels cadàvers... en alguns moments, la seva exposició sembla un d'aquests programes morbosos i sensacionalistes d'actualitat sobre troballes de cadàvers assassinats, pistes dels assassins, etc.

Els dos historiadors, entre altres temes, de vegades fan referència a la necessitat de recordar "totes" les víctimes de la Guerra Civil. Però després sembla que els traeix l'inconscient (o el conscient intermitent), i veus que el seu interès principal és, sobretot, per "una part" de les víctimes: les víctimes del franquisme.

Finalment, el representant de l'administració. És més transparent que els historiadors: també parla de la necessitat de preservar la memòria per tal que els fets d'aquell període siguin coneguts per les noves generacions, però dissimula ben poc "la part de memòria" que considera que s'ha de preservar i transmetre.

Després de vuitanta anys, són situacions decebedores, i encara més quan es fa referència directa a la necessitat que les noves generacions coneguin aquells fets. Perquè queda clar que aquest tipus d'historiadors i aquest tipus de representants de l'administració, a les noves generacions no els volen transmetre una visió el més objectiva i completa possible d'aquells anys, sinó una determinada visió. Una visió clarament incompleta, esbiaixada, partidista. Una visió en definitiva "mentidera" (i ho dic així perquè hi ha intencionalitat, en el seu biaix i ocultació). 

Si les noves generacions han de conèixer el passat així, amb aquestes distorsions i ocultacions, potser valdria més que l'ignoressin, que no en sabessin res.

Al final, el presentador demana si algú vol fer alguna pregunta. No alça la mà ningú. Jo tampoc, tot i que considero que hi ha una pregunta que seria del tot oportuna (si no alço la mà sobretot és perquè em molesta convertir-me en el centre d'atenció). La pregunta que no faig és aquesta:

-En aquest acte s'ha parlat de memòria històrica, i de la necessitat de transmetre a les noves generacions el que va passar durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme. Si es tracta que les noves generacions sàpiguen què va passar llavors, la informació d'avui crec que s'hauria de complementar amb alguna referència a altres coses que també van passar llavors. Per exemple, es podria explicar què li va passar al capellà d'aquesta localitat. Un capella que, al principi de la guerra, després d'estar ocult uns dies a la casa de famílies que el van acollir, finalment va marxar d'amagat. Però un escamot del poble va sortir a buscar-lo. Quan el van trobar, el van assassinar, i a més li van tallar els collons (o potser primer el van castrar i després el van matar). Per tant, encara que el tema de la xerrada d'avui sigui la fossa exhumada, ja que vosaltres heu fet referència a la preservació de la memòria i a l'educació de les noves generacions, ¿no creieu que en actes com aquest s'hauria de dir també alguna cosa, "d'aquestes altres víctimes"? 

Per acabar. Uns dies després entro a la pàgina del Memorial Democràtic (durant la xerrada se n'havien fet grans elogis, tant per part dels historiadors com del polític). Introdueixo el nom del capellà assassinat al buscador de la pàgina. Cap resultat, zero. Tot encaixa. I no em sobta: en general és el resultat habitual d'aquest tipus de cerques en aquesta pàgina de la Generalitat dedicada  a "les memòries selectives". (1)

--
(1) Banc de la Memòria Democràtica, https://banc.memoria.gencat.cat/ca/app/#/
Un altre exemple: si poso "Lluis Companys" surten 708 resultats, i si poso "Antonio Escobar", cap. Qui era el segon? Doncs un general de la Guàrdia Civil que el 1940 també va ser afusellat a Montjuïc. Es va mantenir sempre fidel a la República, fins al final de la guerra, i en bona part va ser gràcies a ell que no va triomfar la sublevació militar a Barcelona, al principi de la revolta. No va ser la seva única contribució a la causa republicana, després el van destinar al front. Però ell era guàrdia civil, i segons sembla això és motiu suficient per no incloure'l a la base de dades de la Generalitat. 
De l'Antonio Escobar ja en vaig parlar fa temps:
https://passavolant.blogspot.com/2018/04/reivindicacio-de-guardies-civils.html
(la base de dades del Memorial Democràtic de la Generalitat és una vergonya absoluta, de proves que ho demostren se'n poden fer moltes; per exemple, mirar què surt quan poses "txeques"... sembla que no haguessin existit).

Aprendre de memòria

"El verso fue un eficaz vehículo del saber y de los conocimientos científicos, tanto en latín, como en las lenguas vernáculas de Europa. Gracias a su concisión y a su poder mnemotécnico -reforzado con la rima-, la forma versificada permitió la difusión de la información." Claude Thomasset (1)

Si m'aprenc de memòria una poesia, és fàcil que tantes vegades com després la reciti no m'equivoqui. Potser canviaré l'entonació, el ritme, però les paraules, les frases, en principi  seran les mateixes. I si un dia tingués algun dubte, si la poesia fos una poesia coneguda, em seria fàcil corregir l'eventual error consultant el poemari que recull la poesia original.

És així perquè, en aquest cas, una poesia és com les taules de multiplicar: un cop après, nou per nou sempre serà igual a vuitanta-un. I si un dia, de manera semblant al cas de la poesia, potser a causa del pas dels anys tinc algun dubte sobre el resultat de la multiplicació, sempre tindré la possibilitat de consultar amb facilitat la taula del nou.

En els dos casos, d'altra banda, la memorització s'afavoreix gràcies a la cantarella i la rima... Sense aquestes ajudes, sens dubte serien més difícils de recordar, tant les poesies com les taules de multiplicar.

En canvi, si sóc testimoni, per exemple, d'un accident, el meu record de l'accident no serà sempre igual, sinó que el record anirà patint petites o no tan petites alteracions, cada vegada que el recuperi i el torni a recordar (cada vegada hi haurà eventuals retocs, omissions, afegits...). És el que indiquen i demostren tots els estudis sobre el funcionament de la memòria.

Exposat així, podria semblar que si fos capaç de convertir un record en una "corranda", recitable (mentalment o de viva veu), garantiria millor la inalterabilitat del record. Però no és així, perquè d'aquesta manera el que garantiria seria només la inalterabilitat de la corranda. Però la corranda, des del moment de la seva elaboració, ja seria "una altra cosa" diferent de l'accident.

Un record d'un fet no és una poesia recordada (amb un únic fil, amb el seu principi, desenvolupament i final sempre exactament iguals), sinó un conglomerat d'elements heterogenis que, junts, configuren "allò que recordem cada vegada que recordem". I com que el material recopilat és heterogeni (un conjunt de diferents elements), no reconstruïm mai "la cosa" de la mateixa manera. Sempre hi ha alteracions, respecte de la rememoració anterior.

Diferents tipus d'alteracions. De vegades, quan recordem, descartem "mòduls" de l'anterior reconstrucció. De vegades, de manera inconscient, n'hi afegim algun que correspon a un altre record. O els estirem, o els rebreguem, o els planxem, o els salpebrem o ensucrem... 

Altres vegades potser estem enfebrats, i llavors el record està tenyit de pessimisme (un pessimisme que potser es queda adherit a posteriors reconstruccions). O potser estem més aviat entonats i contents, i llavors el tenyit és un altre... 

Les variables són infinites. I malgrat aquesta infinita i inevitable variabilitat, sovint estem convençuts que els nostres records són un fidelíssim reflex o testimoni d'allò que recordem.

--
(1) 'Peste y poesía didáctica: Olivier de la Haye (1425)'. Acta Poética 20, 1999.
dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5059521.pdf (2021)

Escriure notes

"Siempre lo anoto todo, y en especial los detalles menores, esos que podría acabar por olvidar." Baldasare. 'El viaje de Baldasare', d'Amin Maalouf, Alianza Editorial, 2001.

Sé que no tinc una memòria d'elefant, i alhora, crec que no la tinc de peix. Crec que tinc una memòria d'estar per casa, una memòria que de vegades em fa pam-i-pipa, i altres vegades em sembla bastant fiable.

Per tal que la meva memòria sigui menys de peix i una mica més d'elefant, una de les coses que faig és escriure bastant. De vegades notes ràpides sobre el que acaba de passar, per tal que no se'm vagi desdibuixant o transformant, a mesura que després passa el temps (els minuts, les hores, els dies...). 

Altres vegades els textos que escric (amb l'objectiu de consolidar records), són textos més elaborats i no tan immediats. Llavors alguna vegada potser faig servir alguna nota prèvia, o potser només "les notes mentals" que llavors considero que encara són mínimament fiables.

De tot això, de fet, ja n'he parlat diferents vegades: escriure per a mi és una manera (no l'única) de facilitar informació "al disc dur de la meva persona", per tal de (entre altres objectius) limitar la multiplicació d'eventuals dubtes, o el perill de possibles certeses infundades. Ja que tant els uns com les altres sóc conscient que poden contaminar i distorsionar la meva biografia (el relat que de la meva vida em faig primer a mi mateix, i a continuació als altres). 

Per descomptat, malgrat els esforços de fixació, tot segueix sent "fonamentalment subjectiu" i, per tant, només relativament fiable (d'això, de la relativa fiabilitat, no me n'oblido mai). 

No és tampoc cap garantia de versemblança per una altra raó ben consistent: és obvi que dos observadors en general veuen un mateix fet de maneres diferents (i exactament igual, mai). I encara més: un mateix observador també pot veure un mateix fet de diferents maneres; d'una banda, segons des d'on miri, i també segons on fixi principalment l'atenció, i d'una altra banda, segons la intensitat de la seva atenció, del seu estat emocional, etc. 

Tot això, és obvi, ja condiciona molt la suposada objectivitat de qualsevol observació. Però, com a mínim, el fet d'intentar fixar-ho com més aviat millor, ens dona una seguretat més gran (o miratge de seguretat?) que "allò que un dia vam veure" (i llavors vam escriure), és el que ara podem recordar. Perquè no fem servir allò que reconstrueix el cervell, sinó allò que diu el paper.

D'aquesta manera no garantim l'objectivitat en relació amb el fet esdevingut, però sí una més gran coincidència "en relació amb la nostra percepció inicial". Potser és poca cosa, però com a mínim és una mica més que no res.