"Siempre lo anoto todo, y en especial los detalles menores, esos que podría acabar por olvidar." Baldasare. 'El viaje de Baldasare', d'Amin Maalouf, Alianza Editorial, 2001.
Sé que no tinc una memòria d'elefant, i alhora, crec que no la tinc de peix. Crec que tinc una memòria d'estar per casa, una memòria que de vegades em fa pam-i-pipa, i altres vegades em sembla bastant fiable.
Per tal que la meva memòria sigui menys de peix i una mica més d'elefant, una de les coses que faig és escriure bastant. De vegades notes ràpides sobre el que acaba de passar, per tal que no se'm vagi desdibuixant o transformant, a mesura que després passa el temps (els minuts, les hores, els dies...).
Altres vegades els textos que escric (amb l'objectiu de consolidar records), són textos més elaborats i no tan immediats. Llavors alguna vegada potser faig servir alguna nota prèvia, o potser només "les notes mentals" que llavors considero que encara són mínimament fiables.
De tot això, de fet, ja n'he parlat diferents vegades: escriure per a mi és una manera (no l'única) de facilitar informació "al disc dur de la meva persona", per tal de (entre altres objectius) limitar la multiplicació d'eventuals dubtes, o el perill de possibles certeses infundades. Ja que tant els uns com les altres sóc conscient que poden contaminar i distorsionar la meva biografia (el relat que de la meva vida em faig primer a mi mateix, i a continuació als altres).
Per descomptat, malgrat els esforços de fixació, tot segueix sent "fonamentalment subjectiu" i, per tant, només relativament fiable (d'això, de la relativa fiabilitat, no me n'oblido mai).
No és tampoc cap garantia de versemblança per una altra raó ben consistent: és obvi que dos observadors en general veuen un mateix fet de maneres diferents (i exactament igual, mai). I encara més: un mateix observador també pot veure un mateix fet de diferents maneres; d'una banda, segons des d'on miri, i també segons on fixi principalment l'atenció, i d'una altra banda, segons la intensitat de la seva atenció, del seu estat emocional, etc.
Tot això, és obvi, ja condiciona molt la suposada objectivitat de qualsevol observació. Però, com a mínim, el fet d'intentar fixar-ho com més aviat millor, ens dona una seguretat més gran (o miratge de seguretat?) que "allò que un dia vam veure" (i llavors vam escriure), és el que ara podem recordar. Perquè no fem servir allò que reconstrueix el cervell, sinó allò que diu el paper.
D'aquesta manera no garantim l'objectivitat en relació amb el fet esdevingut, però sí una més gran coincidència "en relació amb la nostra percepció inicial". Potser és poca cosa, però com a mínim és una mica més que no res.
